DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

L'autobús marxa per continuar la ruta i em vaig quedar sol en la carretera. Un petit pont de pedra separa l'aldea de la civilització. Les fulles seques que s'amuntonen massivament sobre el camí, es tornen relliscoses amb la pluja i dificulten caminar. La boira ha envaït tota la vall. La foscor més absoluta impera amb la seua mà de ferro. S'apropa la vespra de Tots Sants i els esperits comencen a abandonar el seu món per visitar-nos. He de passar pel costat d'un cementeri per arribar a l'hotel. Làpides i creus celtes es dibuixen entre la nit.  La lluna ix a temps per projectar sobre l'asfalt l'ombra dels arbres. Formes antropomòrfiques que ballen empentades pel vent. S'escolta el grall d'un corb, l'udol d'una òliba i d'un mussol. Una rata penada se'm creua al davant. Encara em falta salvar un pendent, però aquest concert animal no és gens tranquil·litzador. L'hotel es situa damunt d'un turó, com la casa de Psicosis. La...

Permeteu-me que plagie tan descaradament a Frank Sinatra, per parlar de la nit i les complicitats que pareix. La matinada és el període del dia més democràtic, a eixes hores en què els esperits s'apoderen de tot, als mortals no ens queda altra que mirar-nos en igualtat i les diferències s'ensorren. Mentre abaixava la persiana del bar, pensava en tota la tasca que tenia al davant: eixugar copes, netejar la màquina de café, omplir els frigorífics, traure quilos de botelles, agranar, fregar...hora i mitja de rentar, fixar i donar esplendor. Hom pensa que treballar en un bar és divertit, és tancar la porta i anar-se'n a casa o en el meu cas, el cubiculum que anomene llar. Hi ha una cara B, que té poc d' amusant . I així estava quan va entrar per la porta un huracà, parlant amb accent de l'Oest Mitjà i copa de vi en mà. Volia menjar a les 23.30 de la nit perquè en Amèrica tot funciona les 24 hores. I mentre anava fent esbrinaments aquí i allà, ella venia darrere...

Quan va nàixer el meu interés per la història? No estic molt segur, però supose que en algun moment entre Érase una vez los inventores , les primeres classes d'història en eixe contenidor anomenat Coneixement del Medi i les pel·lícules de Disney Aladdin i El Geperut de Notre Dame . La meua estima per la història va lligada al moment exacte en què hom se n'adona que el temps passa i amb ell, les coses canvien. I en tot aquest període formatiu hi va haver una ciutat que em va fascinar, Aquisgrà. De menut m'encantava mirar els Atles de casa, repassar-los, aprendrem els països i les seues capitals, buscar els llocs en el mapa. En una d'eixes excursions cartogràfiques vaig trobar la ciutat d'Aquisgrà i em vaig sentir un poc torbat. Eixa ciutat existia realment?No sé perquè pensava que els llocs històrics pertanyien bé a un plànol fantàstic o desapareixien sense deixar rastre. Havia d'anar-hi algun dia. Eixe dia va arribar 15 anys més tard. Per fi podr...

Un matí a principis del segle XIX els habitants de Hartlepool (al sud de Newcastle) s'alçaren estorats en veure apropar-se un vaixell francès. Estaven tots esglaiats, car eren els temps en què Napoleó dominava Europa i havia imposat un bloqueig a la Gran Bretanya. Els homes es van disposar a lluitar, les dones majors s'emparaven al nostre Senyor. No sabem si a causa dels resos o del camp electromagnètic que protegeix la Pèrfida Albió de les invasions marítimes, la nau es va enfonsar sense deixar supervivents. Al cap d'una estona veieren emergir d'entre les ones, com si d'una Venus es tractés, una mona vestida amb un uniforme militar francés. Però resulta que els habitants de Hartlepool mai havien vist una mona i molt menys un francés, així que van pensar que es tractava d'un soldat gal. El van apressar i les autoritats l'interrogaren durant hores, sense entendre una paraula del que el simi deia, car ningú en el poble sabia francés. Així com que no s...

La pluja havia escampat i sobre el camí sols havia deixat petits bassals, en els quals abeuraven els ocells. Els arbres movent les fulles i el grall dels corbs era l'únic que es podia oir, però quan els arbres es detingueren i els corbs alçaren el vol, s'hi podien escoltar altres sons: marxes militars, crits, laments provinents d'una llarga caminada que separava la llibertat d'una mort segura, del camí que conduïa des del món al camp de concentració de Dachau. Encara s'hi poden veure les empremtes dels rails deixades pels trens de la mort. Sobre la reixa de ferro, ens dóna la benvinguda una inscripció en alemany: Arbeit macht frei. El treball fa lliure, una última broma macabra, cortesia del govern nazi per als presoners, en un infern del qual sols uns pocs elegits arribaren a sortir-ne vius. Dachau és una població de Baviera que es troba als afores de Munic. Antiga fundació celta, poblada més tard pels romans i domini dels reis de Baviera que hi teni...

Ian està content, mentre passa l'aspirador i recull de la moqueta les fulles, les molles i els somnis perduts dels clients. Se'n va el cap de setmana a Londres i em diu: -Has d'anar algun dia a Londres, en Londres sempre està passant alguna cosa. -A què vas a Londres, Ian? Te'n vas de festa? -Noooo, me'n vaig a Ascot. Ascot és un dels hipòdroms més importants del Regne Unit, propietat de la família reial i on es reuneix en cada competició la crème de la crème britànica, eixos que tenen mines d'or en Johannesburg i fàbriques tèxtils en Calcuta. Ian és un gran afeccionat a l'hípica, ja ho vaig dir, sempre està parlant dels seus cavalls. De fet, totes les seues històries, anècdotes i consells vitals incorporen cavalls d'alguna manera. -Aniré amb dos cavalls, Mercedes I i Mercedes II. -Mercedes és un nom per a una dona, no un cavall. Hauries de posar-los noms com Felicity o Honeycomb. -Mercedes no és un nom de dona, quina dona voldria dir-se com un ca...

-L'únic que tenim en comú els escocesos i els anglesos és el poc que ens agraden els francesos i Napoleó.                                                                                                                                                                                    Ian, eixe gran filòsof.

En Escòcia els fantasmes són reals, però no vull dir que abunden els presumptuosos, sinó que aquí la majoria de la gent creu que realment els esperits i éssers d'ultratomba habiten entre nosaltres. De fet a l'hotel tenim un fantasma, com a bon castell que és. Jo encara no l'he trobat però si que he presenciat alguna de les seues malifetes (portes tancades en pany que s'obrin, gots que amaneixen estavellats i fets a miquetes sobre el terra, etcètera). Bé, això ja és una altra història. Una nit venia del treball a les 3 del matí, caminava pels corredors buits envaïts d'un silenci sepulcral, interromput solament pel cruixit de la fusta al caminar, quan de sobte en obrir una porta em trobe una cara. Ja està, ja em tocava conéixer al fantasma. Però afortunadament encara no havia arribat el moment. Era un altre tipus de fantasma, un convidat del casament que havíem tingut, un xic de Stirlin amb un pet com una ascla, el qual havia sofrit tota la nit des de la barra del b...