AMSTERDAM II

Amsterdam es situa sobre un terreny d’aiguamolls i marenys a pocs metres sobre el nivell de la mar. Els seus habitants han lluitat de manera constant mitjançant dics, pòlders i canals per a conquerir cada pam de terra ferma. Els canals en certa manera han permés de domesticar l’aigua i de controlar l’efecte dels vessaments i el nivell de les marees que amenaçarien d’ofegar els seus carrers.  Hom pensaria que un terreny així és difícil que es desenvolupara una gran població però ans al contrari, Amsterdam no ha deixat de créixer malgrat tot. La vespra del seu Segle d’Or la ciutat tenia cent mil habitants, a principis del segle XVIII frisava els dos-cents mil. Els seus canals són les artèries de la ciutat i dibuixen cercles concèntrics des de la desembocadura del riu Amstel i fan la forma d’un ventall obert. 

Naus vingudes de totes bandes s’endinsaven a través dels canals per a descarregar les seues mercaderies: armes i pells del Bàltic, vins de la Xampanya, blat de Sicília, cuir d’Andalusia, metalls del centre d’Europa, llana anglesa i castellana, espècies de l’Orient, taronges i panses de València...A canvi s’enduien els famosos panys holandesos, d’un preu molt econòmic per a la majoria d’Europa o les espècies i productes que arribaven des de les colònies holandeses. Amb el temps fou necessari traslladar el port, a l’altra banda de l’Amstel on hui en dia hi ha un port gegant, amb permís del veí port de Rotterdam, clar.

Hui en dia però ja no podrem veure aquestes grans naus pels seus canals, senzillament no hi caben. El que trobarem són barques carregades de turistes, embarcacions privades per a passejar, taules de surf a rem... i les característiques cases flotants, que suren ancorades a la ribera dels canals. Aquestes cases foren populars als anys 60-70, moment en què la manca de sòl va disparar el preu dels habitatges i moltes famílies de baix poder adquisitiu hagueren d’instal·lar-se en embarcacions perquè era més econòmic. En l’actualitat eixes cases són un luxe més de la ciutat, els pobres se n’han hagut d’anar als afores.

La plaça Dam (plaça del dic) és el centre de la ciutat antiga. La tradició vol que eixe dic siga l’original que va donar el seu nom a la ciutat en aquell document del segle XIII. La seua funció original era la d’unir diverses terres pantanoses al voltant del riu Amstel. Ben aviat esdevingué un punt d’encontre per als habitants d’aquelles marjals. Moltes naus hi descarregaven els seus productes i al seu voltant es desenvolupà el mercat del peix. Com hem dit,  amb el pas del temps aquest port primigeni quedà obsolet i hagué de ser traslladat. L’aigua al voltant de la plaça es reblí amb terra fins a desaparéixer la fisonomia original. A uns dos-cents metres de la plaça encara queda el Damrak, una xicoteta mànega d’aigua que és el record d’aquells temps en què l’Amstel arribava a la plaça Dam. En il·lustracions antigues de la ciutat encara es pot veure aquesta imatge. Bé que les naus i els pescadors han desaparegut però encara hui en dia sobretot en caure el vespre i fer bon temps, la plaça s’inunda amb milers de persones amb una vida i cridòria que recorden a aquella que tindria quan era el port de la ciutat.

En aquesta imatge d'Amsterdam de 1544 del pintor Cornelis Anthonisz es pot veure la plaça Dam i als seus peus el riu Amstel farcit de naus.

En aquesta imatge de satèl·lit podem veure el rebliment del riu convertit ara en illes de cases i carrers.

L’edifici més imposant de la plaça Dam és l’antic Palau Reial. En origen fou l’ajuntament de la ciutat, construït al segle XVII en plena bonança econòmica holandesa seguint els cànons de l’arquitectura clàssica i inspirant-se en l’ajuntament d’Anvers.  El frontó carregat de simbolisme amb la personificació de la ciutat al centre, les pilastres d’ordre corinti, les llindes, ens transporten a la Itàlia renaixentista. La seua construcció fou tota una proesa, fou un dels edificis més grans del nord d’Europa i bastir eixe colós sobre terres pantanoses no fou gens fàcil.

Després de l’ocupació napoleònica, el 1806 començà a regnar Lluís Napoleó, qui va decidir instal·lar-se a l’antic ajuntament en lloc del palau de la Haia. Després que els Bonaparte foren desnonats, els retornats Orange decidiren mantenir el palau com una de les seues residències encara que té un ús més simbòlic, com per exemple quan la reina Juliana va confirmar la independència d’Indonèsia el 1949 amb les autoritats indonèsies.