DACHAU, LES MISÈRIES D'EUROPA

La pluja havia escampat i sobre el camí sols havia deixat petits bassals, en els quals abeuraven els ocells. Els arbres movent les fulles i el grall dels corbs era l'únic que es podia oir, però quan els arbres es detingueren i els corbs alçaren el vol, s'hi podien escoltar altres sons: marxes militars, crits, laments provinents d'una llarga caminada que separava la llibertat d'una mort segura, del camí que conduïa des del món al camp de concentració de Dachau.

Encara s'hi poden veure les empremtes dels rails deixades pels trens de la mort. Sobre la reixa de ferro, ens dóna la benvinguda una inscripció en alemany: Arbeit macht frei. El treball fa lliure, una última broma macabra, cortesia del govern nazi per als presoners, en un infern del qual sols uns pocs elegits arribaren a sortir-ne vius.

Dachau és una població de Baviera que es troba als afores de Munic. Antiga fundació celta, poblada més tard pels romans i domini dels reis de Baviera que hi tenien el seu palau d'estiu. Una antiga fàbrica de pólvora fou reconvertida l'any 1933 en un centre per a l'internament de dissidents polítics, esdevenint així el primer de la geografia de l'horror europea. A diferència d'una presó convencional, en un camp de concentració els presoners no han comés cap delicte recollit en un corpus jurídic, únicament són tancats per motius polítics, ètnics, religiosos o de pensament.

Els primers camps de concentració apareixen durant la segona meitat del segle XIX en Cuba. Els empraven el govern espanyol per a recloure tots aquells sospitosos de lluitar per la independència de la colònia. Més tard els americans durant la Guerra de les Filipines i els britànics durant la Guerra dels Boers a Sud-àfrica, els feren servir per cloure a la població civil no combatent, sospitosa de quintacolumnista. Foren els nazis qui acabaren per refinar el concepte, convertint-los en escorxadors humans.

En Dachau hi havia tots aquells que no combregaven amb el règim de Hitler i també aquells que no responien als ideals de perfecció racial, així va haver-hi religiosos protestants i catòlics, testimonis de Jehovà, comunistes, anarquistes, socialdemòcrates, feministes, liberals, lliurepensadors, homosexuals, gitanos i jueus. Val a dir que els nazis hagueren acabat abans fent-se un camp de concentració per a ells, que intentant tancant a la majoria de la societat perquè resulta que totes les minories juntes, formen una gran majoria.

Però com fins i tot en l'infern, tots som iguals però uns més que altres (com deia un professor meu de la Universitat), hi havia cel·les especials per als sacerdots protestants i catòlics (no fora que això de la condemnació de les ànimes fóra real i Déu s'enfadés). Aquestes cel·les individuals es trobaven en el búnker, on també hi havia les oficines i on eren reclosos també els espies britànics i nord-americans. Un tracte millor a canvi de fer els ulls grossos durant tants anys per part dels governs de Churchill i Roosevelt.

Gàbies de mosquits de la malària

La resta de presos es trobaven en els galliners que apareixen en les pel·lícules. Barraques en què s'amuntegaven la resta de presoners, en condicions de vida infrahumanes, una alimentació pobra, absència d'higiene. Els presos eren utilitzats per a fer treballs forçats, armament o fer-se càrrec dels cadàvers d'aquells que anaven morint. Alguns també eren utilitzats com a conillets d'Índies en el tractament de diverses malalties. Així en el museu s'hi pot veure una petita gàbia que en el seu temps contenia mosquits. Aquests mosquits eren utilitzats per infectar amb la malària als presoners i assatjar diversos remeis. Altres proves consistien a sotmetre als presoners a la presió de l'aire o l'aigua per a equipament aeri i submarí respectivament.

A mesura que Alemanya començava a perdre terreny en la guerra i que les tropes aliades marxaven sobre el Reich, es va optar per esborrar tot rastre d'allò que s'havia estat fent durant anys. Així s'optà per la Solució Final. En el camp de Dachau s'hi poden visitar els forns crematoris i les càmeres de gas, les quals encara pudeixen a carn humana i a vergonya.  Quan el camp fou alliberat pels nord-americans a finals d'abril de 1945, el món va conéixer per primera vegada l'horror dels camps de concentració, l'horror que molts havien estat negant i que encara hui molts es dediquen a negar. Els caps de les tropes de Dachau havien fugit, ja sabeu, les rates són les primeres en abandonar el vaixell. El primer que trobaren els nord-americans foren una série de vagons sense sostre en els quals hi havia una quarantena de cadàvers humans en descompossició. 

El pla inicial era empresonar les tropes de les SS que havien quedat, uns 100 soldats, per jutjar-los i condemnar-los. Però alguns soldats nord-americans prengueren la justícia per la seua mà i una vintena fou executada després de judicis sumaríssims. Uns altres 50 soldats foren assassinats pels mateixos reclusos amb armes entregades també pels soldats nord-americans. Amb la massacre de Dachau devia posar-se punt i final a la història del camp, però l'alliberament no acabà amb l'horror.

Forns crematoris

Molts dels presoners ja no tenien on tornar, bé perquè les seues famílies havien sigut assassinades, bé perquè les seues cases havien sigut destruïdes. Altres no podien tornar, especialment aquells on els règims feixistes van continuar existint molt de temps més tard, com el cas dels espanyols, portuguesos o grecs. Així Dachau es va convertir en un campament improvisat, amb els seus carrers, botigues, esglésies, escola, hospital, fins que a finals dels 60 el govern de la República Federal Alemanya va decidir convertir el camp de concentració en un centre de la memòria. Tot i que algunes veus es mostraren contràries a aquesta idea, preferien enderrocar el camp i construir-hi al damunt edificis de cases, perquè això de recordar és molt roïn i convé oblidar.

A banda del museu, hui en dia també hi ha una capella catòlica, una altra protestant, una ortodoxa, un oratori jueu i un monestir de monges carmelitanes. 

En Dachau vaig aprendre que els jueus col·loquen pedres per honrar els seus morts, ja que vam coincidir amb un turista israelià amb la seua quipà al cap i col·locant pedretes per tot arreu. Jo també em vaig col·locar alguna, en memòria de totes les persones mortes. Sent sincers, si haguéssem viscut en eixe temps, qui de nosaltres no haguera sigut candidat per a acabar en un d'eixos camps d'extermini? Si la guerra s'hagués prolongat en el temps, jo crec que la  mateixa societat nazi s'hagués acabat per devorar ella mateixa una vegada s'haguessen quedat sense víctimes, hagueren anat pels rossos d'ulls obscurs, pels que tenien ulls blaus però no eren suficientment alts,  pels que eren alts i tenien els ulls blaus però no els cabells rossos. 

Càmeres de gas

Finalment unes estadístiques. En el camp de concentració de Dachau van morir: 19 portuguesos, 604 espanyols, 1 andorrà, 14.609 francesos, 407 luxemburguesos, 1.842 belgues, 2.135 neerlandesos, 27 britànics, 1 irlandès, 445 noruecs, 16 suecs, 5 finesos, 45 estonis, 353 letons, 4.427 lituans, 25.113 russos, 40.395 polonesos, 357 danesos, 23 turcs, 1.096 grecs, 110 albanesos, 110 búlgars, 291 romanesos, 21.124 hongaresos, 8.352 txecoslovacs, 9.523 italians, 7.707 iugoslaus, 37 suïssos i 31.456 alemanys. En total més de 200.000 persones, de les quals la majoria foren polonesos, alemanys, russos i hongaresos. Això si que és Unió Europea. 

I sabeu que deien els alemanys acabada la guerra? Nosaltres no sabien res. Desapareixien veïns, familiars, amics, companys de treball, d'estudis però ningú sabia res. Pot ser, pensaren que la gent estava marxant al país màgic de la piruleta. Indignant.