2020

 Don't think I fit in this party

everyone's got so much to say

I always feel like I'm nobody

who wants to fit in anyway?

No sé si va ser abans o durant la pandèmia que vaig sentir aquesta cançó i des d'aleshores no me la vaig llevar del cap. I ja em fotria que amb trenta-tres anys m'impactara tant una cançó d'Ed Sheeran i Justin Bieber com si fóra un adolescent. Però en certa manera unes poques estrofes aconseguien sintetitzar com em sent per dins. Per a mi el 2020 ha sigut un any catastròfic perquè ha suposat un trencament mental que s'ha larvat durant molts anys i que com una palometa, ha trencat el capoll i ha volat deixant un rastre d'insomni, ansietat i una autoestima per terra. El meu cap era una orquestra que no parava de fer soroll quan vaig buscar ajuda professional i l'últim mig any l'he passat en un viatge interior a la recerca d'allò que em fa infeliç. 

No recorde quan va començar, però ja és un sentiment vell, el fet de sentir-me invisible, de no existir per a ningú, de mai ser prou bo, de sobrar a tot arreu, una soledat que se m'ha pegat com l'ombra. Trobe que va començar amb el mil·lenni, quan vaig deixar l'escola i vaig començar l'institut, quan alguns familiars faltaren, quan altres començaren a allunyar-se, igual que els amics d'escola, quan no aconseguia encaixar entre els nous companys, fins i tot quan canviàrem de casa, tot un seguit de canvis que es produïren a la vegada. Pot ser, ja venia amb eixe sentiment de série però és de llavors ençà que el buit aparegué. És una veu difícil d'ignorar i que creia ingènuament que amb el temps es quedaria afònica i a mesura que anava tancant etapes, quan ni el treball, ni l'amor ni l'estabilitat deixaven de ser objectius a assolir, l'únic que restava era eixa veu, encara cridant enmig d'un desert. La psicòloga diu que he tractat de callar eixa veu amb més soroll, però sense remei, quan apareix el silenci, eixa veu pren més força i es produeix una solsida existencial. 

Enguany he fet passes molt importants, he fet arqueologia per a trobar les arrels d'eixa veu que crida, però encara queda molt per a fer, per a aconseguir tapar-li la boca i fer-la callar per a sempre. De moment ja he incomplit el meu propòsit per a les vacances de Nadal. Volia descansar, dedicar-me a fer coses que no foren productives i no pensar i el que he fet ha sigut preparar coses de classe i pensar, pensar i repensar, fins que els pensaments tenen tant de verí que fan mal. Així que per al 2021 tinc molta faena a fer.