VIATJANT PEL NORD, ZORRITOS

La nostra habitació en Zorritos

Havíem deixat el nostre viatge pel nord en arribar a Zorritos, una petita població propera a Tumbes. No sé per què li van posar eixe nom, supose que perqué sonava millor que posar-li Zorritas. Segons la wikipedia era un lloc de descans per a-atenció- l'aristocràcia de Tumbes. D'això n'hi havia? No sé on s'amagarien, però sembla que en el segle XIX fou la regió una important zona d'extracció petrolífera. Això explica el foc que veia en una plataforma petrolífera en la mar. I jo pensant que havia tingut una altra epifania.

El taxi ens deixà en un youth hostel de Zorritos regentat per un català que semblava un Pocholo en hores (encara més) baixes. Insistia a parlar castellà, malgrat que tenia un accent que ni Punset. No estic segur d'on era, crec que de l'Ametlla de Mar, però probablement estiga barrejant-ho amb una altra anècdota relacionada amb Catalunya, així que posem que era de l'Empordà, la terra de Salvador Dalí, però no va conéixer de ben petit el que era el surrealisme. El que va aprendre fou que la pela és la pela. Li va faltar cobrar-nos per cagar. Encara que crec recordar que ens cobrava el paper de vàter. 

Ara que estem parlant d'aquests temes tan escatològics és un bon moment per a un tip sobre el Perú. Convé endur-se el propi paper de vàter, ja que la majoria de serveis no en tenen. Per què? No saben el què és? Empren les mans com els musulmans? No, perquè farts que la gent el furte, ja no en posen, senzillament.

Contemplant l'infinit

Ara tornem al senyor català. En un dia que estiguérem l'únic que ens regalà fou un plàtan i que probablement havia usufructuat il·lícitament en alguna plantació de les quals allà abunden. El lloc era de luxe, una tenda de campanya a la vora de la mar amb una hamaca pròpia per contemplar l'ocàs i fer-se preguntes vitals com què fou de l'home que estava dins d'Espinete. A més l'aigua de la mar estava calenta, a diferència de les platges de Lima. En Lima l'aigua de la mar està sempre gelada, fins i tot en estiu pel corrent d'Humboldt que ve de l'Antàrtida. En Tumbes el corrent és el d'El Niño, que ve de l'equador. Aquest apunt és per a què pugueu comprovar els meus coneixements científics.

El cas és que des que arribàrem el senyor Pocholo ens féu entendre que sobràvem, perquè tot el complex havia sigut llogat per turistes nord-americans que estaven allà de retir i no volien hostes per allà pul·lulant. Jo crec que formaven alguna secta seguidors de l'aramlogia, fins i tot penjada d'un arbre hi havia una vaca escorxada. Sí això no son indicis suficients, no sé qué ho puguen ser.

Així que anàrem a buscar un altre lloc. Passejant per la platja veiérem un altre hotel i allà entràrem. Semblava estar abandonat, com els de les pel·lícules nord-americanes en què un grup d'estudiants se'n va de vacances i acaben tots assassinats. L'assassí havia d'haver-se'n anat a fer la compra perqué no hi havia ningú i eixirem indemnes. Després veiérem una altra casa bonica i preguntàrem si tenien habitacions lliures, però resulta que allò no era cap hotel, sinó un habitatge privat. El propietari va estar mirant-nos fins que ens havíem allunyat considerablement de la seua propietat. I allà acabà la nostra breu carrera com a violadors de la propietat aliena.

Així que sense trobar res decidírem marxar a l'endemà. Ja en el desdejuni 

un de nosaltres, sicilià havia de ser, suggerí que si  preníem les motxilles i fingíem que anàvem a passejar per la platja, podíem anar-nos-en sense pagar, car no estàvem registrats. A mi la idea em va paréixer bona, valencià havia de ser. En canvi ningú més ens secundà i haguérem de pagar al senyor Pocholo. Després férem via cap a Puerto Pizarro.

Nosaltres en la platja de Zorritos