L'ESTACIÓ

Aquest relat breu el vaig escriure fa uns anys per a un concurs. El premi eren uns bitllets d'interrail i el relat havia de desenvolupar-se en l'Estació del Nord de València. Evidentment no vaig guanyar i fa poc l'he trobat amagat entre els mil·lers d'arxius de l'ordinador. 

París abans de la guerra, aquell matí de primavera grisenc la locomotora xiulava eufòrica anunciant a tothom la seua arribada després d'un llarg viatge. Molts viatgers anònims s'alcen i comencen a recollir el seu equipatge, tanmateix alié a tot aquell rebombori, un home roman perdut entre somnis amb el cap recolzat sobre el vidre humit. Entre el trontoll del vagó l'home somia i s'hi veu a si mateixa, amb els ulls cansats, arrossegant els peus per l'estació del Nord de València. Avança lentament entre la multitud congregada, homes, dones, xiquets, famílies senceres amb les seues escasses propietats guardades entre fardells i maletes desmanegades, s'amunteguen sobre l'andana com si tingueren por de perdre el tren. El fum de les locomotores ennegreix les manises ornamentades dels murs i crea una densa boira en la qual amb prou esforços els viatgers s'orienten. Alguns espenten, altres ensopeguen. Un crit anuncia la immediata partida del tren. L'home passeja la seua mirada per l'edifici i el recorre de pam a pam. La seua ment es veu desbordada pels records del passat, d'un temps j mort que sols viu en la seua memòria. 

Allà es veu, d'infant amb la mare, mentre la ciutat es recupera de la ressaca del canvi de segle. El pare dalt del tren s'aboca sobre la finestra. A la ciutat no hi ha feina i el pare ha decidit pujar a les mines d'Astúries per provar sort. Ell amb els ulls que reflecteixen la tendresa de l'edat, demana a son pare una promesa, la promesa de tornar promte. Amb un somriure això promet el pare, però la seua ànima quedà atrapada per sempre a la si de la terra negra i ingrata. 

Altres racons de l'estació li fan rememorar moments més feliços. I allà es veu a ell de jove, amb un ram de clavells i un altre d'esperances mentre espera algú. Una xica jove baixa del tren amb una petita maleta. És la seua estimada que ve de permís de la casa on serveix, per fi han reunit els diners suficients i prompte es casaran en la petita església de Sant Nicolau. El món s'aboca a una guerra però ells seran feliços fins que la mort decidisca cobrar-se el seu tribut en forma de tuberculosi.

Anys més tard passeja amb un petit xiquet agafat de la mà que contempla bocabadat els trens que venen i van. Havia sacrificat un dia de jornal per satisfer aquell desig tan simple, com els que solen tindre per resignació tots els que tenen poc. La seua careta feliç pagava la pena el sacrifici. En aquella mateixa estació el va veure marxar feliç al front, d'on ja no tornà.

I ara li tocava marxar a ell. La guerra prompte acabaria i no quedaria lloc per als derrotats. Pujà al tren, aquell viatge el faria tot sol i ningú vindria a acomiadar-lo, car tots els que li importaven ja havien marxat molt abans. Mentre el tren deixava la ciutat, va voler gravar en la memòria tots aquells camps, aquella terra, la seua, que mai més xafaria. Quan el tren sortí del Nord, sabia que no tornaria a aquell lloc d'acomiadaments i promeses incomplides.