HUI ELS ALEMANYS HAN ENVAÏT POLÒNIA; PER LA VESPRADA HE ANAT A LA PISCINA.

 Franz Kafka

Ens havíem quedat amb el Papa Lleó X intentant pagar-se les reformes del Vaticà. Havia enviat el seu exèrcit de rectors i venedors de butles per vendre la salvació i traure'n diners. Aquesta idea no fa ser ben acollida, ja sabeu que els alemanys no estan per pagar els capricis de la gent del sud, a més feia un parell de segles que la seua relació amb el catolicisme no passava per un bon moment. Molts alemanys preferien una religió més íntima i senzilla sense tanta escenografia ni cerimònia. Aleshores un monjo benedictí Luter va decidir penjar a les portes de l'església del Palau de Wittemberg, unes 95 tesis en les que expressava la seua opinió sobre la religió catòlica i el seu desig de reforma. Al Papa no li va agradar que criticara la corrupció eclesiàstica i el va convidar amablement a Roma per dir-li del mal del que s'havia de morir. Luter s'amagà en un castell alemany, i una altra cosa no, però castells en Alemanya, per donar i vendre, així que el Papa no va poder capturar-lo. 

Una cosa va dur a l'altra i ja tenim als alemanys dient que al Papa l'obeïsca sa tia, la de Roma. Els holandesos, que això del catolicisme és molt espanyol, així que fora el catolicisme i de pas, els espanyols. Els anglesos, al principi a la seua, en la seua illa, però això de poder tirar mà a les propietats de l'església romana era molt temptador per a Enric VIII. Els irlandesos, si els anglesos tenien la seua pròpia religió, ells per dur la contra, més papistes que el Papa. Els francesos, uns que si, altres que no, es van passar tot el segle XVI barallant-se (i en el XVII quan ja eren tots amics, buscant camorra amb els veïns). Els espanyols, en principi no sabien de que anava la cosa, però Felip II va dir: millor tanquem la frontera no siga que vinguen els francesos. 

I així es van passar tota l'edat moderna sospitant uns dels altres. Fins que els francesos, entre la barrabassada de tallar-li els cabells al rei i el turisme napoleònic van aconseguir la unió dels europeus. És curiós mentre que els alemanys divideixen, els francesos uneixen als europeus, encara que siga a costa d'un odi comú vers ells. 

I ja arribem al segle XIX, moment en que floreixen les grans personalitats alemanyes: Goethe, Nietzsche, Schopenhauer, Wagner, Beethoven, Schubert, els germans Grimm, etc. Però de tots ells hi ha un del què en diuen que de no haver existit, la història contemporània seria molt diferent. I aquest és Karl Marx, personatge que tenia opinions formades sobre tot, era la seua única ocupació. Ja fora la història, la sociologia, l'economia, la política o la literatura, el senyor Marx tenia un projecte i volia fer-lo realitat. Així que va inventar el comunisme, eixa paraula satànica que encara provoca carasses de terror en les cares de les persones decents. Els obrers acolliren amb entusiasme aquesta idea, mentre que als patrons no els feia gens de gràcia. Novament un alemany ho havia aconseguit, Europa es tornava a dividir, però no per nacions com en altres temps, sinó que la divisió ara venia per les classes socials. Amb tot hi havia algú de classe alta que li feia gràcia això del comunisme però quan els russos van decidir fer-se comunistes, i quan els russos fan alguna cosa, ha de ser a lo gran (en part perquè han de ser coherents en el tamany del seu país) en molts salons, casinos i cabarets europeus això va significar el moment de dir que els obrers ja havien tingut prou, que una cosa es permetre que juguen a participar del govern, però l'altra cosa ben distinta és que ells tallen el bacallar. 

I contra eixe terror bolxevic, comunista, marxista, masó, anarcocomunista i anarcosindicalista i de pas jueu, va emergir de les profunditats austríaques la penúltima figura d'aquest repàs. Aquest va arribar al poder, gràcies als votants, tot s'ha de dir, i es va dedicar a netejar el país de tot allò que no era alemany i quasi quasi es queda tot sol i amb una factura enorme per a pagar a Gas Natural. Sobre aquesta figura controvertida s'ha escrit molt, el més curiós, diuen que si hagués sigut acceptat en l'Acadèmia de Belles Arts de Viena no hagués marxat a Munic, on va començar les seues malifetes en el NSDAP. Però això seria fer història ficció i aquest assaig és molt rigorós. Va tindre partidaris i detractors i va dividir encara més una Europa bastant dividida i l'únic que va aportar a la humanitat va ser un llegat cultural amb obres com La llista de Schindler, La vida és bella, Els falsificadors, Maus, Cabaret, etc.

I finalment arribem al segle XXI i per a que no siguen tots homes, tenim a la cancellera alemanya Angela Merkel, saxona, demòcrata cristiana, que últimament cada vegada que parla és per menysprear algún país europeu, preferiblement del sud.