De la carta al whatsapp
Esta setmana havia d'explicar en classe la carta com a tipus de text i em pareixia un anacronisme perquè jo no recorde haver enviat mai una carta, com a molt una postal. Els meus pares sí que n'enviaven des de França, però en algun moment entre els 80 i els 90 la carta va morir i va quedar reduïda a la publicitat postal, els rebuts del banc i els requeriments d'hisenda o de tràfic.
Tinc un amic amb qui de tant en tant m'intercanvie postals, però tot el procediment em fa tanta gossera: anar a correus a comprar segells, després caduquen i ja no els pots fer servir, a saber on he deixat la seua adreça postal, etc. Hui en dia les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània han substituït la carta. Ens escrivim més, però no tenim res a dir-nos. Gràcies a les xarxes sabem tot sobre persones de les quals en un temps anterior no haguérem tornat a saber res més i tampoc haguera passat res. Hui sabem qui es casa, qui té fills, qui ha estat de creuer o qui va tots els diumenges al bar a esmorzar, qui ve a la teua ciutat, però mai té temps d'avisar-te per poder vore-vos, què fa fulanet amb sotanet, des de quan es coneixen? però este no estava amb aquell i ara està amb este altre que abans era parella d'aquell de més enllà. És a dir, un coneixement superficial.
Dels 400 coneguts que tinc al facebook, de les vora mil persones que seguisc al twitter i dels no sé quants contactes del mòbil, en el darrer any hauré parlat bé cara a cara o bé per missatge, amb una quinzena. Trobe que el fet d'estar tant al dia de la vida de les persones fa que no mostrem gens d'interés per relacionar-nos, ja no tenen res a contar-nos. I esta reflexió ve perquè fa un any va morir un amic dels meus pares i enguany quan ha sigut el seu aniversari, un parell de despistats l'han felicitat pel facebook i encara algun es disculpava per haver-ho fet amb endarreriment. Imagineu que una persona mor i malgrat les xarxes socials, hi ha gent que no se n'assabenta mai, però no et deixen de felicitar l'aniversari per si de cas.
Jo això ja no ho faig, felicite l'aniversari de les persones que m'estime i que realment ho sent, no per compromís (bé, per compromís ho faig quan algun company porta a la sala de professors un bescuit pel seu aniversari, per agraïment). Això de les xarxes és una cosa que cada dia m'avorreix més.
Hi ha segells que no caduquen. Els de "tarifa A" (per a Espanya). "B" per a Europa, etc. Així que, com a excusa, no val :)
ResponEliminaPel que fa a la primera idea, la de les cartes, dues aportacions: doncs sí, ara no escriu hom cartes amb la qual cosa, sembla obsolet que els nostres alumnes de 13 anys hagen d'aprendre com són i com escriure-les. Compte, que els correus electrònics també, perquè ara la instantaneïtat del Whatsapp o Telegram ho ha devorat tot. Però les cartes informals, perquè, de les formals, encara hom n'escriu i el problema és que a eixa edat, no té sentit o necessitat que ells sàpien com escriure una carta formal (una altra cosa és que ells sí que hagen de saber què és el llenguatge formal i doncs, caldria donar-hi un altre enfocament).
ResponEliminahttps://www.youtube.com/watch?v=6PDmZnG8KsM
Quant a la gossera que fa cercar segell, etc. un poquet mandrós si que ets, vaja.
Respecte de les postals, jo sí que n'he enviat: de fet, cada estiu que fea un viatge n'enviava unes quantes als amics, com una mena de mural de postals que podrien elaborar. Ara amb el tema de la pandèmia i de la criança ja no viatge i, doncs, no n'escric; però només puguem fer viatges bons, hi tornaré.
Per a acabar, jo sí trobe bonic això d'escriure cartes i el fet trist és que ja no tinc el temps ni el contingut com per a escriure epístoles d'aquelles que hom puga tenir-no goig.
Ja no tenim res a dir-nos, per això ha mort el correu postal. I això de dir-me mandrós, enguany estàs molt remugó.
EliminaÉs cert, estic molt remugó: amb 18 anys a l'esquena crec que tinc permís.
EliminaAra, tal com fan els historiadors, vaig a la font. Cite: "però tot el procediment em fa tanta gossera". La meua interpretació és que sí, un poquet mandrós ets.