LA CABINA

 Si ho penses bé, era força estrany. Havies de parlar amb algú i llavors entraves a una cabina al mig del carrer, normalment en cantonades i places i tancaves la porta, de manera que quedaves en un espai molt xicotet, claustrofòbic, com en una gàbia.  Després es van modernitzar això sí, i ja no calia entrar-hi, sols tenien un xicotet ràfec que servia d'aixopluc del sol i la pluja. Despenjaves l'auricular i el despenjaves de veritat, no com ara que per a despenjar-lo, llisquem el dit en la pantalla. De fet, caldria modernitzar la literatura i que deixaren de despenjar-se els telèfons i començaren a lliscar  els dits, de fet té un posat més provocador i eròtic.

Bé, una volta amb l'auricular a la mà, te'l posaves en el lateral del cap, de manera que el costat per on eixia la veu, es trobava a l'alçada de l'orella i el costat per on parlaves, ho era al de la boca. Tota una obra d'enginyeria. I a saber per quantes mans havia passat allò i sense que anara ningú darrere corrents, gel hidroalcohòlic en mà. A continuació calia introduir els diners per una ranura, depén de la quantitat inserida, podies parlar més o menys temps i si durant la conversa calia allargar-la, a llavonses posaves més monedes. Quantes converses importants no hauran restat inacabades per la manca de monedes en la butxaca? Per això es reservaven eixos assumptes a les converses tête-à-tête o a les lletres. Hui se soluciona tot amb un àudio de whatsapp.

Les cabines més antigues ni tan sols tornaven el canvi, sols les modernes i la gràcia era la de furgar el dipòsit a vore si algun interlocutor incaut o amb pressa s'havia deixat alguna moneda que podies arreplegar com una gralla. I si aquell a qui volies telefonar no es trobava disponible? Aleshores tocava intentar-ho en un altre moment sense que aquell poguera tornar-te-la, així que no s'estilaven això de les telefonades perdudes (les llamaes perdides que esmussen les orelles). Tot això ho he estat rumiant des de l'altre dia que vaig vore que havien retirat l'última cabina telefònica que hi havia vist pel poble, oblidada i ignorada per tots a l'entrada d'una urbanització. 

Considere que encara tinc una curta vida i ja he vist els telèfons de rodeta, els sense fils, els contestadors automàtics, els de pantalla, les cabines, els telèfons mòbils, els telèfons mòbil amb càmera fotogràfica, els de pantalla tàctil, els d'internet, els àudios i les videotelefonades. Canvia tot tan ràpid que costa associar ja un mode de comunicació a una generació quan una mateixa generació en viu tants i de vida tan efímera.