LA LLAMPUGA

Sona el despertador entre estertors. Un locutor anglés lluita per ocupar la mateixa freqüència que una cançó lleugera. Per què és tan difícil sentir la ràdio a la Marina?  T’arrossegues fins a la cuina, amb passes feixugues, com un zombi. Desdejunes, t’arregles, et vesteixes, tot amb actes reflexos. Agarres la bici i te'n vas al treball. És matí, fa gelor, i la boira ho cobreix amb un mant gris, no obstant els carrers ja estan plens de residents europeus amb sandàlies i pantalons curts mentre tu ja has hagut de traure la bufanda i els guants del seu exili estival. A les portes del Lidl, un grapat de clients espera ansiós que òbriguen les portes. S’hi arremolinen al voltant com en la pel·lícula de la Nit dels Morts Vivents. Continues, esquives runners kamikazes, senyores que passegen el gos, carros amb xiquets, tots pel carril-bici. Les rodes avancen sobre les fulles mortes i entre els vidres trencats.

Arribes al treball. Les cafeteries de gom a gom. Homes amb corbata, mares fent-se el café, més residents europeus amb sandàlies i pantalons curts. És que ningú treballa? Passa una hora, en passen dos i els caps no arriben. I millor que no ho facen perquè a saber de quin humor venen, per quina bovada et tiraran l’escandalosa hui o quina crisi marital hauràs d'empassar-te.  Passen alemanys, holandesos, francesos. Ningú parla valencià. Quan m’he convertit en estranger en la meua terra? Fa anys. Als seus països parles la seua llengua, aquí, també. Per fi arriben els caps, mai amb pressa per arribar-hi, mai amb pressa per anar-se’n a casa. Tu sempre has d'arribar abans de l'hora. Workalcoholics que no entenen que tu tingues una vida fora del treball, d’eixos que fan coworking,  webinars, gromenauers i repeteixen sermons sobre la identificació amb l’empresa, en la seua empresa, i més mostres del discurs middle-class entrepreneur. Els segons passen com a minuts, els minuts com a hores, i les hores? Bé, com a segles. Però a poc a poc el temps passa, inexorable i finalment es fa l’hora d’anar-se’n. Sempre has de deixar passar uns minuts, està mal vist anar-te'n a l'hora. 

Arribes a casa, dines, també caldrà netejar, pel corredor roden els estepicursors i diria que els mobles no eren tan blancs. Amb un poc de sort, trobes deu minuts per a seure i llegir. I es torna a fer l’hora d`anar al treball. La vesprada passa encara més lenta. Per als residents europeus el dia acaba a les 15.00. El sol es pon i la gent desapareix dels carrers, pareix que ningú gosara a aventurar-se després de l'ocàs. Els segons repten sobre un sòl greixós, passen com a minuts i els minuts com a hores. I per fi arriba el moment de l’esperada manumissió, però sempre hi ha alguna cosa a fer a l’hora de tancar. 10, 15 minuts després des que has deixat de treballar per diners, prens la bici i fas camí cap a casa, sempre algun runner despistat que a dures penes tens temps d’esquivar. Canvies un poc la ruta, dos o tres minuts més llarga, l’única decisió conscient que et queda prendre i passes vorejant les salines. Veure els flamencs sobre l’aigua, il·luminats pels rajos de la lluna és l’únic exotisme que et pots permetre últimament.

Per fi en casa, fer el sopar, un poc d’esport i si tens una hora per a seure i escriure, el teu cervell està cansat, embotat, els ulls es tanquen i el dic es seca. La inspiració se n’ha anat a dormir. La tele és més temptadora. Després de tot un dia no queden forces per a intentar salvar el món o ponderar sobre la naturalesa humana. És més fàcil responsabilitzar de la desmobilització social a la tele.  Demà serà un altre dia, i al sendemà també, i a l’altre, i així de dilluns a dissabte, perquè el dissabte també es treballa, això sí, de gràcia, per amor a l’empresa. I aquest era el futur, benvingut, posa't còmode que encara queda viatge. No era el que imaginaves, és el que t’ha tocat.

I aquest text no parla de llampugues però era el títol d’una entrada  a la qual no he aconseguit donar-li vida, m’agradava el títol i el mantinc, perquè és de les poques coses en què encara puc decidir.