DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Fa 365 dies, aprofitant que els hostes ens havien atorgat una treva, brindava amb els companys de treball per un 2014 que com una tranquil.la travessera per un riu d'aigües manses. Però com la vida s'entesta a demostrar sempre, has d'esperar l'inesperable. Quan recorde aquella freda nit de gener, em sembla difícil creure que únicament haja passat un any. "L'any m'ha passat volant", "Com més vell, més ràpid passen els anys", són dues frases del catàleg de viatges en ascensor que més he escoltat darrerament, tanmateix a mi no m'ho sembla i de fet, crec que el temps passa més ràpid o més lent en funció de la quantitat de records que emmagatzemem en la memòria, així que, si un any passa espai, és un bon senyal. Tractar de sintetitzar 2014 m'ha costat molt, de manera que finalment he triat 5 imatges que defineixen aquest any. Tal vegada no recullen tot el que l'any ha donat de si, però almenys són més significatives que eixes ...

Hi ha dos coses en la vida que són impossibles, obrir un "abre fácil" i derrotar a Murphy. Això últim vaig haver d'aprendre-ho després d'una desenfrenada carrera pels carrers de Roma.  La nit anterior no havia deixat de ploure. Tanmateix al sendemà el sol lluïa com si res, efecte bastant comú a la Mediterrània, tot siga dit. Era la tercera visita que feia a la Ciutat Eterna i llavors estava lliure de les visites obligatòries. Per això em vaig proposar una visita diferent i vaig decidir que faria la ruta de les Set Esglésies de Sant Felip Neri. No es tractava que de sobte hagués tingut un atac d'ascetisme, sinó que em va semblar una manera diferent de visitar la ciutat i a més a més, em permetia unir dues de les meues passions: seguir rutes i visitar tombes de sants. La ruta en concret discorre al llarg de vint quilòmetres, seguint set de les esglésies més importants de la ciutat. Una ruta que s'ha de fer a peu i en un sol dia, principalment perquè en èpoc...

Últimament no tinc moltes coses a contar, les coses més importants que m'ocorren, succeeixen lluny de Mordor. Un dia a la setmana vaig al cine amb un grup de gent, d'aquí i d'allà del món. Xàbia és com una petita Nova York (tenim el nostre propi Bronx) però sense els avantatges de ser un lloc cosmopolita i amb molts guetos. Després de la pel·lícula anem a un bar i la comentem, en anglés i en castellà, com si fos un club de lectura, però amb menys alcohol. La majoria són jubilats i supose que no és el somni de ningú que tinga vint i llargs anys, però almenys practique l'anglés.  Tot açò és per a dir que la darrera pel·lícula que hem vist és Gone Girl (si aquesta entrada s'haguera publicat quan tocava) , sobre una esposa que desapareix en un d'aquests barris nord-americans de color de rosa  i sobre tot el circ mediàtic que es munta al voltant. De la pel·lícula he aprés tres coses. La primera, que Ben Affleck sols té una expressió, la de "a mi em punx...

Anteriorment en Girlmore Girls   Viatjant amb Murphy , Murphy havia intentat no deixar-me volar fins a Roma, i encara que semblava haver-lo guanyat, d'alguna manera s'amagà dins l'equipatge i el vaig dur amb mi de polissó. En arribar a l'estació de Termini, un llamp creuà el cel i per un moment es féu de dia. Si existeixen els senyals de l'univers, eixe era el SENYAL que m'advertia que anés enlerta. En canvi, jo ho vaig prendre com una salutació de Júpiter. Als que estudiem història se'ns pressuposa i accepta un cert grau d'inconsciència i estupidesa. Això és a canvi de no servir per a molt. I amb el cel atrotinat, vaig arribar a la pensió, prop de Santa Maria, la Major, sobre l'Esquilí, un dels set turons de Roma. Vaig tocar el timbre, però ningú va obrir i vaig haver d'esperar deu minuts fins que vaig veure, pujant carrer amunt corrent, Katia, la propietària. Això d'hostatjar-se en una pensió sona tant a pel·lícula europea dels 60,...

Prèviament havia parlat sobre deu idees per aprendre una llengua. Abans de continuar he de fer un incís, necessite una música èpica per a cada vegada que referencie entrades anteriors, alguna cosa com Previously on xanananxanan.  Bé, continuem després d'aquesta digressió. Parlar de motivació, interés i tot això està molt bé quan et dediques al coaching, però hui vull ser menys abstracte i donar idees més concretes. Per això desvetlaré els meus trucs de mag per aprendre llengües, encara que insistiré molt en això: la motivació és essencial, ja siga per aprendre a ballar o per a destruir el món, és necessari tindre un perquè. Tal vegada vulgues aprendre una llengua per motius laborals o perquè no se sap quan pots viatjar en el temps. En el meu cas, no m'agradaria tornar a la França il·lustrada i ser altra vegada el centre de burles dels amics de Madame Pompadour, eixa colla de pretensiosos, addictes al rapé.  Començaré per les xarxes socials. Aquestes no serveixen única...

Murphy és l'encarnació de totes les coses negatives que em succeïxen, és un vell amic que de vegades ve de visita, altres per fortuna se'n va de vacances i altres decideix vindre-se'n de vacances amb mi. -Ah Roma, la Ciutat Eterna, mai he estat en Roma- em va dir mentre preparava la maleta. -Ni se t'ocórrega!- el vaig amenaçar. Sí, jo sostinc diàlegs amb Murphy. Al cap i a la fi a la gent en l'atur se'ns permet ser extravagant. Però les meues amenaces van ser vanes perquè acabà per amagar-se dins l'equipatge. Com vaig saber que el duia de polissó? Molt senzill. Vaig arribar a l'aeroport, puntual com un germànic i vaig buscar en la pissarra el vol. Com que tinc eixe desordre obsessiu de revisar-ho tot quaranta vegades, vaig voler comprovar el número de vol i en buscar els bitllets, sorpresa, sorpresa, els bitllets no estaven. I per què el meu desordre no es va aplicar als bitllets?  Per culpa de Murphy, d'alguna manera és culpa seua, ell té...

Algunes persones m'han preguntat quin és el meu secret per a aprendre llengües. Havia pensat dir que la màgia i les drogues de disseny, però no tenia per a una entrada sencera, així que aprofite per  a esplaiar-me. TIN UN OBJECTIU.   Quan prens la decisió d’aprendre una llengua has de tindre clar per què vols aprendre-la. Els motius poden ser diversos: obtindre un treball millor, viatjar, descobrir una nova cultura, divertir-se. Siga el que siga cal tindre’l sempre ben present, perquè serà la teua guia quan les coses es posen difícils, quan sentes que no avances o quan el derrotisme s’apodere de tu. L’únic motiu que no aconselle és aprendre una llengua per obligació.   Les coses que es fan per obligació es fan a disgust . POSA-LI VOLUNTAT.   No sempre en aquesta vida voler és poder, però en aquest cas t’alegrarà saber que sí, que   aprendre una llengua depén totalment de tu , de les ganes que li poses, del temps que estigues disposat a invertir. Excu...

Per a un valencià anar a Sicília és com romandre a casa. Costa molt poc acostumar-se a Sicília. Trinacria, com la coneixien els grecs, té la mateixa mar, ara verda, ara blanca, ara turquesa, ara rabiosa, ara com una bassa d'oli. És el mateix respecte cap a la mar, hui nodridora, demà destructora. És la mateixa llum del sol, la llum de Sorolla, la llum blanca de la Mediterrània. És el mateix aire carregat de sal i de llegendes. És amagatall de monstres. L'illa de les Gorgones, dels Cíclops i dels monstres Escila i Caribdis que tant mal de caps foren per a Ulisses.  Sicília és com València, la mateixa postura relaxada enfront de la vida, on es treballa per a viure i no al revés, com fan allà en Europa. Aquí la vida és com el lent gronxar de les barques amarrades a port. El demà no existeix, el dia sempre és hui. És la mateixa manera intensa de viure la vida, és improvisar davant l'adversitat, és el terror a la mort. La mort, sempre traumàtica, amb la seua olor de lliris....

Ja fa temps que tenia pendent escriure aquesta entrada. Així que aquí van 10 idees que han canviat la meua manera de veure el món en els darrers anys.  1- VIATJAR ÉS LA MILLOR FORMA D'APRENDRE Aquesta idea no és nova, ja l'he enunciada alguna vegada, però és un dels pilars bàsics del pensament de jo amb vint i llargs anys. Eixir de casa i veure que el món és molt divers o eixir de casa i veure que els éssers humans som tots semblants són de les millors experiències que he viscut. Sobrevolant l'Amazones i navegant pel Nil m'he quedat bocabadat amb la majestuositat de la naturalesa. Trobar un vàter que era poc més que un forat en terra en Rússia em va ensenyar a què el nostre món també té unes fronteres. Menjant peix cru per desdejunar he après que la nostra manera de viure i veure el món no és igual. Descobrir que petits gestos com obrir una aixeta i que isca aigua poden ser luxes per a altres, m'ha ensenyat a valorar més el que tinc. En un edifici de la Ges...

Abans pensava com molta gent, que això de viatjar a soles havia de ser perillós i molt avorrit. Sempre sol, exposat a la maldat dels altres i sense ningú amb qui parlar. Tanmateix arriba un moment que hem de deixar la vora i nadar mar endins,  eixir de la nostra zona de confort . Així que he decidit provar-ho i he viscut una aventura de deu dies que han sigut els millors en molt de temps. Sens dubte repetiria sense pensar-m'ho. Des de menut ens inculquen la idea que allà fora hi ha un gran bosc, habitat per llops ferotges i bruixes que ens esperen per devorar-nos. Després creixem i els mitjans de comunicació no milloren la cosa: delinqüència, terrorisme, epidèmies, guerres. Sembla que el món és un lloc molt inhòspit i que el millor que podem fer és tancar-nos en casa. El món pot ser tan gran o menut com vullguem fer-lo. És clar que hi ha molts perills, però també a casa nostra i per altra banda també hi ha coses meravelloses per descobrir.  Viatjar sol no és més peril...

Font: Vikipédia Ara que ha passat més d’un mes d’aquell nostre 11-S en què es cremà part de les Planes és moment de reflexionar en fred, de buscar solucions a curt i llarg termini i també responsabilitats. Les nostres muntanyes estan fetes una vergonya, abandonades a la seua sort, la malea creix i multiplica i com a resultat, esdevé un polvorí proper a explotar cada estiu, amb cada ona de calor, amb cada ponentada, amb cada període de sequera. Davant un ecosistema així la naturalesa sempre busca la manera de posar-hi remei, és a dir, que els incendis no són únicament un producte humà. Ara bé, mentre que els incendis naturals no solen ser catastròfics, els que provoquem nosaltres són destructius.  L’abandó de les muntanyes és la conseqüència natural d’una societat cada vegada més urbanitzada en què el bosc ha esdevingut una mena de santuari sagrat inviolable, en el qual no es pot intervindre i això és una errada. Resulta fatal perquè la naturalesa ha perdut o ha vist ...

L'altre dia anava caminant pel carrer i em vaig trobar amb un local d'eixos que es dediquen a organitzar festes d'aniversari per a xiquets. El primer que vaig pensar fou que la música no era apropiada per a una festa així i tot just abans de decidir si m'estava fent vell o sols conservador, un record em va assaltar la ment. Un record que els mecanismes de la memòria havien reprimit i que ara brollava, lliure. Com havia pogut oblidar eixes escenes? Són una mina d'anècdotes. Fem un curt salt enrere en el temps, uns tres mesos enrere. Era principis de juny i ja es notava que l'hivern estava per començar el seu regnat del terror. M'havien convidat a una festa d'aniversari infantil. El local estava a la vora de la panamericana, entre les arenes del desert limeny i un motel de carretera sòrdid, d'eixos als quals la gent va a fer això i altres coses. Els xiquets esperaven, expectants, l'arribada de l'animació. Oh no, pallassos no- vaig pensa...

S'aprén molt més de l'antropologia humana des de darrere d'una barra que anant-se'n a una tribu perduda en mig de l'Àfrica. Fa el mateix que vengues alcohol o que regales mapes, eixa teoria la vaig crear en Escòcia i encara té vigència. Després d'un estiu barallant-me amb la humanitat, he pogut establir unes categories sobre la fauna turística que ens visita. -Els esportistes: sempre venen a primera hora del matí, buscant mapes de bicis o camins o aprofitar-se de l'ombra i l'aire condicionat. -Els cuitosos: és una espècie que està a l'aguait molt abans que  obrigues  la porta. Esperen amb ànsia aconseguir mapes i altres coses gratis, però mai els detectaràs fins que no siga massa tard i ja els tingues dins. No importa si deixes la persiana a la meitat, són bons jugadors de  limbo . -Els jubilats: és una espècie molt comuna a les costes valencianes. De sang gelada, necessiten passar-se entre 8 i 12 hores diàries al sol. De tant en tant busque...

Per fi, després de dos mesos, em canvien d'oficina, em sent com la Ventafocs, si sapigués la cançó, la cantaria (en moments així es troba a faltar que la pel·lícula no tinga una banda sonora potent). És com si m'hagueren tret d'una caseta per a les eines de jardineria i m'hagueren enviat al Palau de Versalles. Tot és una porta, pareix la casa de Barbasul!. I tinc despatxos i taules! Hauré de seure cada mitja hora en una taula diferent. A penes entre, no tinc temps per a familiaritzar-me amb el lloc perquè ja tinc gent esperant. L'ànsia d'aconseguir mapes gratuïts. Qualsevol diria que tenim la font de l'eterna joventut o que regalem diners. Aquesta vegada però, no volen mapes. Són francesos i necessiten posar una denúncia. I és que els d'eixa oficina en concret també hem de fer d'intèrprets en casos com aquest davant dels cossos policials (cursos d'anglés del CCC per a tots, ja). Així que bàsicament, els francesos havien de dir que els passav...

Aquí la segona entrada sobre les llengües d'Albió. Viatjant per Europa es percep que no hi ha països que siguen- almenys de facto - monolingües, descomptant Islàndia, Liechtenstein o San Marino. En Europa es parlen entre 150 i 200 llengües (val a dir que és el continent més pobre, lingüísticament parlant) però moltes d'elles paguen el pecat de viure a l'ombra d'una llengua de major presència i han de carregar l'etiqueta de dialectes. És el cas del való, el venecià, el ripuari o el franco-provençal, entre molts altres. Davant aquesta situació, el seu destí és la mort. Aquest és el cas de l'escocés o scots.  Cap al segle V l'illa de Bretanya és envaïda per tribus d'angles, saxons i juts provinents de les terres baixes d'Alemanya i l'actual Dinamarca. Entre el sud d'Escòcia i el nord d'Anglaterra els angles formaren el regne de Bernícia. Cap al segle IX el regne del angles cau en l'esfera d'influència del regne de Wessex i m...