RECANÇA

Feia gairebé 5 anys que no agafava un avió, des d’aquell viatge a Amsterdam del 2018. Després vindrien les oposicions, la COVID, el món entrà en un estat de bogeria col·lectiva que s’encomanava i per un estrany motiu, o millor dit per una mania meua de construir-me gàbies on encabir-me, se’m va clavar al cap que no podia viatjar. No tindre companyia, la por al fet desconegut, el fet de contaminar, la incoherència que pot suposar criticar els efectes del turisme i practicar-lo. Però tot just ara que s’han ajuntat els astres i tinc un treball fix, diners estalviats, temps per a disposar-ne lliurement i prou experiència perquè eixir de casa no em supose un problema, jo m’havia entestat a trobar problemes de baix de les pedres. És veritat que les vacances de Nadal sempre em suposen una solsida emocional i que volia un pretext per a fugir de saraus familiars, finalment la Mònica em va animar, així que he agarrat la maleta i me n’he anat a l’aventura. 

Tampoc és una aventura gran, eh? No vos ho penseu, que la Toscana és prop de casa, tant geogràficament com cultural. El repte haguera sigut anar-me’n a ambients tropicals, on no puga comunicar-me o que no es compartisquen els mateixos valors. Sincerament, volia llevar-me la por a viatjar sol, no guanyar el títol d’Indiana Jones. Com que no les tenia totes en mi, vaig sondejar entre coneguts i companys per a buscar companyia i vaig rebre molts pretextos com a respostes, fins i tot algú es va embarcar per a deixar-me tirat a la primera de canvi. També ho vaig dir amb la boca xicoteta per això que tenia el cuquet d’anar-me’n jo sol. Les pegues són les de sempre: i si m’avorrisc? I què faré tot el dia sol? Em passaran fets roïns si no vaig amb companyia? M'oferiran cocaïna? A la fi he conegut gent nova i he pogut practicar l’italià, la qual cosa m’ha vingut molt bé perquè d’ací a uns mesos tinc la prova del B2. 

Ara bé, sempre hi ha eixe pensament que em fa dubtar si actue bé. Llavors el mateix dia de la partida vaig descobrir una paraula que, ara tots coneixen aparentment: recança. El sentiment de tristesa per allò que es fa o es deixa de fer, o pel que s'ha fet o deixat de fer. Li pose nom a un sentiment que m’ha acompanyat tota la vida, que em paralitza i alhora em fa sentir mal per caure en el parany de la paràlisi. L’acabe de conéixer i ja l’odie.