LA NOVA NORMALITAT

Un matí de juliol d'eixos que el cant de les xitxarres entabanen les oïdes i que les carreteres es tornen líquides. He de baixar a Benidorm amb el cotxe, l'horror. Bé que no és necessari baixar en cotxe però si prenguera el Tram pot ser, encara estaria fent el trajecte. Al final prenc el cotxe, així acaben educant-nos a la Marina, a no considerar el transport públic per ineficiència i a acabar lligat a una cadena de ferro que pesa tones i que malgrat la robustesa, és molt delicada.

Intente deixar el cotxe prop de l'estació, en un gran descampat de terra però no hi cap ni un vehicle més. Recórrec tot l'espai, reduït a distàncies mínimes per culpa de la gent que estaciona arreu. Resant per a no acabar afegint-li ratlles al xassís i arrebossant-me de pols sota l'atenta observança del Puig Campana. No hi ha èxit, però. Entre els treballadors de la comarca que hi baixen i les hordes de turistes que empaqueten el para-sol, les cadires i la uela dins d'un sis-cents, he de fer-me l'ànim i pescar en altres aigües.

Prove fortuna en un pàrquing privat que té el nom d'un popular barri de la ciutat de València. Entre parets estretes i corbes impossibles vaig muntant. Els pocs llocs lliures que hi ha, són reservats per a hotels, els clients dels quals prefereixen ocupar el gratuït carrer. Finalment trobe un lloc a l'última planta i sort perquè ja faig tard. Encara he de muntar l'avinguda, amb la calor que exsuda l'asfalt i l'omnipresent mascareta i el telèfon tocant perquè arribe tard. Ja ho sé que faig tard.

Entre a l'edifici, accelerat per la inèrcia que ja portava i el segurata em fa deixar tots els meus objectes dins d'una bossa de plàstic, d'eixes per a tirar el fem: cartera, claus de casa, clau del cotxe, mòbil, carpeta amb documents, paciència. En passar el control de seguretat, toca fer el ritual de llavar-se les mans amb gel hidroalcohòlic. L'edifici està buit, no hi ha ningú al hall. Escanege el dni en la màquina de torns i ja em toca. L'entrevista amb el funcionari a penes dura 5 minuts. No, no hi ha cap problema, està tot resolt. No, no calia que hagueres vingut. No sé per què no agarrem el telefon. I altres coses que no arribe a entendre perquè pronunciades a desgana o en un to excessivament baixet, a penes poden véncer la resistència de la seua mascareta i del vidre que ens separa. Així que me'n vaig, amb l'esperança de no haver de tornar l'any que ve a resoldre el mateix problema i carregat amb la bossa de fem com si fóra el Pare Noel. 

Encara he de fer una altra gestió a l'altra banda de la ciutat. Conduïsc pendent del gps, dels senyals, del trànsit i dels vianants turístics que no miren pèl, mentre la vena del coll va fent-se grossa.  He d'anar a l'escola oficial. A l'entrada, el conserge pregunta si tinc torn i com que responc afirmativament, que el tinc ja, em deixa esperant fora mentre acompanya un altre xic que no en té i s'ha colat. Em fan desinfectar les sabates amb gel i xafar una catifa amb el material amb què es fan els caçamosques. Teòricament els virus s'hi queden enganxats. Que si entra, que si no, que si millor espera fora, que no, que si tens torn entra ja, però camina com més apegat a la paret pugues. M'espere a tres metres del xic que s'ha colat. Des del llindar explica als de secretaria, sobre els quals ja vaig escriure fa un temps, que sí, que ha demanat torn. No, no he rebut confirmació. Sí, és sols un dubte, no no m'ho haveu dit per telèfon. Finalment la secretaria amb accent francés se l'emporta. M'acoste al llindar de la porta amb temor d'entrar-hi. Els vidres sobre les taules donen a l'estança una sensació claustrofòbica. El secretari em lliura per damunt de la mampara uns documents per a signar. Sort que duc boli damunt perquè ja no en deixen. Li torne els documents i m'entrega el certificat que venia a buscar i de seguida es llava les mans amb gel com si els papers que he tingut 30 segons i que ni he tocat, foren un cavall de Troia de gèrmens i bacteris. A fora, la secretaria i el xic que sí que tenia torn, que no havia rebut confirmació, continuen negociant però a mi em fa igual perquè vull arribar al cotxe, llevar-me la mascareta i eixir-ne d'allà.