PRESSIÓ, REPRESSIÓ, DEPRESSIÓ, COMPRESSIÓ, EXPRESSIÓ, IMPRESSIÓ, SUPRESSIÓ

 Els períodes previs a les vacances solen ser molt estressants per l'acumulació de tasques i d'esdeveniments socials. Passe de la vida contemplativa a ser un executiu de Nova York dels anys 80, d'eixos que caminen per Wall Street ben engominats i amb una tassa de cartó amb café ben calent, i excessivament torrat, a la mà, amb tot de reunions tan inútils com llargues. I sense un conducte d'evacuació, com una olla exprés, puc acabar per rebentar de la manera més imprevisible.

Feta esta introducció, durant el sopar de Nadal amb els companys del treball, recorde que en un moment que vaig anar al bany, començà a parlar-me un desconegut. Que havia sentit que érem professors i que potser coneixia el seu fill. Clar, la tutoria somiada, en un urinari, cara una paret emmanisada i en un servei runós d'un pub encara més runós. Afortunadament, no érem del mateix centre, amb tot això no fou obstacle per no poder llevar-me aquell estrany de damunt. La bona qüestió és que de sobte aquell company de miccions començà a contar-me la seua vida, que estava de permís penitenciari i que tenia por que el fill el rebutjara. Pareixia un argument de la típica pel·lícula nadalenca. En un altre moment jo hauria pegat a fugir, malauradament jo anava com les Greques i en eixa circumstància em convertisc en la protagonista d'aquell còmic belga Nathalie, que de tots es feia amiga i tot ho trobava, li vaig escoltar tot el romanç. Això sí, li vaig demanar el motiu de la seua detenció, no fóra cas que estiguera davant d'un assassí i acabara esquarterat en una maleta tirada en un carreró solitari. Sort que els bars d'ací no tenen eixida als carrerons. M'explicà que estava pres per tràfic de drogues, llavors Nathalie cedí el pas a una combinació de Marx i Lenin i li vaig fer el discurs antidrogues, les drogues són un instrument que utilitza la burgesia per a alienar la classe obrera, digues no a les drogues, etc. L'home em va dir sí a tot i en acabant i en agraïment per escoltar-li les penes, em va convidar a una ratlla de coca.

En eixe moment sí que me'l vaig deixar plantat intentant arrancar-li un acte de contricció i una promesa de canvi, ara bé tan bon punt com vaig eixir a la gelor del carrer, vaig sentir una cosa que es trencava dins de mi, com si després de martellades a un vidre de sobte un cudolet pega i fa una escletxa que acaba per badar i trencar en mil miquetes la superfície. De què serveix la nostra faena si la gent viu abocada a entropessar amb la mateixa pedra una i una altra volta? I em vaig trencar, em vaig trencar per totes les tensions que he anat acumulant mes rere mes, perquè la història del desconegut em va sonar massa familiar i em va tocar massa prop. I vaig plorar com no havia plorat en anys, al bell mig d'un carrer, entre una multitud de festa i guirlandes de Nadal, i tots els que passaven em preguntaven que què em passava. Perquè la meua vida és una comèdia, però de vegades sent que jo la provoque.

Li he pegat moltes voltes a eixa situació sense acabar d'entendre que em va fer clic, esperant una epifania. Fa poc he vist una pel·lícula sobre una superheroïna que perdia els seus superpoders i en el seu soliloqui parlava de la pressió de voler arreglar el món, de dur sobre l'esquena eixe pes que va xafant lentament i de la impossibilitat d'arreglar-lo. He d'aprendre a passar més i a assumir que cadascú elegeix el seu camí, això que la patrística anomenà lliure albir. En una societat lliure, cadascú és lliure de desgraciar-se la vida com vol, tot i que no puc deixar de pensar en les víctimes que esta gent autodestructiva va deixant pel camí.