GIRONA: DE PONTS, JUEUS I PEDRES VELLES


Diumenge m'alce un poc marejat de converses tan intenses regades de vi i una mala nit adobada per la xafogor de Barcelona. Encara havia de fer via cap a Girona. Després d'acomiadar-me del meu amic, desfaig les passes pel metro fins a tornar a Sants. Afortunadament, el tren ix segons l'horari i hi arribe cap a migdia. Girona és la darrera capital provincial catalana que em faltava per vore. No hi havia estat mai, a la província, llevat d'un viatge escolar a la neu a la Masella i una visita fugaç a la pista de patinatge de Puigcerdà.

A Girona continua fent calor, més seca i per a mi més suportable, tot siga dit. A més l'hotel és ben a prop de l'estació i malgrat arribar-hi abans de l'hora d'entrada, soc afortunat i la recepcionista em dona la meua habitació, així que tan bon punt m'allibere de l'equipatge, me'n vaig a descobrir la ciutat. Sense saber ben bé cap a on anar, m'enfile a buscar el riu Onyar. De la ciutat coneixia a través de fotos els seus ponts i les façanes de les cases que s'agombolen als voltants del llit fluvial. El riu parteix la ciutat en dos, a un costat trobarem la ciutat vella i a l'altre, l'eixample modern.

Caminant, caminant per la rambla de la Llibertat, bulevard de la ciutat antiga, i seguint el perfil del campanar de la catedral, em trobe amb l'oficina de turisme que ocupa la Sala Fidel Aguilar, antiga biblioteca construïda a principis del segle XX en un estil eclèctic d'inspiració neoclàssica. Com que és diumenge i molts dels edificis tanquen de vesprada, necessite informacions i hi em faciliten el plànol urbà. Juntament amb tots els atractius turístics, hi figuren alguns dels edificis que projectà l'arquitecte gironí Rafael Masó i Valentí, un dels més destacats del modernisme català, amb el permís de Gaudí, clar. Però de les seues cases ja n'escriuré, una altra entrada.



La ciutat s'assenta damunt d'un petit altiplà dibuixat per la confluència dels rius Onyar, Ter, Güell i Galligants. El seu clima d'interior es nota en l'oscil·lació tèrmica que es produeix entre l'hivern fred i l'estiu calorós. L'abundància d'aigua ha determinat la presència estable d'humans des dels temps dels ibers indigetes.

L'etimologia de Girona, que deriva de l'antiga Gerunda no és clara. Aparentment vol dir ciutat entre l'Undarius, nom que ha evolucionat en Onyar. Undarius comparteix nom amb altres Ondara, Onda, Andarella o Ondarella escampades per la geografia del llevant peninsular i més enllà si hi incloem el basc Hondarribia. En tots ells, l'element on/un/an voldria dir aigua. He pensat que es dona el següent fet curiós: el riu Girona travessa la vila d'Ondara, però el riu Ondara (afluent de l'Ebre) no passa per Girona, això si exceptuem l'etimologia d'Onyar.

En eixir de l'oficina de turisme, avance pels carrers estrets i laberíntics i arrecerats del sol fins a la següent parada, els Banys àrabs, que malgrat que el seu nom puga suggerir un origen anterior, daten d'època cristiana. L'any 715 les elits hispanoromanes i visigòtiques de la ciutat la rendiren als musulmans i un parell de generacions després, el 785 als francs. De manera que l'empremta andalusina devia ser molt feble. L'arribada de Carlemany se celebra com un fet cabdal de la història local i de fet, la catedral de Girona és dels pocs llocs on es rendeix culte a Carlemany com a sant, juntament amb Aquisgrà i un grapat de ciutats europees més. Tenint en compte que fou un sanguinari assassí de saxons, bé està que no estiga santificat a tot arreu. Això sí, el rei dels francs mai no visità Girona, els seus exèrcits sí, a despit de tot el seguit de llegendes locals que en parlen, de la seua presència.



Tornant als banys, foren construïts a finals del s.XII en estil romànic, però tot incorporant-hi elements de l'arquitectura àrab nord-africana. Funcionaren com a bany públic de Girona amb l'esquema romà de sala calenta, freda i tèbia i és que el mite de la manca d'higiene medieval, és més aïna d'ençà del Renaixement, quan començaren a ser clausurats estos espais perquè convidaven a la luxúria i a les activitats pecaminoses. En el segle XVII ja en desús, l'edifici fou a les monges caputxines per a construir-hi un convent i entre d'altres, el mecanisme d'escalfament d'aigua els aprofità de cuina.

Després dels Banys, passe pel Museu Arqueològic, a l'antic monestir de Sant Pere de Galligants i visite el Museu d'Història dels Jueus. La comunitat jueva de Girona fou una de les més importants de la Corona d'Aragó fins a la seua expulsió el 1492 i després d'un segle i mig d'assetjament. El Museu ocupa la mateixa casa de l'antiga sinagoga i al llarg de la visita, amb una exposició permanent dedicada a la seua cultura i a la repressió, hi havia una parella de dones que parlaven en hebreu i que em va paréixer curiós perquè mai no havia sentit la llengua en directe. A pesar dels meus intents del Duolingo, encara no soc capaç d'entendre gaire cosa llevat de quatre paraules al vol.

A les sinagogues, una de les parts més rellevants és el mikveh, el lloc on es fa el bany ritual de purificació abans de les cerimònies. Com que a l'edat mitjana no existia l'aigua depurada, esta es netejava mitjançant un filtre prou rudimentari de restes d'atifells ceràmics d'escombraries (plats, cossis, cassoles) i algunes d'elles són d'origen valencià, ceràmiques vidrades de Manises i de Paterna.


Al museu hi ha la clàssica botiga, però en este cas paga la pena perquè té un catàleg prou sucós de literatura sobre temes jueus, també sionistes, segons sembla ha d'haver-hi de tot a la vinya del Senyor. L'encarregat estava sentint música en hebreu, tota una experiència. Això sí, vaig trobar a faltar literatura sobre l'hebreu, el sefardita, l'ídix i altres llengües emprades per la comunitat jueva perquè no hauria dit que no a comprar-me'n un, de llibre.

En eixir de la botiga ja és hora de tancar, així que torne cap a l'Eixample per a buscar un lloc on poder omplir l'estómac. A la plaça de la Independència pareix haver-hi prou opcions. És un conjunt neoclàssic, bastit al segle XIX sobre el solar que ocupava un convent desamortitzat, i caracteritzat per les seues porxades i les fronteres dels edificis d'aspecte uniforme. La Independència no es refereix a aquella en la qual ha de culminar el Procés, sinó l'altra, la de la Guerra del francés quan la ciutat va haver de resistir un dur setge en contra de les tropes de Napoleó. Al final opte per una opció italiana, tot defugint del fregit i de les tapes, que pel que sembla, s'han fet amb la gastronomia gironina. En havent dinat, he d'acabar de pair la ressaca de la nit anterior i quan m'alce de fer la becada, el cel s'ha tornat negre i amenaçant tempesta. Un cel cobert en agost és d'agrair, però una visita davall de la pluja pot ser incòmoda, sort que em resten visites d'interior. Mentre torne cap al centre, trie carrers diferents, tot esperant trobar més edificis de Massó.

Travesse el pont de les Peixateries Velles, també anomenat Palanques Vermelles una construcció de ferro de finals del segle XIX que desentona amb el seu color roig dins del conjunt antic, com remarquen alguns dels visitants, però és una obra important perquè isqué dels tallers de Gustave Eiffel, llavors tecnologia puntera en este tipus de construccions, així que té valor com a representació de l'arquitectura metàl·lica a la ciutat. A més és interessant de plantejar un debat sobre el desenvolupament urbà, si les ciutats han de romandre petrificades en un moment congelat i ideal del passat o si les noves generacions tenen el dret d'afegir la seua part d'acord amb un nou sentit estètic o noves necessitats.



La catedral s'alça imponent damunt d'un tossal al final d'una monumental escala recorreguda per una balustrada. Allà mateix en un temps llunyà es van oferir sacrificis al déu Júpiter, s'hi reuniren els primers cristians i també es llançaren oracions a Al·là. Per tant, novament els cristians hi construïren la seua catedral en estil romànic i posteriorment i a mesura que creixia la ciutat, s'amplià i s'adequa a les noves modes en estil gòtic. De la factura romànica se'n conserva el campanar, dita torre de Carlemany i el claustre de la canongia. M'encanten els claustres i un dels meus somnis frustrats és no poder tindre una casa amb un. Són espais que conviden al recolliment, a la meditació i a la reflexió en una vida tan frenètica i caòtica que anima a la irracionalitat.
De la part gòtica destaca la seua única nau que la converteix en un cas excepcional perquè sovintegen les plantes de tres i de cinc naus. Talment tenen a gala de dir que és l'edifici religiós amb la nau més ampla del món, després de la de Sant Pere del Vaticà. La façana de tipus retaule ja és barroca.

Sovint les catedrals ens pareixen excessivament grans per a les seues funcions, tanmateix, no hem d'oblidar que, a part d'ostentar el poder religiós dins de la ciutat, i del de la ciutat a la rodalia, en bona part de la història han funcionat com a centres cívics, especialment quan la meteorologia no convidava estar-se al carrer. S'hi feien reunions o activitats de tota mena. Són freqüents les denúncies inquisitorials a gents que es dedicaven a mercadejar amb la pròpia carn, per exemple. A la novel·la de Blasco Ibáñez la Catedral es pot vore bé això de què parle.

Al museu diocesà que hi ha a la catedral mateixa cal no perdre's el Tapís de la Creació, una joia historiada del segle XII en la qual es relata com Déu creà el món, les plantes, els animals i els hòmens. Als voltants a manera de sanefa hi ha al·legories dels mesos de l'any amb les activitats agrícoles pròpies de cada mes així com de les estacions. La fauna exòtica com si haguera eixit de Pokémon i Eva sorgint literalment de la costella d'Adam són el millor. En els cantons es poden vore personificacions dels quatre rius de l'Edén: el Nil, l'Eufrates, el Tigris i l'Amu-Darya. Com a curiositat hi apareix també Hèrcules, avançant llavors al Renaixement en la utilització de la mitologia clàssica com a tema. Desgraciadament, el tapís està incomplet i falten molts fragments.




A la basílica de Sant Feliu ja no tinc temps de fer una visita llarga perquè hi fan missa i com que encara és prompte i gairebé està tot tancat, decidisc perdre'm pels carrers estrets i tortuosos, amunt i avall, aprofitant que després de quatre gotes mal caigudes la pluja ha decidit retirar-se sense presentar batalla. Girona posseeix una muralla baluard important perquè és la primera gran ciutat que trobarien els exèrcits després de travessar els Pirineus i arran del tractat dels Pirineus (1659) que suposà la pèrdua del Rosselló, encara guanyà més rellevància estratègica com a gran nucli de població prop de la frontera. Efectivament,  l'anomenat jardí dels Alemanys era el conjunt de casernes que Felip IV manà construir per a hostatjar els soldats suïssos i alemanys durant la Guerra dels trenta anys (1618-1648) contra França. 

Resseguisc el camí de ronda de la muralla i en acabant quan ja és fosc, me'n vaig a sopar un plat ben gironí: sopa de ramen amb fideus i una cervesa japonesa. El dia ha estat ben llarg i al sendemà toca posar-se de nou en ruta cap a Figueres






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL