TRAINSPOTATS

"Tria una vida, tria un treball, tria una carrera. Tria un televisor gran de collons. Tria rentadores, cotxes, reproductors de cds i obrellaunes elèctrics. Tria una bona salut, un colesterol baix i un segur dental. Tria hipoteques amb interés fixe. Tria una casa pilot. Tria els teus amics. Tria roba esportiva i equipament a joc. Tria pagar a terminis un vestit de marca en una àmplia gamma de teixits barats de collons. Tria el bricolatge i preguntar-te qui collons eres cada diumenge al matí. Tria seure al sofà per veure concursos que atordeixen la ment i esclafen l'esperit, mentre t'omples la boca amb menjar ràpid. Tria podrir-te de vell, pixant-te i cagant-te damunt en un asil miserable, sent una càrrega per als xiquets egoistes i fets pols que has engendrat per reemplaçar-te. Tria el teu futur. Tria la vida...Però per què voldria fer jo una cosa així? Jo vaig triar no triar la vida. Vaig triar altres coses. I les raons? No hi ha raons. Qui vol raons quan té heroïna?

Aquest monòleg obre la pel·lícula Trainspotting mentre Ewan McGregor corre per Princess Street i altres carrers d'Edimburg. Podria ser la típica pel·lícula sobre jóvens de barris marginals addictes a l'heroïna. Tanmateix versa més sobre persones de la classe mitjana addictes a evadir-se de la realitat, per por a fer-li front, perquè creuen que la realitat és tot això que descriu el monòleg, una sèrie d'obligacions autoimposades i contretes. Existeixen molts tipus de drogues: uns són addictes a l'heroïna, altres a l'alcohol, al tabac, a la religió, a l'esport, a la vida dels altres, a les relacions humanes, a l'adrenalina, al sucre, als medicaments, a la cocaïna, a la marihuana, a la violència, al sexe, a ser el centre d'atenció, a les novetats, a les màquines... hi ha addiccions per a tota la família. Per què la ment posa en marxa eixos mecanismes de dependència?

L'ésser humà és meravellós, és capaç de crear coses des de la seua imaginació i després creure-les fins al punt d'oblidar que són creacions seues. Per exemple els déus, creacions de les persones que acaben tement la seua obra. És com si Walt Disney creara a Mickey Mouse i després s'oblidés que ell és el seu creador i comencés a pensar: quines malvades intencions tindrà? Pretendrà destruir-me? El mateix fan els hòmens i no sòls respecte a  la religió, sinó també a l'ètica, la moral o la societat en definitiva. Per no parlar d'eixe gran clàssic que és l'economia, la mà que la controla i el laissez faire. 

Pot ser, siga la solució més fàcil, pensar que la realitat és incontrolable, que tot està predestinat a ocórrer i que l'únic camí que tenim és abandonar-nos a diverses addiccions. Però fàcil mai és sinònim de millor.

Sona a ratllada mental, però des d'eixe observatori social que és la barra d'un bar, he vist que la gent cada vegada viu més abandonada a tot i això acaba per traduir-se en una desídia generalitzada cap a tot i crec que explica perquè ningú fa res per canviar les coses. Hem acabat per interioritzar eixe missatge tan medieval: la vida és un lloc de pas, tanquem els ulls i preguem per passar prompte a la següent vida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL