DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Fa molt de temps que no et visitava, diari. Cap visita en 2012 i ara amb el nou any torne a tu i espere que no em rebutges, eres una mena de pare bíblic, ho recordes? aquell que tenia un fill pròdig. Guanya't llavors la beatitud! Com sempre et diré que han passat moltes coses i com sempre la mandra m'impedirà descriure-te-les totes.  L'últim que vaig escriure fou abans de marxar a Alemanya. Vaig endur-me una maleta carregada d'il·lusions i expectatives i a tu no et vaig dur. No fa falta que m'ho digues, expectatives... expectatives, ja sé que son la meua debilitat, sempre expectant. He tornat a tu pel consell d'un amic. Sincerament, no m'agradaves perquè sempre acabava omplint-te de dolor i amb eixe dolor em recreava. Tanmateix ell m'ha assegurat que tu has de ser la presó del dolor, que mai el deixaràs escapar, que tot allò que et diga t'ho guardaràs per sempre i jo podré caminar més lleuger. No et contaré res de les meues peripècies aleman...

Recorde que era un dia tard, ja era hora de tancar i en el supermercat ho estàvem arreplegant tot. De sobte algú picà a la porta de metall del magatzem. Jo vaig obrir i em vaig sorprendre en veure qui era. En vaig sorprendre doblement perquè tampoc m'esperava veure aquell allà i després de tants anys. Jo em trobava protegit per la portella d'alumini, d'alguna manera el meu cervell intentava crear una barrera, per crear distància i perquè ja no era hora d'entrar-hi. Volia dir-li: tu que fas ací? Però l'inoportú visitant, sense mitjançar paraula es va traure una pistola dels pantalons. Era una màgnum 357. Bé, realment no ho era, però és la meua història i els detalls els pose jo. Era una màgnum 357 que en traure-la a l'aire va brillar sota els rajos blavencs de la bombeta fluorescent. Impulsivament em vaig ajupir darrere la porta mentre m'aferrava a ella amb les dues mans. Vaig deixar caure tot el meu pes per tancar-la, però entre ella i el marc s'int...

Emblema de Carlemany, rei dels francs i llombards. Ja fa algun temps vaig escriure sobre les paraules catalanes manllevades a  l'àrab . Hui m'abelleix escriure sobre altres prèstecs, concretament aquells que anomenem germanismes, és a dir, que provenen d'una antigua llengua germànica (frànquic, protoalemany). Aquest trasvàs és el resultat sobre tot del contacte amb el món carolingi, donat que la zona dels Pirineus va formar part de la Marca Hispànica des de finals del segle VIII fins a meitat del segle IX, coincidint amb la vida de Carlemany i encara es va mantindre la influència dels francs fins a finals d'aqueix segle. El català encara tardaria en aparèixer (els textos més antics en català daten del segle IX-X) però en aquest moment d'influència carolingia, el llatí vulgar estava evolucionant cap al català i en aquest context es produeix l'arribada de moltes paraules que no existien en llatí.  Alberg > Herberge, feia referència a la tenda d...

No escric molt últimament perquè tampoc tinc gaire coses que contar, quan dus una vida quasi monàstica el moment més emocionant del dia és quan arriba el correu...factura, factura, factura, arutcaf! a no, factura. Per això de vegades m'agrada anar a la mar, és el millor racó per a pensar. Les ones van i venen, s'emporten records vells i en porten de nous, a més la mar ajuda a enfrontar els problemes, perquè per molt que intentes llançar-los ben lluny, la mar els tornarà a dur fins la platja. La mar sempre rebutjarà tot allò que no li és inherent.  Però aquestes darreres setmanes per culpa del vent no he pogut anar-hi. Diuen que l'altre dia va haver un tornado, però un tornado si no se'n du volant cases d'Arkansas i vaques i puntualment alguna monja, no és tornado. Són graciosos els tornados, un remolí de vent mortalment destructor. Llàstima que no s'enduguen amb ells, ben lluny, la maleïda crisi.  Un dels motius pels quals ja no encenc la tele, enca...

Quan la pedra relliscà i vaig caure per enèsima vegada rere del pes de la motxilla, no vaig poder evitar contemplar el cel. Allà, humiliat sobre les faldes del Montgó, m'assemblava a una tortuga que intenta alçar-se després de caure damunt de la seua closca, fent cops de peu en l'aire i intentant doblegar la gravetat. Entre intents infructuosos, em vaig quedar encantat, contemplant la bellesa incòlume d'aquell cel hivernal, pintat de blau mediterrani i enlluernat de rajos solars que es projectaven al llarg de la vall. M'hauria fet algun colp al cap i aquella imatge que esguardava era el paradís? Però, retrocedim unes hores en el temps. Des del "no pain, no gain" fins al "la fama cuesta y aquí es donde vais a comenzar a pagar" la vida està repleta de situacions i moments que ens ensenyen que tot allò que ens fa gaudir, ens omple de deler o satisfacció es troba al final d'un tortuós camí, plagat d'obstacles i inconvenients. O pot ser siga,...

A pesar del que diuen els físics, vivim en un món d'una sola dimensió. Mai t'havies aturat a pensar-ho? Mirem els quadres, sentim els olors, escoltem la música, caminem pels carrers. Però sempre veiem els mateixos colors, sentim les mateixes olors, escoltem les mateixes notes i caminem pels mateixos carrers. Alguns et diran que l'ésser humà és un animal rutinari i que no li agraden les novetats. Tanmateix la realitat és eixa. Aquesta circumstància també és aplicable a les persones, ens relacionem amb aquells més afins i dels cercles més immediats, perquè la resta ens incomoda. Aquestes relacions també tenen una sola dimensió, de segur que també ho has viscut. Amb uns parles de les coses divines i amb els altres de les coses humanes, de manera que no pots invertir la relació perquè el fet d'intentar-ho ens porta a la incomoditat novament. Però un dia, si, un dia qualsevol et despertes i notes que el món es diferent. No t'atreveixes a pensar-ho, però ho intu...

Com estàs? Una salutació prototip que donem sempre, però és una pregunta retòrica, çò és, per a la qual no s'espera resposta. O millor dit, si que s'espera una resposta pactada: "bé", solem dir. És una convenció social, ningú espera que el seu interlocutor li conte la seua vida i miracles. La nostra societat és plena de convencions, que a priori haurien de facilitar-nos la vida, però no és sempre així, al remat acabem rodejat de conceptes buits de contingut que empren per onrnamentar, perquè queden bé. Altres conceptes buits són el d'amic i família, grups de persones que coneixem millor que els desconeguts i que acabem tolerant per la força del costum, però a la fi dels amics i de la família sols podem esperar actes convencionals, de caràcter festiu, parlant clar, quan les coses van bé. Perquè quan la vida és capgira ningú pot esperar d'aquestes persones més que el rastre  de l'abscència.