ETIQUETES

 L'altre dia en una conversa va eixir el comentari següent: és que hui en dia tots tenen alguna cosa en referència al nombre de problemes que van eixint als centres educatius i d'ací se'n deriven tres idees:

a) Som una societat més delicada o obsessionada en la diagnosi i la patologització.

b) Abans hi havia els mateixos problemes d'al·lèrgies o trastorns cognitius, però com que no es coneixien, no preocupaven.

c) Els ritmes de producció actuals estan accelerant la seua proliferació degut a un empitjorament de les condicions ambientals.

Jo trobe que és una barreja dels tres elements. Antigament, no es coneixien molts dels problemes actuals i quan la gent els patia, ho feia en silenci o morien jóvens o d'alguna qüestió desconeguda i fins i tot no arribaven a reproduir-se, amb la qual cosa no arribaven a la següent generació. Al mateix temps la vida actual i l'ús de substàncies ens afecta a la nostra salut i la necessitat d'etiquetar-nos en una societat del benestar fa que siguen més visibles.

Al marge d'estes qüestions, trobe que darrere del " tots tenen alguna cosa" també s'amaga el fàstic a haver de fer més faena. Són comentaris que es poden sentir als corredors dels centres educatius, o en molts altres llocs. Ho sent, la meua vida social no és molt diversa i desconec si als bars, gimnasos i sales de festa també se'n parla, encara que la meua impressió és que sí.

La finalitat de la diagnosi no és col·locar una etiqueta, com en un afany classificatori més propi dels botànics il·lustrats, sinó la de proporcionar ferramentes adequades per a ajudar a viure millor i no solament pel que fa a les condicions materials, em referisc més aïna a les mentals. Conéixer-se millor és clau en el procés d'acceptació i saber de quines condicions es parteix ajuda a preveure reaccions o fins i tot a assumir-les com un fet més o menys inevitable de la pròpia personalitat.

Quan jo era estudiant m'hauria agradat que algú m'explicara per què l'institut no em motivava gens i em pareixia avorrit a pesar que m'agradava llegir i aprendre, o per què em costava tant socialitzar i concentrar-me en determinades tasques i acabava per abandonar-les i pensar que no m'anaven bé i prou. Recorde que quan visitava la psicòloga un dia vaig compartir amb ella les meues sospites sobre un suposat dèficit en l'atenció i ella se'n va riure perquè aparentment en eixes circumstàncies un està condemnat a l'abandonament escolar i prou. No en va voler parlar més i reflexionant en el temps i parlant amb altra gent entesa, m'he adonat que vaig desenvolupar mecanismes de supervivència als exàmens o als treballs, tot i que a costa de ser dispers, de la multifaena i d'uns resultats mediocres.

Bona part de la meua existència fins hui ha estat marcada per eixe sentiment de no ser bo per a res, de sentir-me perdut i de castigar-me i maltractar-me fins a tindre una autoestima apta per a fregar el terra. No vull allargar-me més, però sí, a favor que cadascú es conega millor i no sols si dona problemes a la resta i en contra dels cunyats que es dediquen a opinar de tot sense tindre una remota idea de res.