DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

  Amb la nova llei de la Generalitat s'ha prohibit l'ús de telèfons mòbils a les aules del País Valencià exceptuant alguns casos com l'ús didàctic o emergències, res nou perquè a molts centres eixa era la norma. Això sí, acabava per fer-se  els ulls grossos  en corredors i patis  a causa del  desgast continu que provocava, haver d'estar en estat hipervigilant i que altres companys passaren olímpicament. A més eixos  mateixos  en feien ús dins de l'aula i no per a ús didàctic ni per una emergència. Tot plegat la situació derivava en abusos: fotografies i gravacions sense permís, mirades de reüll a la butxaca cada cinc minuts, sessions de cine amb l'aparell amagat dins de l'estoig ...i  un seguit d'actituds que evidencien fins a quin punt s'ha desenvolupat una dependència respecte dels mòbils. Ara , però , les mesures són més restrictives i per una part trobe que serà positiu si tots ens en desintoxiquem un poc en una acció  col·lectiva . Perqu...

                                                     La Kahina  és un personatge que encara hui entre els pobles amazics desperta una gran fascinació perquè representa la seua lluita contra els pobles invasors. Però com succeeix amb molts personatges i fets del període altmedieval, no disposem de moltes fonts que ens puguen donar dades fiables i on no arriba la veritat, prolifera la llegenda, per exemple se'n diu que tingué un harem de 400 hòmens, una fantasia més  pròpia  de l'orientalisme romàntic. Sabem que visqué a finals del segle VII a l'actual Algèria i que el seu nom era  Dihya , però  és més coneguda pel sobrenom que li posaren els àrabs al- Kahina , és a dir, la sacerdotessa perquè els seus atributs físics (ulls blaus, cabells negres i llargs) eren els propis d'una sacerdotessa. Estigué casada amb Kuseyla, un líder amaz...

  El viatger continua el seu camí deixant arrere les escoles de Pedramala, acompanyat sempre per la majestuositat de la Serra d’Oltà i de la seua germana major, la Serra de Bèrnia, que amb 1128 metres d’altura separa i alhora uneix les dos Marines. Durant el segle XIX l’exportació de pansa des del port de Dénia esperonà el conreu de vinya i les terrasses que havien esculpit segles d’erosió, s’abancalaren i inundaren amb una mar de ceps. A la dreta del camí una senda condueix a l’ermita de Pedramala, un xicotet oratori per a les gents que s’hi instal•laren a conrear el raïm. És una construcció senzilla d’una sola nau dedicada a Sant Vicent Ferrer i que celebra les seues festes a mitjans de juliol quan els benissers s’hi troben, adés per a treballar la terra i ara per a estiuejar. De l’ermita estant, s’obri una balconada des de la qual s’albira el Penyal cap a migdia i el Cap d’Or cap a llevant, les principals fites marines de l’antiga baronia de Calp. Més avant es troba l’encreu...

Últimament, li pegue moltes voltes al tema de la mort, especialment per primavera. Els relats sempre associen els cementeris amb dies grisos, pluja, fred, solitud, en  canvi,  sempre he relacionat  estos  llocs amb dies rasos, de calor, primaverals, amb l'aire inundat de l'olor del lliri o del gesmil. Sent de moltes persones del meu voltant que ja no estan. De vegades arriben com un eco llunyà o a través d'un missatge dramàtic, però en qualsevol cas ja no és un fet extraordinari com podia ser-ho fa molts anys. Deu ser l'edat, la gent creix, es fa gran i mor, és el cicle natural de la vida, encara que l'absència provoca melangia i un lament per tots aquells futurs que de sobte han deixat de ser possibles. Ja deia Jorge Manrique que la mort no avisa i llavors em pregunte quina serà l'última vegada que faré això o allò o aniré ací i allà. Imagine que d'ací naixen tots  els  carpe diem que advoquen per gaudir el moment sense pensar, malgrat la realitat. A mi m...