LA UELA

 El dia 9 la uela, ma uela va fer 91 anys, quasi un segle, però ella ja fa temps que no és amb nosaltres. Els seus ulls miren, però ja no veuen, dels seus llavis ja no eixen romanços que cantava, ara sols preguntes per a intentar resoldre el trencaclosques del seu cap i relacionar aquelles persones que l'envolten amb un passat que es va enlairar. Les mans sempre les du ben arreglades, les ungles amb colors que abans no s'haguera atrevit a dur, però aquelles mans que en un altre temps cosien, raspallaven, fregaven, cuinaven arrossos i dolços i beneïen abans de dormir ja no es mouen. Quan era més jove una de les pors més grans que tenia era que la uela faltara, ara la vida s'ha encarregat de mostrar que hi ha coses pitjor que la mort com l'oblit. No recorde la darrera volta que vaig parlar amb ella sent ella perquè un dia en vore-la i em va preguntar qui era i a poc a poc la memòria anà esborrant-se-li fins al punt d'oblidar els seus germans, els seus nets i els seus fills. Ja no coneix que té més besnets, que ara és la uela velleta com ho va ser un dia sa mare. No sap que el seu germà va faltar, ni tampoc que els seus nebots o la seua filla ja no estan. Encara com la demència li ha estalviat els mals tràngols. La vida és molt cruel i com més major em faig, més preguntes que m'agradaria haver-li fet se'm queden enganxades a la gola. Era ma uela, perdó, és ma uela, però no puc evitar parlar en passat com si la que estiguera ara no fora més que una usurpadora. És ma uela, i també és mare i germana i filla i va ser una dona maltractada i treballadora i va conéixer món, a la manera d'aquells dies i hi ha tantes facetes que m'agradaria conéixer i ara ja és impossible. Sols queda refugiar-se en el passat, quan encara érem i ja no som.