DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Quan li vaig dir a la psicòloga que pensava tindre un dèficit d'atenció es va riure de mi. Em va dir que llavors no hauria acabat una llicenciatura ni hauria aprovat unes oposicions.  Tanmateix,  jo note que em disperse, que em costa concentrar-me en una única activitat, que abuse de la multitasca i sempre duc milanta coses al vol i no n'acabe mai. Sent que quan llig el cap se me'n va contínuament en tot allò que he de fer o com si cada paraula  activara  una pantalla a un record diferent. Les activitats que faig m'obligue a fer-les,  si no  no les podria mai finalitzar. Per això em dedique a fer coses que no tenen un final? Per exemple aprendre llengües de manera compulsiva. Ara bé, també m'agradaria la satisfacció de culminar alguna cosa, per exemple la novel·la que vaig començar ara fa més d'onze anys i que no veig que aconseguiré dir: ja l'he acabada. En part és recança, una insatisfacció perpètua amb el lloc que ocupe cada volta, però també considere q...

 Què és la felicitat? Així, sense preliminars s'oferia una de les preguntes de la certificació del B2 d'italià sobre la qual havia d'elaborar un monòleg de vora 3 minuts. Com condensar en 180 minuts un tema que motiva dissertacions d'hores i hores? Amb les limitacions de la llengua i del temps vaig parlar que per a mi la felicitat és la tranquil·litat, l'absència de preocupacions i el fet de poder descobrir cada dia alguna cosa nova. No vaig voler sonar a tòpic, a missatge de sobret de sucre o de tassa de café. Però també vaig voler introduir que per a moltes persones estes coses senzilles resulten inassolibles perquè no disposen de la seguretat material que proporcionen un treball estable i un sou acceptable. Marx assassinant el Mr.Wonderful. De casualitat, uns dies més tard  em deixen i comence a llegir els Tractats morals de Séneca que justament giren al voltant del mateix tema. Per al filòsof romà la felicitat va lligada a la frugalitat i la contenció, no en va...

  26.07.19 Després d’un acalorat ascens des d’Altea, el viatger arriba fins al cim d’una penya on descansa el castell del Mascarat. 253 metres d’altura i més de dotze segles ens contemplen. Del vell castell andalusí sols hi resta un llenç de mur, però almanco es comprén la seua importància com a clau de les dos Marines: a ponent, el coll del Mascarat, el Puig Campana, la badia d’Altea, l’Ermita de Benidorm i la Serra Gelada; a llevant el Morro de Toix amb una urbanització d’estètica dubtosa que s’arrapa a les seues faldes, el barranc de Toix que desaigua en una cala, la línia fèrria que des de fa cent anys intenta vertebrar-nos amb poc d’èxit, la badia de Calp amb el Penyal i el cap d’Or amb la seua torre de guaita sobre el Portet de Moraira o de Teulada, segons a qui es pregunte. A tramuntana, les serres de Bèrnia i Oltà, separades per l’autopista i a migdia la Mediterrània, sempre la Mediterrània de mil colors, amb els núvols baixos pareix la superfície argentada d’un espill. Una...

El diumenge va trencar plujós i gris com si fóra un pronòstic de què havia de vindre. Jo em vaig sentir un poc com "no m'esperava res i , tot i això,  n'estic decebut", un diumenge negre en tota regla malgrat que m'ho veia vindre, tant  en l'àmbit municipal  com de la Generalitat. Per una  banda,  perquè trobe que el Botànic ha confiat molt en el vot de la Marina perquè parlen valencià i la realitat és que és una comarca maltractada en molts sentits, sense alternativa al model econòmic, amb l'hospital privatitzat, una gestió de la  xylella  que ha creat molt de  descontent  entre els  agricultors  o la reducció d'hores de valencià als centres escolars. Així i tot no han eixit tan malmesos a nivell global, encara que Calp és una altra història. D'una altra  banda,  hi ha una  série  de  sinergies  contra les quals és difícil de lluitar. La primera és la sociologia i el País Valencià és un país conservado...

Santa Faç és una pedania de vora 800 habitants que es troba entre els térmens d'Alacant i de Sant Joan d'Alacant. El nucli de població té el seu origen en el monestir que s'hi va fundar a finals del segle XV sobre l'alqueria de Lloixa. El topònim de Lloixa és interessant, probablement d'origen mossàrab, segons Coromines i voldria dir llosa. Esta llosa faria referència bé a un llosar o pedrera, com la Loja de Granada, o com les altres Llosa valencianes, es tractaria d'un camí enllosat, amb pedres planes. Si més no, justament al costat del monestir passava l'antiga Via Dianium que menava des de Lucentum (a l'Albufereta) fins a Dénia seguint el litoral. El monestir es va construir per a hostatjar la relíquia de la Santa Faç que havia dut un capellà de Sant Joan des de Roma. La relíquia és una icona bizantina i és que abans de la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, es va produir una eixida de relíquies i obres d'art de la capital imperial que ...

 Això són una série de reflexions inconnexes que m'han vingut al cap darrerament i que giren al voltant de la mort.  A la pel·lícula colombiana Rosario Tijeras em va sobtar una escena en què després de la mort d'un personatge, se l'emporten de festa: el pugen a un descapotable, el duen a ballar, li fan festes com a homenatge final.  A la novel·la l' Arminuta de Donatello di Pietrantonio, ambientat a la regió de les Marques, el funeral de l'interés romàntic de la protagonista és narrat amb gran detall, com encara existeix el costum de dipositar dos monedes damunt dels ulls del mort o de col·locar-li dins del taüt tot un seguit d'objectes que puga necessitar en el més enllà com ara mocadors, una pinta, una maquineta d'afaitar...que recorden els rituals funeraris prehistòrics.  Tot això perquè a twitter algú se'n lamentava d'un vetlatori al qual havia assistit i on la gent en lloc d'exterioritzar la seua tristesa amb mutisme i consternació propis ...

És un dia d'hivern com el de hui, però l'any 1434. Bé, com el de hui exactament, no. No és un dia càlid i sec per culpa d'una anomalia tèrmica o del canvi climàtic, ans al contrari fa molt de fred i la ciutat s'ha despertat davall d'un mant blanc. No obstant les baixes temperatures, els florentins no es deixen intimidar, ja que es troben immersos en els preparatius de l'Epifania del Senyor, la festa dels folls, una recialla de les antigues Saturnals passada pel sedàs de l'Església romana. L'arquitecte de nom Filippo Brunelleschi, aprofita que el ritme de treball s'ha frenat per les festes, per a visitar la seua darrera obra: una cúpula de més de cinquanta metres de diàmetre que cobreix el creuer de la catedral. Tota ella està recoberta per teules ben rogenques que la fan visible ençà i enllà per a avivar l'enveja dels seus veïns. La catedral s'alça orgullosa com una mostra del poder econòmic de la ciutat, després que la Pesta Negra fera desap...