ESTRANYS EN LA NIT

Permeteu-me que plagie tan descaradament a Frank Sinatra, per parlar de la nit i les complicitats que pareix. La matinada és el període del dia més democràtic, a eixes hores en què els esperits s'apoderen de tot, als mortals no ens queda altra que mirar-nos en igualtat i les diferències s'ensorren.

Mentre abaixava la persiana del bar, pensava en tota la tasca que tenia al davant: eixugar copes, netejar la màquina de café, omplir els frigorífics, traure quilos de botelles, agranar, fregar...hora i mitja de rentar, fixar i donar esplendor. Hom pensa que treballar en un bar és divertit, és tancar la porta i anar-se'n a casa o en el meu cas, el cubiculum que anomene llar. Hi ha una cara B, que té poc d'amusant.

I així estava quan va entrar per la porta un huracà, parlant amb accent de l'Oest Mitjà i copa de vi en mà. Volia menjar a les 23.30 de la nit perquè en Amèrica tot funciona les 24 hores. I mentre anava fent esbrinaments aquí i allà, ella venia darrere. Amb la seua copa de vi.  Pot ser, tinguera por que la deixés plantada. Aprofite l'ocasió per donar un consell: vi, sabates de tacó i escales victorianes no són una bona combinació. Després d'evitar una catàstrofe, em va preguntar si jo era escocès i quedà alleujada en saber que no, perquè començava a preocupar-se pel meu accent. Parlaran tots així? Devia preguntar-se.

Venia dels Estats Units, de Wisconsin, eixe buit còsmic que hi ha entre Nova York i Califòrnia. Estava de turisme pel Vell Continent. Irlanda, Anglaterra, Escòcia, París, Itàlia i finalment Grècia. Un mes recorrent les velles glòries. "És un canvi agradable, si penses que d'on jo vinc condueixes durant quilòmetres i quilòmetres i tot és igual, canvia el paisatge però sempre la mateixa llengua, els mateixos edificis, el mateix menjar, te'n vas al país del costat i és tot igual, però més fred. I amb el sistema mètric decimal, cal no oblidar-ho (i xarop d'auró! un recent descobriment, oh Canadà).

-I què t'està semblant la mare pàtria?- li vaig preguntar.

-Els irlandesos em semblen simpàtics però els anglesos són molt maleducats.

Mai definiria jo els anglesos com a maleducats. Podries apunyalar-los i continuarien somrient-te i dient: oh thank you, it's lovely. Amb veu de formigueta. Un apunt cultural: mentre els anglesos diuen thank you very much, els escocesos diuen ta! i si tenen el dia parlador, cheers.

Em preguntà el nom, li'l vaig repetir, una, dues, tres fins a sis vegades. Ja estic acostumat, a què em deformen el nom i que me'l canvien o fins i tot a què s'indignen per la combinació extravagants de les vocals. Com requereixen els cànons socials, jo també li vaig preguntar el nom. Weehay li diuen, que en llengua sioux vol dir "la quarta filla" perquè els sioux qualifiquen amb ordinals, com feien els romans. Jo no l'entenc a la primera i se'n riu. Els dos tenim noms estranys, que malgrat tot tenen un significat si vas al lloc adequat. 

Té un altre nom que la meua memòria ha oblidat. Recorde que tenia a veure amb un fet que havia viscut son pare durant la Guerra de Corea. Son pare és antropòleg i professor d'història i ella és educadora social. Molts de segur encara tenen la imatge dels sioux dels westerns, de fet a la wikipedia diu que viuen en reserves. Què passa que en el moment que deixes el tipi, deixes de ser nadiu americà?. I després em va parlar de la història del seu poble. Desplaçats pels pioners cap a les terres més difícils del Mitjà Oest. Jo li demane que em parle en la seua llengua, sóc un freak de les llengües. No sabeu com d'emocionant és sentir en directe una llengua que ja sols parlen poques persones i tan lluny del seu lloc d'origen.

I parlant, parlant, parlem de tot un poc. De somnis i d'experiències, del futur, d'allò diví i d'allò humà, de tot un poc que es diu. Quan em vaig adonar ja era la 1.00 i el bar a mig tancar. Al s'endemà següent ja no la vaig veure i fins i tot vaig dubtar si no havia sigut una visió o el fantasma del castell disfressat. O un tast del què està per vindre. És el que té la matinada, tot és més màgic.