DE LA MORT

 Això són una série de reflexions inconnexes que m'han vingut al cap darrerament i que giren al voltant de la mort. 

A la pel·lícula colombiana Rosario Tijeras em va sobtar una escena en què després de la mort d'un personatge, se l'emporten de festa: el pugen a un descapotable, el duen a ballar, li fan festes com a homenatge final. 

A la novel·la l'Arminuta de Donatello di Pietrantonio, ambientat a la regió de les Marques, el funeral de l'interés romàntic de la protagonista és narrat amb gran detall, com encara existeix el costum de dipositar dos monedes damunt dels ulls del mort o de col·locar-li dins del taüt tot un seguit d'objectes que puga necessitar en el més enllà com ara mocadors, una pinta, una maquineta d'afaitar...que recorden els rituals funeraris prehistòrics. 

Tot això perquè a twitter algú se'n lamentava d'un vetlatori al qual havia assistit i on la gent en lloc d'exterioritzar la seua tristesa amb mutisme i consternació propis del món protestant, cantava, xarrava i feia bromes i eixes actituds li havien paregut immorals i poc propi de les nostres latituds. Al tocat d'això, recorde el primer episodi de la série nord-americana Six Feet Under que justament es desenvolupava a un tanatori familiar de Califòrnia. En una escena el protagonista, un fill pròdig que rebutjant el negoci familiar, se n'havia anat a rodar per Europa, contava un funeral que havia presenciat en el sud d'Itàlia i reivindicava els planys, els estirons de cabells, els crits punyents, gairebé tot teatralitzat i barroc que feien els presents en contraposició amb la tebiesa dels funerals americans.

Així mateix, em venen a la ment les cançons i balls de vetlatori que formaven part de la tradició valenciana i que justament la moral burgesa importada va arraconar i fer desaparéixer no fa tant de temps. 

Fa un mes vaig anar amb els de Primer d'ESO a visitar el jaciment ibèric de la Illeta dels Banyets, al Campello i després al Museu d'Arqueologia d'Alacant. El treball d'alguns guies no em va agradar, principalment perquè no van saber adequar-se al seu públic i parlaven, presuposaven uns coneixements i exigeixen una atenció com si foren persones adultes, però no m'allargaré sobre això ara. Ho deia perquè en un moment una guia començà a parlar dels rituals funeraris ibers i feia referència constantment als nostres i jo pensava: però si estes criatures probablement no hauran anat a un enterro en la seua curta vida. En la nostra societat la mort ha tendit a ser apartada, com un ens inexistent, que no per ignorat, desapareix i llavors fa acte de presència sempre de manera dramàtica. 

Com per a confirmar-ho, aquella mateixa setmana vaig anar al soterrar d'un familiar i en efecte, no hi havia cap xiquet ni adolescent i tampoc era un familiar vell, era encara jove per als estàndards actuals. Però ara ens apartem de tots eixos rituals que feien de la mort un element viu, que preparava la gent per al destí final. Fins i tot l'hem dotada d'un aspecte auster i desacostumat, disfressada d'ésser alié. Nosaltres l'hem matada, la vivim com un fet traumàtic i eixe apartar-nos fa que encara més ens faça més mal, encara que no podem enganyar-nos perquè no l'hem vençut i continua entre nosaltres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL