DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

La ciutat de Bizerta se situa al nord de la costa del Magreb, a l'actual estat de Tunísia. Amb més de cent mil habitants en l'actualitat, ocupa una petita península que comunica, a través d'un canal de set quilòmetres de llarg, la mar Mediterrània amb una albufera de 136 quilòmetres quadrats.  Esta ubicació excepcional explica la seua importància històrica des de temps dels fenicis. Però la nostra història no va tan lluny. A principis del segle XX la ciutat és administrada pel protectorat francés i té un comerç molt actiu, tot i que la pesca es manté com una activitat important. A més l'estat francés hi té estacionada la seua armada, i encara pretendria fer-ho després de la independència de 1956. La seua població també és molt diversa, ja que hi trobem no sols amazics i àrabs sinó també colons francesos, sicilians, sards, corsos així com una important comunitat jueva amb elements indígenes i estrangers. A banda, hi ha els andalusins, els descendents d'aquells mori...

  La primera persona del singular en persa es من [man], escrit ман en tadjik, i originalment es referia a la forma d’objecte però amb el temps esdevingué també la del subjecte tot desplaçant la forma az/azo que encara s’empra en moltes variants de les llengües iranianes. Així és cognat de l’hindi मा [ma], del grec εμένα que deriva de l’antic acusatiu ἐμέ , del llatí me que ha donat mă, me o mi en les diferents llengües romàniques, de l’anglés me , l’alemany mich , el neerlandés mij , el suec mig , el gal·lés i gaèl·lic escocés mi , el rus меня , l’ucraïnés i serbi мене .

  En el temps històric vint-i-cinc anys no són res, en canvi, en l'àmbit tecnològic, cada quart de segle pareix una eternitat. Així, a finals dels noranta, quan parlar per telèfon era un plaer i no una tortura i quan cada telefonada era una sorpresa, els mòbils sols eren un objecte de luxe a l’abast d’empresaris importants i altra gent d’eixe pelatge, els fixes regnaven per tot, ja fora amb rodeta o amb teclat. En aquell temps calia apuntar-se els números de telèfon a una llibreta, una mena de grimori que donava accés a tota la xarxa de coneguts. Encara més, si no sabíem el número d’una persona, tan sols calia buscar-lo en un llibrot que no sabia que era la llei de protecció de dades. Així a força de buscar-los i reproduir-los sobre l’aparell, alguns anaven gravant-se a la memòria. Jo me’n sabia una dotzena, d’amics amb els quals ja no tinc relació, el de casa, encara que fa temps que ningú l’utilitza, el de ma uela, que ja no sap qui soc i també el de ma mare, el que més feia se...

  El maltés no és l'única llengua aràbiga de la Unió Europea, ja que en Xipre es parla, a banda del grec i del turc, l'àrab xipriota. Esta és la llengua de la comunitat de cristians maronites de l'illa. Hi ha quatre poblacions on resideix la majoria d’esta comunitat: Kormakitis, Agia Marina, Asomatos i Karpaseia, totes elles en la zona sota control de la República de Xipre del Nord. Es calcula que el parlen vora 3.000 persones, la major part per damunt dels trenta anys, per tant és una comunitat moribunda. Reben ajuda de les Nacions Unides, a més d’una pensió del govern de Xipre que vol retindre la població grecoparlant al nord, això per a evitar la sagnia que començà als anys 70 després de l’ocupació turca, quan molts d’ells emigraren al sud i es dissolgueren com a comunitat lingüística. Des del 2008 es reconeix com a llengua protegida de Xipre, tot i que a voltes això no significa res. L'àrab de Xipre és la llengua de la comunitat religiosa dels maronites un vessant...

Fa gairebé dos mesos que vaig tornar d’Atenes i encara no he decidit si em va agradar o tot el contrari. Tenia clar que la ciutat que trobaria no era aquella clàssica dels llibres d'història, de fet dubte que aquella haja existit mai fora de la ment i la imaginació dels romàntics. Però la ciutat que vaig trobar era lletja, bruta i grisa i em costaria pensar que alguna volta s'hi passejaren Soló, Plató, Aristòtil, Pèricles i tantes ments il·lustres. De la Grècia antiga hi ha poques restes, però és que eixes poques suposen molt més del que roman d’altres períodes històrics! És com si un vent haguera recorregut els seus carrers i s’haguera emportat amb ell qualsevol vestigi del passat. Atenes té més de mig milió d’habitants censats, que es dispara fins als 6 milions a la regió de l’Àtica, amb una superfície que és dalt baix la de la Comunitat de Madrid, mentre que la població de Grècia és de vora 12 milions d’habitants. És a dir que la meitat dels grecs habiten l’Àtica, és com si ...

  La paraula per a dir centre o mig en persa és میان [miyan], dit миён [mijon] en tadjik. En hindi s’ha convertit en la preposició में [me] i ha passat a l’àrab com a مَيْدَان [maydaan] que vol dir plaça i que es un mot prou estés a zones que han entrat en contacte amb esta llengua per exemple l’ucraïnés майдан i una de les places més conegudes de Kiev, Євромайдан , l’Euromaidan. El rus i l’ucraïnés межа i el serbi-croat међа / međa en són cognats, però amb el significat de frontera o vora d’un terreny. Entre les llengües goidèiliques tenim el nom de la ciutat de Milà, coneguda com a   Mediolanum en llatí adaptat del gal, que voldria dir en mig de la planura, destacant la seua ubicació en la vall del Po. Dins de les llengües germàniques trobem l’anglés i el suec mid , el neerlandés midden i l’alemany Mitte . El grec ens dona μέσος i el llatí medius d’on venen per una part mots patrimonials com el romanés miez, l’italià mezzo , el sicilià mezzu , el català mig ,...

 Per diversos motius, en el darrer any he assistit a més misses de les que m'agradaria i he pogut constatar com l'Església no és eixa institució moribunda que pareix des de fora, al contrari ha trobat noves maneres de sobreviure. Clar que s'ha apoderat de bona part dels nostres rituals socials,encara que el fet que tampoc hi haja una voluntat clara des de la societat civil per trencar-hi, ha de ser simptomàtic d'un fet molt més profund. De tota manera, la mort de l'Església no du aparellada la de la religió perquè també em farte de sentir cada dia eixa frase de "jo crec en Déu, no en l'Església" o "jo crec que existeix alguna cosa", és a dir que la secularització estricta no ens durà a l'ateisme social.  Podem diferenciar aquells que s'hi acosten per un tema d'espiritualitat i creences i d'altres que ho fan per a participar de les diferents performances que s'organitzen al seu voltant. Per una banda, trobe que és un fenome...