AMSTERDAM III

Els carrers de la ciutat antiga d’Amsterdam són estrets i irregulars, bé,  gairebé com en la majoria de ciutats antigues que no han patit un pla Hausmann. Aquí però, s’entén que atesa la importància dels canals per al transport, els carrers foren un element secundari, eixe tros de terra que separa els edificis de l’aigua. Endinsar-se per estos carrers és llavors sempre un goig i també entropessar amb raconets amagats que no apareixen a les guies turístiques. Però compte, si arribeu a uns carrers en què totes les portes són roges i es pareixen les unes a les altres, heu arribat al famós Districte Roig o Rosse Buurt, barri que té el nom oficial de De Wallen (els murs). Hom esperaria trobar-lo als afores de la ciutat, allà on les ciutats amaguen les seues vergonyes tanmateix es troba al bell mig de tot, fins i tot l’església antiga d’Amsterdam hi és al centre d’aquesta zona.

Amsterdam que va créixer al caliu d’una guerra religiosa, ha sigut sempre famosa per la seua tolerància  cap a totes les confessions religioses, cap a l’homosexualitat, cap a la prostitució, cap al consum de drogues. Però que aquesta tolerància no induïsca a pensar en una Sodoma moderna. Com a bona ciutat calvinista que rebutja els excessos públics, cadascú és lliure de fer el que vulga però sempre dins de la intimitat de la llar, d’amagades als ulls del comú, això que en diuen “don’t ask, don’t tell” (“no preguntes, no ho contes”).

Recordem quan fa uns segles el port d’Amsterdam era a l’actual plaça Dam i llavors al seu voltant s’arreplegaven tots aquells negocis que necessitaven les gents de la mar: magatzems, fondes, tavernes i prostíbuls. Però el 1578 els calvinistes prohibiren la prostitució i llavors moltes dones acabaren buscant la protecció de madames que a canvi de quedar-se amb el seu salari, els hi donaven protecció, allotjament i un lloc on exercir el seu ofici. No podien exercir en el carrer però si exhibir-se a la porta de casa, de manera discreta això sí, no com ara. Va ser durant el període napoleònic que s’intentà regular. Amb una ciutat ocupada de militars, el 1811 s’alçà la prohibició i s’intentà garantir una seguretat higiènica a les prostitutes i als usuaris. La pressió social féu que a partir de 1911  se’ls exigira una aportació a la seguretat social com a la resta d’oficis. També tenen un sindicat i un centre de formació propi. En una de les guies oficials consideren que: una prostituta és una emprenedora independent a càrrec d’una microempresa” El segle XXI també ha arribat a l’ofici més antic. 

A les vesprades els curiosos s’aboquen als carrers del De Walles per a escodrinyar i fer fotos, malgrat la recomanació de no fer-ne perquè és una falta de respecte per a les dones. Però no sols viu el barri del sexe, els visitants també omplen els coffee-shops,  els locals on es permet el consum de certs narcòtics com el cànnabis o l’haixix. Per tot abunden les botiguetes amb merchandising amb la fulla de maria i la cara de Bob Marley, el parament per al dormitori d’un adolescent. A tot arreu la flaire que fuig dels coffe-shop i que et deixa en un estat de narcolèpsia sense haver de gastar-te un duro.

Encara més en eixe laberint hi ha el barri homosexual amb banderes de l’arc de Sant Martí que pengen de les fronteres  i el barri xinés on viu la població d’origen xinés i que té els noms dels carrers escrits també en caràcters hànzi. No es fa estrany de veure entre tanta ics, fulla de marihuana i banderes de Jamaica, simbologia cristiana que ha quedat penjada de les parets de manera fòssil. Una barreja  que li atorga al districte el seu encant. Amb tot, la societat holandesa no n’acaba de sentir-se orgullosa i hi prefereixen un altre futur de manera que el fantasma de la gentrificació hi sobrevola.