Per a mi el canvi de mil·lenni va suposar el naixement d'un sentiment que des d'aleshores m'acompanya. Va ser el resultat d'una série de factors: l'entrada en l'adolescència, l'allunyament d'uns familiars, la mort d'uns altres, l'angoixa de què tot ha de morir, el pas de l'escola a un institut on a penes coneixia a ningú, el distanciament dels amics d'escola i finalment el canvi de casa. Per al meu jo adolescent això va ser el pitjor, passàrem de viure en un pis menut però prop de la mar i ple de llum a una casa gran però a mig fer i fosca en la vila. El resultat de tots aquests canvis en poc de temps va ser que vaig començar a sentir-me sempre sol. Fa igual la circumstància, em sent sol, malgrat estar envoltat de milanta persones. Afortunadament no és un sentiment sempre present però que si que va i torna com les ones de la mar i normalment apareix en èpoques de calma, quan ha passat l'estrés, llavors ve acompanyat d'un buit existencial. I he fet de tot, m'he forçat a ampliar el cercle social però sempre acabe sentint que no hi pinte res i que no tinc res en comú amb la resta de persones; m'he forçat a conviure amb la soledat però al cap d'uns dies, res no m'ompli; fins i tot vaig pegar a fugir intentant buscar fora com desfer-me d'ell però fins que em vaig adonar que no podia fugir de mi mateix. I ara que ja no he de preocupar-me més pel meu futur laboral, em preocupa sentir-me així, com si fóra la certesa de què mai estaré bé. La major part de gent que m'agrada viu lluny i la poca que em queda prop, acaba per anar-se'n d'este forat sense alternatives al turisme i arriba un moment que provoca gossera haver de conéixer nova gent, amb la certesa de què també acabaran per anar-se'n.
Per a mi el canvi de mil·lenni va suposar el naixement d'un sentiment que des d'aleshores m'acompanya. Va ser el resultat d'una série de factors: l'entrada en l'adolescència, l'allunyament d'uns familiars, la mort d'uns altres, l'angoixa de què tot ha de morir, el pas de l'escola a un institut on a penes coneixia a ningú, el distanciament dels amics d'escola i finalment el canvi de casa. Per al meu jo adolescent això va ser el pitjor, passàrem de viure en un pis menut però prop de la mar i ple de llum a una casa gran però a mig fer i fosca en la vila. El resultat de tots aquests canvis en poc de temps va ser que vaig començar a sentir-me sempre sol. Fa igual la circumstància, em sent sol, malgrat estar envoltat de milanta persones. Afortunadament no és un sentiment sempre present però que si que va i torna com les ones de la mar i normalment apareix en èpoques de calma, quan ha passat l'estrés, llavors ve acompanyat d'un buit existencial. I he fet de tot, m'he forçat a ampliar el cercle social però sempre acabe sentint que no hi pinte res i que no tinc res en comú amb la resta de persones; m'he forçat a conviure amb la soledat però al cap d'uns dies, res no m'ompli; fins i tot vaig pegar a fugir intentant buscar fora com desfer-me d'ell però fins que em vaig adonar que no podia fugir de mi mateix. I ara que ja no he de preocupar-me més pel meu futur laboral, em preocupa sentir-me així, com si fóra la certesa de què mai estaré bé. La major part de gent que m'agrada viu lluny i la poca que em queda prop, acaba per anar-se'n d'este forat sense alternatives al turisme i arriba un moment que provoca gossera haver de conéixer nova gent, amb la certesa de què també acabaran per anar-se'n.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada