UNA CAMBRA FOSCA I ESTRETA

Fins a quin punt podem identificar-nos amb un objecte, amb un lloc material? De quina manera pot arribar a representar un estat ideal, un qualsevol temps ja passat va ser millor? Quan era menut vivíem en una casa prop de la mar, la flaire humida s'escolava entre els vidres, els ventijols frescos travessaven el calaix de les persianes i quan estava furiosa, es podien sentir els seus rugits. Jo tenia una cambra molt gran, amb un finestral des del qual podia veure les estrelles a les nits i el Montgó des del llit. Encara recorde despertar-me una nit d'agost de 1999 i vore tota la muntanya sagrada encesa en flames i el pesar que vaig tindre. Però un dia ens vam mudar. La nova casa era més gran però no estava prop de la mar. Ja no tindria una cambra gran ni un gran finestral. Ara tindria una cambra menuda i una finestra estreta que donava a un pati interior i la cambra era fosca i humida i fins i tot de dia calia que tinguera els llums encesos i sobretot ja no tenia la vista del Montgó. Encara podria vore'l si pujava al terrat i competia amb les antenes i xemeneies dels veïns però no era el mateix. Eixe canvi es va produir amb el canvi de segle i de mil·lenni i va vindre acompanyat d'altres canvis: tres dels meus avis van morir, el meu germà se'n va anar a estudiar fora, les cosines amb qui més relació tenia es van distanciar, vaig acabar l'escola i vaig començar l'institut on no coneixia gairebé a ningú i mai hi vaig tindre amics. Odiava l'institut. I també arribaren altres canvis que no vull comentar, la bona qüestió és que de llavors ençà que vaig començar a sentir-me infeliç i sol, com si sempre s'estiguera celebrant una festa i jo mai hi estiguera convidat i haguera de contemplar-la des de fora, a través d'una finestra. I a força de tancar-me més i més en mi mateix, vaig anar convertint-me en una persona solitària, sense autoestima i molt pessimista. M'havia instal·lat en eixa cambra estreta, fosca i humida i trobava que en algun moment m'hi acostumaria però els anys passen i els fantasmes no se'n van i vull eixir-ne però algú ha tancat la porta amb clau i no la puc obrir, mentre continue enyorant aquella casa, prop de la mar i amb tanta llum i quan era feliç.