BREAKDOWN
Quantes gotetes d'aigua caben en un got? I tanmateix, ja en siguen cinquanta o cinquanta milions, amb una és prou per a fer vessar el got sencer. Així he estat jo últimament, que mossegava i arrapava a la mínima. La pressió de les oposicions, la perspectiva de tornar a l'atur, la idea que tot el temps invertit acabe en el fem, el canvi climàtic, que en el treball cada dia inventen una cosa nova per a fer més complicada la faena, que els instituts s'hagen convertit en guarderies sense haver estudiat jo puericultura, que els meus dies són com uns cavallets, tot el dia girant al voltant del mateix eix i que entre la directiva, alguns companys, pares i alumnes és com si estigueren estirant-me per tots els costats. Gota rere gota, l'aigua besa les vores del got però sempre queda lloc per a una més, o això pareixia.
Eixa última gota pot arribar en qualsevol moment, per exemple un dijous a les 8 del matí, mentre esperes en l'enèsim semàfor de la carretera i en xafar el pedal d'embragatge, aquest es queda mort com la meua vida social. El vaig xafar repetidament perquè hi ha una llei no escrita que diu que, si algun mecanisme no funciona, prem-lo, xafa'l i fes-li colps una i una altra vegada perquè continue sense anar però tu ja et quedes més tranquil amb la confirmació. Si allò era una broma, n'era una de mal gust perquè encara estàvem en Advent que ja havia hagut de fer reparar el cotxe per l'embragatge. I no, no podia haver-se espatlat de nou. Bé, poder sí que podia, com va quedar demostrat, però no hauria d'haver-se espatlat. Tanmateix la vida no comprén sempre la subtilitat dels verbs modals.
Per l'espill retrovisor veia com anaven passant-me els cotxes de darrere i tots els problemes que havia tingut últimament. Amb la poca inèrcia que li quedava al cotxe, vaig aconseguir d'estacionar-lo a la vora de la carretera, tot just en el solar d'una botiga de mobles sense nom, perquè era moderna i les coses modernes no tenen nom. Amb això solucionat vaig sentir que ja podia deixar-me enderrocar, que dins del got no quedava més espai i que les gotes d'aigua per fi s'hi escapaven i se suïcidaven llançant-se en la llibertat de l'infinit. Tanmateix allò era la solució esperable però en un gir dels esdeveniments, no em vaig deixar dur per la impotència i la poca part racional que em quedava, em va saber convéncer de què el drama gratuït no anava a solucionar res, així que vaig encendre els llums d'emergència, cridar al treball, a la grua i al taller, em vaig posar l'armilla groga, i vaig contar cent passes, que a la fi no en van ser tantes perquè no tenia gaire clar de molts metres parlen quan s'especifica cent passes. El triangle d'emergència va brotar a la vora del vial, com una rosella i sense res més a fer a banda d'esperar, em vaig dedicar a contemplar el trenc d'alba per la badia.
Per fi em va telefonar el de la grua per a demanar-me la meua posició exacta. Darrere tenia una botiga de mobles moderna sense nom, davant hi havia un solar abandonat amb un cotxe cremat pasturant entre l'herba, als costats, la carretera. Cap referent al meu voltant. Encara com, haguera caigut uns metres més avant i haguera pogut indicar-li que estava rodat per clubs amb noms exòtics que reivindiquen l'elegància de París o la sensualitat del Brasil o el nom d'un conegut actor còmic que no sé ben bé quina relació puga tindre amb la venda carnal. Sort que la tecnologia moderna permet orientar-se en l'espai sense haver de recórrer a trucs de druida, per a fortuna dels meus alumnes, i així el de la grua em va trobar. Encara que sense restar-li mèrit al triangle d'emergència que continuava esperant pacientment .
Els deu minuts que va dir el de la grua que tardaria, es van convertir en quaranta i mentrestant arribà el propietari de la botiga de mobles moderna que no té nom, un rus que sols es va interessar per saber si li emplearia tot el dia l'estacionament. Li vaig dir que en deu minuts vindrien a carregar-me així que encara com vaig tindre algú amb qui compartir la desesperació de la tardança, ell des de darrere de l'aparador i jo al costat del meu vehicle.
En arribar el de la grua, i després del bon dia i altres frases d'ascensor, em va dir que el meu cotxe no valia res, que era per a dones, per a anar a fer la compra i arreplegar els xiquets a l'escola. I quan fa cinquanta minuts que esperes en una carretera amb una armilla groga, una bossa al coll i sents que la mirada d'un rus lacònic et forada el cap per ocupar-li el seu espai privat, et fa igual la rancior del personal. Afortunadament per a mi un cotxe no és una extensió de la meua virilitat, sinó una màquina que et du del punt A al punt C parant interminablement en els semàfors del punt B.
Com que tenia ganes de perdre'l de vista i poder reprendre la meua rutina, li vaig dir que no em calia que m'acompanyara al treball, que ja hi arribaria a peu. Il·lús de mi que des del cotxe la distància em pareixia menor, vaig pensar que serien uns metres. A la fi foren quatre quilòmetres, dels quals els últims dos foren costera amunt, amb l'armilla groga que havia oblidat de llevar-me i la bossa al coll carregada de llibres. Vaig arribar a la meua destinació, amerat i amb unes punxades a l'esquena pel pes de la bossa que em van durar uns dies i em van fer recordar, ara no sé si el fet que vaig estar a punt de col·lapsar, que feia temps que no em detenia a vore el trenc d'alba o les brofegades masclistes del de la grua. Això sí, la passejada va ser com una catarsi que em va fer pensar prou i vaig arribar a la conclusió que potser, necessite un canvi d'aires.
Eixa última gota pot arribar en qualsevol moment, per exemple un dijous a les 8 del matí, mentre esperes en l'enèsim semàfor de la carretera i en xafar el pedal d'embragatge, aquest es queda mort com la meua vida social. El vaig xafar repetidament perquè hi ha una llei no escrita que diu que, si algun mecanisme no funciona, prem-lo, xafa'l i fes-li colps una i una altra vegada perquè continue sense anar però tu ja et quedes més tranquil amb la confirmació. Si allò era una broma, n'era una de mal gust perquè encara estàvem en Advent que ja havia hagut de fer reparar el cotxe per l'embragatge. I no, no podia haver-se espatlat de nou. Bé, poder sí que podia, com va quedar demostrat, però no hauria d'haver-se espatlat. Tanmateix la vida no comprén sempre la subtilitat dels verbs modals.
Per l'espill retrovisor veia com anaven passant-me els cotxes de darrere i tots els problemes que havia tingut últimament. Amb la poca inèrcia que li quedava al cotxe, vaig aconseguir d'estacionar-lo a la vora de la carretera, tot just en el solar d'una botiga de mobles sense nom, perquè era moderna i les coses modernes no tenen nom. Amb això solucionat vaig sentir que ja podia deixar-me enderrocar, que dins del got no quedava més espai i que les gotes d'aigua per fi s'hi escapaven i se suïcidaven llançant-se en la llibertat de l'infinit. Tanmateix allò era la solució esperable però en un gir dels esdeveniments, no em vaig deixar dur per la impotència i la poca part racional que em quedava, em va saber convéncer de què el drama gratuït no anava a solucionar res, així que vaig encendre els llums d'emergència, cridar al treball, a la grua i al taller, em vaig posar l'armilla groga, i vaig contar cent passes, que a la fi no en van ser tantes perquè no tenia gaire clar de molts metres parlen quan s'especifica cent passes. El triangle d'emergència va brotar a la vora del vial, com una rosella i sense res més a fer a banda d'esperar, em vaig dedicar a contemplar el trenc d'alba per la badia.
Per fi em va telefonar el de la grua per a demanar-me la meua posició exacta. Darrere tenia una botiga de mobles moderna sense nom, davant hi havia un solar abandonat amb un cotxe cremat pasturant entre l'herba, als costats, la carretera. Cap referent al meu voltant. Encara com, haguera caigut uns metres més avant i haguera pogut indicar-li que estava rodat per clubs amb noms exòtics que reivindiquen l'elegància de París o la sensualitat del Brasil o el nom d'un conegut actor còmic que no sé ben bé quina relació puga tindre amb la venda carnal. Sort que la tecnologia moderna permet orientar-se en l'espai sense haver de recórrer a trucs de druida, per a fortuna dels meus alumnes, i així el de la grua em va trobar. Encara que sense restar-li mèrit al triangle d'emergència que continuava esperant pacientment .
Els deu minuts que va dir el de la grua que tardaria, es van convertir en quaranta i mentrestant arribà el propietari de la botiga de mobles moderna que no té nom, un rus que sols es va interessar per saber si li emplearia tot el dia l'estacionament. Li vaig dir que en deu minuts vindrien a carregar-me així que encara com vaig tindre algú amb qui compartir la desesperació de la tardança, ell des de darrere de l'aparador i jo al costat del meu vehicle.
En arribar el de la grua, i després del bon dia i altres frases d'ascensor, em va dir que el meu cotxe no valia res, que era per a dones, per a anar a fer la compra i arreplegar els xiquets a l'escola. I quan fa cinquanta minuts que esperes en una carretera amb una armilla groga, una bossa al coll i sents que la mirada d'un rus lacònic et forada el cap per ocupar-li el seu espai privat, et fa igual la rancior del personal. Afortunadament per a mi un cotxe no és una extensió de la meua virilitat, sinó una màquina que et du del punt A al punt C parant interminablement en els semàfors del punt B.
Com que tenia ganes de perdre'l de vista i poder reprendre la meua rutina, li vaig dir que no em calia que m'acompanyara al treball, que ja hi arribaria a peu. Il·lús de mi que des del cotxe la distància em pareixia menor, vaig pensar que serien uns metres. A la fi foren quatre quilòmetres, dels quals els últims dos foren costera amunt, amb l'armilla groga que havia oblidat de llevar-me i la bossa al coll carregada de llibres. Vaig arribar a la meua destinació, amerat i amb unes punxades a l'esquena pel pes de la bossa que em van durar uns dies i em van fer recordar, ara no sé si el fet que vaig estar a punt de col·lapsar, que feia temps que no em detenia a vore el trenc d'alba o les brofegades masclistes del de la grua. Això sí, la passejada va ser com una catarsi que em va fer pensar prou i vaig arribar a la conclusió que potser, necessite un canvi d'aires.
Ànim. Una abraçada.
ResponElimina