DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Els períodes previs a les vacances solen ser molt estressants per l'acumulació de tasques i d'esdeveniments socials. Passe de la vida contemplativa a ser un executiu de Nova York dels anys 80, d'eixos que caminen per Wall Street ben engominats i amb una tassa de cartó amb café ben calent, i excessivament torrat, a la mà, amb tot de reunions tan inútils com llargues. I sense un conducte d'evacuació, com una olla exprés, puc acabar per rebentar de la manera més imprevisible. Feta esta introducció, durant el sopar de Nadal amb els companys del treball, recorde que en un moment que vaig anar al bany, començà a parlar-me un desconegut. Que havia sentit que érem professors i que potser coneixia el seu fill. Clar, la tutoria somiada, en un urinari, cara una paret emmanisada i en un servei runós d'un pub encara més runós. Afortunadament, no érem del mateix centre, amb tot això no fou obstacle per no poder llevar-me aquell estrany de damunt. La bona qüestió és que de sobte ...

Això era i no era una vila a una torre lligada. Diuen que més de cinc milions de turistes hi acudien cada any a  visitar una  torre que no estava erta. Qui ho diria en un món dominat per la perfecció que una imperfecció poguera resultar tan atractiva i moure les masses? Però què passaria si un dia l'adreçaren, o pitjor encara, si solsira definitivament? Es perdria l'encant? Moriria la màgia? Anirien milers de turistes a  vore  les runes i a fer-se fotos com si la reconstruïren? L'art sempre ha anat unit al poder i ha sigut una ferramenta d'exhibicionisme que han emprat les societats per a molestar els veïns. Així a finals del segle XII el comú de Pisa conformava una república pròspera que comerciava per les costes de la Mediterrània. Com que en aquella època, tot i que hui també, els límits entre comerç i pirateria no estaven ben definits, els mariners pisans es guanyaven la vida traslladant mercaderies i rapinyant els litorals de les costes sarraïnes i d'algun regn...

Feia gairebé 5 anys que no agafava un avió, des d’aquell viatge a Amsterdam del 2018. Després vindrien les oposicions, la COVID, el món entrà en un estat de bogeria col·lectiva que s’encomanava i per un estrany motiu, o millor dit per una mania meua de construir-me gàbies on encabir-me, se’m va clavar al cap que no podia viatjar. No tindre companyia, la por al fet desconegut, el fet de contaminar, la incoherència que pot suposar criticar els efectes del turisme i practicar-lo. Però tot just ara que s’han ajuntat els astres i tinc un treball fix, diners estalviats, temps per a disposar-ne lliurement i prou experiència perquè eixir de casa no em supose un problema, jo m’havia entestat a trobar problemes de baix de les pedres. És veritat que les vacances de Nadal sempre em suposen una solsida emocional i que volia un pretext per a fugir de saraus familiars, finalment la Mònica em va animar, així que he agarrat la maleta i me n’he anat a l’aventura.  Tampoc és una aventura gran, eh? No...