És Egipte un remake de la revolució iraniana?

L’ésser humà per comprendre el món que l’envolta necessita comparar tot allò que observa amb les experiències prèvies, a fi de tindre una sòlida bastida sobre la qual edificar el seu coneixement. Sobre el que he llegit de la qüestió egípcia he vist molts que s'encaboten per establir paral·lelismes entre el que està ocorrent a l'Egipte amb la revolució iraniana del 1979, amb la finalitat d'alertar-nos a tots sobre l'adveniment d'una nova república islàmica. No ho compartisc ni tampoc n'estic convençut.

Vejam, fem un poc d’història.

A finals dels 70 Pèrsia era un dels principals aliats del bloc capitalista en la inestable Àsia Central. Aquesta relació venia d’antic, ja en l’època de l’imperialisme havia sigut el tap de les apetències expansionistes dels britànics pel sud i els russos pel nord. Ara, en eixe moment, a banda de ser un dels principals productors de petroli, també era la frontera sud de la URSS (car no existien ni els països caucàsics ni els Tans). Havia sigut un estat democràtic fins l’any 1953 moment en el que un cop d’estat portà a la monarquia del xa Mohammad Reza Pahlevi.

Per tal de legitimar-se en el poder, el Xa va dur a terme una “revolució blanca”, un conjunt de reformes destinades a modernitzar, desenvolupar econòmicament i occidentalitzar el país (però sense tindre la profunditat de les reformes que féu Atatürk en Turquia). Sobra dir que les reformes esdevingueren paper mullat pel fet les oligarquies vinculades al petroli i el funcionariat continuaren enriquint-se mentre la població s’empobria cada vegada més. En definitiva totes aquestes reformes havien agreujat el desigual repartiment de la riquesa i havien provocat el descontent del clergat xiïta que l’havia alçat al poder, però també de la població en general.

Tot aquest malestar va esclatar l’any 1979, moment en el qual s’encadenen un seguit de protestes en diferents ciutats de Pèrsia. Els manifestants demanaven un canvi veritable, però foren reprimits durament per la Savak, la policia secreta del xa. La repressió però encoratjà la població a continuar protestant. Aquesta revolta posseïa una sòlida base formada per agrupacions polítiques i socials, des del Tudeh (el partit comunista) a la socialdemocràcia iraniana o el Kalaq (l’esquerra moderada islàmica). Fins i tot els propis clergues xiïtes protestaren, organitzats per Khomeini. EEUU temia que la situació se n’anara de les mans i va forçar l’enderrocament del Xa, per tal que tot canviés sense que res canviés.

Enderrocat, el xa marxà a l'exili, primerament a Bagdad i després a Paris. S’organitzaren eleccions però els EEUU les observaven recelosos de la popularitat de la qual gaudia el Tudeh entre la població. L’últim que desitjaven era un nou aliat de la URSS. El govern de Washington sols havia pretès un canvi que fos més d’aparença que de fons. Amb la inestimable ajuda de Sadam Hussein que es dedicà a sembrar la inestabilitat en la frontera oriental per crear temor i inestabilitat, pujaren al poder l’aiatol·la Khomeini, car en aquell moment l’islamisme era inofensiu, o això devien pensar els assessors nord-americans. Khomeini instaurà una república islàmica i perseguí durament tota oposició. D’aquesta manera fou com el clergat xiïta segrestà una revolució que en principi poc tenia de religiosa.

Llavors podem observar algunes diferències significatives entre l’Iran i Egipte:

1. L’islamisme polític no està jugant el mateix paper que a l’Iran i encara més, pel que els convé, els EEUU  no ho permetran o almenys no cauran en la mateixa errada. Els Germans Musulmans, el grup islàmic polític més influent ha estat bastant reprimit pel règim de Mubarak per saber quin és el seu poder real. Una de les majors preocupacions a Occident és que aquest grup arribe al poder, pel seu fonamentalisme religiós. Irònicament vos convide a investigar sobre aquest moviment i veureu quan van nàixer, per a què i sota el patronat de quines potències europees. D’altra banda el xiisme majoritari a l’Iran és una branca de l’Islam molt jerarquitzada més semblant al catolicisme en la seua organització, mentre que el sunnisme (majoritari a Egipte) no posseeix una organització tan complexa, l'imam sunnita és un guia de l'oració, no dirigeix cap comunitat de creients, al marge de la influència que puga exercir-ne. Aleshores és més difícil que la figura d'un "aiatol·là" puga aparèixer en aquesta dispersió del poder. 

2.La revolució iraniana disposava d’unes bases polítiques sòlides que no hem vist encara a Egipte on sembla que siga més fruit de l’expressió espontània del descontent popular sense que ningú haja sabut canalitzar-ho cap als seus interessos.

3.La retòrica és distinta, aquí ja no es parla d’antiimperialisme ni de comunisme ni altres temes recurrents en els 70. En Egipte es demana transparència política, respecte cap als drets humans, llibertats civils. La joventut egípcia es troba acadèmicament millor preparada, la gran part disposa d’estudis superiors però malviu per no trobar una feina d’acord al seu nivell de preparació. El turisme juga un paper molt important en la seua economia, hi ha una major obertura i la societat és més permeable a les influències externes. Si bé pot argüir-se que aquesta situació es dona solament en les grans ciutats, no és menys cert que solament en l'aglomeració urbana de El Caire viuen vora  25 milions de persones, és a dir el 31 % de la població total d’Egipte. Una població que a més disposa d’Internet, que veu com es viu en altres països a través dels mitjans de comunicació.

4. A l'Iran l’enderrocament del Xa va ser seguit d’un buit de poder que no hem vist a Egipte simplement perquè a banda dels polítics són els militars els que controlen la situació des dels anys 50, des dels temps de Nasser,estiga qui estiga en el poder. Aquest element és doncs, un condicionant de qualsevol moviment polític que s'hi faja.

Pel que fa a les semblances, aquestes es poden agafar amb pinces.

Trobem en ambdós moviments l'enderrocament de tirans pro occidentals, els avalots populars massius i el paper que juguen les tecnologies per fer difusió de la revolució, en el cas de l'Iran, cassetes amb gravacions de Khomeini i en Egipte el facebook i el twitter. Però vaja, jo crec que tota revolució empra els mitjans al seu abast per fer propaganda, els francesos empraren els periòdics, que en aquell temps eren el mitjà de comunicació més nou i no per això parlem de la revolució francesa com una revolució islàmica.

Però el problema està en que ambdós són païssos islàmics. Des de la nostra perspectiva per aquest fet ja són iguals, estem molt influïts per la idea de “l’excepcionalitat del món àrab” com si aquest fos un microcosmos tancat, al marge de tot i amb les seues pròpies regles de funcionament de manera que qualsevol discurs explicatiu d'algun esdeveniment ocorregut dintre d'aquestes fronteres és aplicable tant al Marroc com a Pakistan o Turquia. 

Dedicat a Raül i a Jordi, els quals em recorden les meues obligacions.