RECONNECTAR

Supose que la quarantena ens ha deixat a tots tocats de l'ala, la qüestió és que a mi m'ha agreujat la crisi existencial per la qual passe sempre que la faena afluixa i s'incrementen les hores mortes, les hores sense res a fer, de pensar, de rumiar. L'altre dia em van fer la pregunta: què vols de la vida? i després de pegar-li moltes voltes trobe que aquell aspecte en el qual em sent més buit és en el social, al cap i a la fi visc la major part del temps envoltat de gent amb els quals tinc una relació molt superficial: els companys de treball, les caixeres del supermercat, el xic de la benzinera, la veterinària, els companys de piscina...en canvi, amics físics, a qui veus a sovint i amb qui comparteixes coses no en tinc, sempre s'interposa per davant una pantalla i trobe que tampoc demane gaire si vull amics amb qui fer plans, anar al cinema, viatjar, anar d'excursió, vore'ns els divendres a la nit i contar-nos la merda de setmana que hem tingut. No vull més amics a la distància, amics que veus una, dos, tres voltes a l'any, cada dos anys, cada tres anys, amics que no hi seran quan els necessites, que acaben per esdevenir estranys, no vull més amics de xarxes socials, odie les xarxes socials, han usurpat tota classe de relació i si no fóra l'últim vincle amb la realitat que em queda, ja hauria desaparegut de la xarxa. Quasi res demane.