LLIBRES DEL 2020

1. Acabe 2019 i comencen 2020 en l'imperi otomà amb l'obra Els senyors de l'horitzó (Lords of the Horizons: a History of the Ottoman Empire, 1998) de l'historiador anglés Jason Goodwin (1964). Un imperi al cavall d'Europa, Àsia i Àfrica, la casa de tots i de ningú que es va carregar el segle XX. Tanmateix el llibre té alguns inconvenients, per exemple que les referències documentals són escasses de manera que tot pareixen opinions de l'historiador. En segon lloc és una història de grans personatges i anècdotes d'harems i palaus sense una anàlisi real del seu sistema social, polític i econòmic. I en tercer lloc, pareixeria que l'imperi Otomà s'estenia sols de Viena a Istanbul, deixant-se pel camí tots els territoris asiàtics i africans.

2. La història d'una família afroamericana al llarg de set generacions (des de 1750 fins a mitjan segle XX) és el que escrigué l'escriptor nord-americà Alex Haley (1921-1992) en Arrels (Roots: the Saga of an American Family, 1976). Bona part del llibre conta la vida de l'africà Kunta Kinte des que és segrestat en Gàmbia fins que arriba a Amèrica i esdevé esclau. El llibre comença bé parlant d'Àfrica i de les travesseres per la mar, però a mesura que avança el temps les coses succeixen més ràpidament i els personatges desapareixen de la trama sense que es done cap final. D'ençà que desapareix Kunta Kinte la novel·la es desllueix i tal vegada té a vore amb el fet que Haley fou acusat de plagiar passatges la novel·la l'Africà de Harold Courlander, això explicaria la diferència qualitativa de les dues meitats del llibre. Haley també va intentar passar la novel·la com una obra historiogràfica sobre la seua família tot i que metodològicament caldria posar-li moltes pegues. Amb tot és un al·legat contra l'esclavitud i el racisme inherent a les societats occidentals.

3. La Pianista (Die Klavierspielerin, 1983) de l'escriptora premiada amb el Nobel austríaca Elfriede Jelinek (1946) és una novel·la amarga i crua sobre una professora de música que viu empresonada per una mare sobreprotectora i que busca a través de diverses fílies sexuals i autolesions, escapar d'aquesta presó domèstica. És una novel·la amb un missatge molt pessimista sobre la violència de gènere i la repressió social i familiar. Les seues descripcions sòrdides d'una Viena imperial són estremidores.

4. Vaques, porcs, bruixes i guerres (Cows, pigs, witches and wars, 1975) és un assaig de l'antropòleg nord-americà Marvin Harris (1927-2001) que explora sobre distints comportaments que tenen a veure amb la religió, des dels tabús alimentaris fins a l'existència de messies i bruixes i resulta interessant perquè reflexiona sobre com Occident acaba folkloritzant tot allò que es nega a comprendre i com les tradicions culturals moltes vegades no són més que una resposta de la societat cap als canvis que forcen les elits.

5. L'escriptora francesa (1914-1996) Marguerite Duras va escriure l'any 1991 una continuació de la seua novel·la L'Amant anomenada l'Amant de la Xina del Nord (L'Amant de la Chine du Nord) una sort de novel·la autobiogràfica sobre les seues relacions, ella xiqueta, amb un xinés d'una família rica quan ella vivia amb la seua família a la Indoxina francesa, hui Vietnam. El seu estil barreja la novel·la amb el guió cinematogràfic, això unit al fet de ser una versió d'una novel·la que no he llegit ha fet que em costara seguir l'argument i que per tant no m'haja acabat d'agradar.

6. Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (2018) és una obra de divulgació de l'historiador valencià Vicent Baydal (1979) que té com a objectiu donar una breu ullada a la història del País Valencià des d'abans que no fóra ni país fins a l'actualitat. Algunes de les històries que s'hi conten són interessants per poc tractades com l'exili valencià a Viena després de la Guerra de Successió o la fundació de la ciutat de Torrevella i la comunitat genovesa que hi havia.

7 i 8. L'escriptora i monja castellana Teresa de Jesús (1515-1582) va escriure la seua biografia anomenada Llibre de la vida (Libro de la vida, 1567) com una mena d'acció expiatòria dels seus "abundants" pecats. També deixà per escrit una sort de manual de la vida contemplativa amb el nom de Las moradas (1577) dirigit a altres dones espirituals. Ser dona i escriptora en el segle XVII no era gens senzill per això la seua obra està trufada d'una falsa modèstia amb la qual, segons els experts, volia escapar del control inquisitorial. Ella va patir d'una malaltia, que pareix ser l'epilèpsia, que ella pren com una temptació continua del dimoni i alhora un castic diví.

9. Òscar i Lucinda (Oscar and Lucinda, 1988) és una novel·la del premi Nobel australià Peter Carey (1943) sobre dos joves que naixen i viuen a milers de quilòmetres de distància, ell un sacerdot anglicà, ella l'hereva d'una fàbrica de vidre, fins que un dia les seues vides es travessen gràcies a la ludopatia compartida i aposten la construcció d'una església de vidre. Les novel·les ambientades en Austràlia sempre són ben interessants per l'exotisme i a més l'univers de branques del protestantisme britànic li dóna un aspecte grotesc més que seriós.

10. Todo Modo (1974). Un escriptor arriba a una ermita reconvertida en hotel del sud d'Itàlia just quan comencen unes jornades de retir espiritual en què es reuneixen la flor i nata d'Itàlia. Després de fer amistat amb el sacerdot director, l'escriptor decideix restar-hi i observar aquell escenari. En l'ermita estant es produeixen una série d'assassinats i l'escriptor decideix descobrir la veritat. L'escriptor sicilià Leonardo Sciascia (1921-1989) va voler denunciar així el fangar de la classe política, financera i empresarial mafiosa italiana de l'era de la Democràcia Cristiana.

11. L'any 1905 Emma Orczy (1865-1947), una hongaresa instal·lada a Londres va publicar la primera d'una série de novel·les protagonitzades per la Pimpinela Escarlata (The Scarlet Pimpernel, 1905) un heroi anònim anglés que es dedica a rescatar nobles francesos amenaçats per la Revolució. El text mostra a la noblesa francesa com unes pobres víctimes del poble, no en va la mateixa Orczy era de família nobiliària, ara bé obviant això és una novel·la d'aventures interessant i entretinguda de llegir.

12. Antes que anochezca (1990) és una novel·la autobiogràfica de l'escriptor cubà Reinaldo Arenas (1943-1990). Seguint la tradició del realisme màgic, l'autor exagera els fets fins a convertir-los en una paròdia, si no és així la imatge que descriu de Cuba és poc realista, en què tots són homosexuals i situacions com el bestialisme i la pederàstia pareixen normals. En aquesta visió esbiaixada de Cuba, s'hi viu en una orgia contínua i camps de concentració, la dictadura de Batista no era per a tant i la ingerència del govern nord-americà sobre la resta de repúbliques americanes és una fantasia. Paradoxalment quan l'autor fuig als Estats Units, la seua vida no canvia, però aquí no presenta cap crítica.

13. Anfós Daudet va ser un escriptor provençal (1840-1897) que va immortalitzar la vila de Tarascó gràcies al seu personatge principal, Tartarí (Tartarin de Tarascon, 1872) un antiheroi d'eixos que se'n mengen una i en compten vint. Viu tranquil·lament en la seua vila provençal fins que un dia decideix anar a Algèria a caçar lleons. En arribar-hi se sent decebut perquè Algèria no és el paradís oriental que esperava trobar sinó que Alger ha esdevingut una sort de París africana i tampoc hi ha lleons. És una novel·la que en clau d'humor ens mostra el millor del xovinisme parisenc i la visió orientalista que tenia Europa a la fi del segle XIX.

14. L'imperialisme europeu en Àfrica és el tema principal de l'obra Divideix i venceràs. El repartiment d'Àfrica, 1880-1914 (Verdeel en heers. De deling van Afrika, 1880-1914) de l'historiador holandés Henk Wesseling (1937-2018). En un procés dirigit pels britànics i en què participaren també francesos, alemanys, portuguesos, italians, belgues i espanyols, el continent africà fou repartit com un botí i com si no tinguera ja amo. L'autor analitza els conflictes i els seus protagonistes, no tant els indígenes tot i que reconeix que en ells resideix fer la valoració final del procés. M'ha resultat especialment interessant la conquesta de Sud-àfrica pels anglesos i tot el que es refereix a la Guerra dels Boers.

15. Amb La legió perduda: el somni de Trajà (La legión perdida, el sueño de Trajano, 2016) tanque la trilogia sobre l'emperador Trajà. En aquesta última part Santiago Posteguillo (1967) se centra en les campanyes romanes contra l'imperi part i l'arribada al tron d'Adrià. Aspectes positius en què ha millorat l'obra està el tractament de la figura femenina, hi ha un parell (tanmateix un parell front al miler de penis amb espasa que recorren les gairebé mil pàgines) de personatges femenins que tenen una personalitat ben desenvolupada amb matisos allunyats del tradicional maniqueisme que persegueix els personatges de Posteguillo i amb una història interessant a contar. També destaque l'aparició de la Xina un imperi tan gran com Roma i amb una cultura més sofisticada que sempre es menysté. Com a aspectes negatius vull ressaltar la visió orientalista que fa dels parts (poc més que bàrbars salvatges malgrat tindre una cultura que podia mirar per damunt del muscle la cultura clàssica) i el tractament que li dona a Adrià com un personatge malvat típic de telenovel·la que és roín ningú sap per què. L'autor no li perdona que Adrià decidira acabar amb l'expansionisme romà perquè ja era impracticable. Els somnis de grandesa d'alguns i el vici de pintar mapetes de colors.

16. Què fem amb la literatura del passat? La descartem pel seu contingut caspós i ranci? És una pregunta que em ve a la ment en cadascuna de les pàgines d'Elogi de l'estultícia (Stultitiae Laus) d'Erasme de Rotterdam (1466-1536). Voreu, si algú escriguera hui l'obreta, el titllaríem de cunyat i de filòsof de barra de bar, però de vegades el nom no ens deixa contemplar el contingut. Amagat darrere d'Estupidesa, Erasme aprofita per a criticar tot allò que no li agrada de la humanitat, fins aquí res a objectar. El problema el trobe jo en què deixa a les dones en una situació d'inferioritat, les tracta com a infants i per a desfer-se de les crítiques, s'escuda sota el discurs d'Estupidesa que segons ell, és una dona i no se'n pot esperar molt.

17. Quan D.H.Lawrence va publicar l'any 1928 la novel·la L'amant de Lady Chatterley (Lady Chatterley's Lover) va armar molt de rebombori en la societat conservadora del moment. Les relacions sexuals d'una dona casada amb un dels seus treballadors per la incapacitat de l'home i el detall amb què es descriuen estes relacions era més del que la societat podia acceptar. De fet, la novel·la es va publicar en Itàlia (en la mateixa Itàlia de Mussolini) i no s'imprimí en el Regne Unit fins a l'any 1960. Ara bé, els temps canvien i eixa novel·la ja no té res de transgressora, la societat del segle XXI l'ha deixada com un relat innocent. No obstant tot el guirigall que va armar, la falta de carisma dels personatges pesa en l'obra que pareix enfocada a parlar de sexe i a no dir res.

18. L'ocàs dels ídols (Götzen-Dammerung oder: Wie man mit dem Hammer philosophiert, 1889) és un conjunt d'articles escrits pel filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) en què critica aquests ídols que no són més que les idees que han bastit el pensament i el coneixement europeu des de l'Antiguitat, una avantsala al nihilisme que els ha de substituir.

19. Què és la història (What is history, 1961) d'Edward Carr (1892-1982) historiador britànic, és un petit assaig que analitza algunes qüestions teòriques al voltant de la història com el mètode científic, l'objectivitat, el temps o el relativisme moral. 

20. El libro de buen amor (1330-1343) és un conjunt de narracions que tenen com a eix comú l'amor: des de l'amor cortés a l'amor carnal incloent-hi temes com la violació o l'homosexualitat, temàtiques que no abundaven gaire en la literatura medieval. Juan Ruiz, arxipreste d'Hita (1283-1350) va reutilitzar passatges de la Bíblia així com històries d'Ovidi, faules d'Isop o contes de tradició andalusina barrejats amb dissertacions filosòfiques, tot un compendi interessant de literatura. 

21. Cain (Caim, 2009) és condemnat a vagar per la terra i pel temps, sense rumb després d'haver matat el seu fill. Involuntàriament esdevindrà testimoni i actor de certs episodis bíblics destacats i més encara acabara convertint-se en la mateixa consciència de Déu, aquell que jutja els seus actes i qüestiona les seues decisions. Va ser una de les últimes novel·les escrites pel portugués José Saramago (1922-2010) i una manera senzilla d'endinsar-se en el món de l'ètica i la teologia. 

22. Problema en Pollença (The Regatta Misteries and Other Stories, 1939) és un conjunt de relats breus de misteri i crims de l'escriptora britànica Agatha Christie (1890-1976) en què apareixen alguns dels seus detectius emblemàtics com Hèrcules Poirot o Parker Pyne. Un d'ells està ambientat a la població mallorquina de Pollença, pels volts dels anys trenta quan el turisme a penes començava a brotar. 

23. La història de la decadència i caiguda de l'imperi romà (History of Decline and Fall of the Roman Empire, 1788) de l'escriptor britànic Edward Gibbon (1737-1794) és una vasta obra que he anat digerint al llarg dels anys perquè no es fera indigesta. Enguany he llegit l'última part, la que correspon als últims segles de l'Edat Mitjana. Gibbon va voler fer una llarga història de la romanitat, tot incloent-hi l'imperi bizantí que era el continuador de Roma i de pas, de tots els territoris que es desenvoluparen al seu voltant, incloent-hi les Croades, els conflictes entre el Papat i l'Imperi o les diferents dinasties islàmiques que governaren el Pròxim Orient. 

24. En plena voràgine imperialista, quan Occident necessitava conquistar la resta del món i no sols físicament sinó també a través de la cultura, molts escriptors van participar-ne conscients o inconscients de la ploma posada al servei del poder. En aquest context cal emmarcar algunes de les obres de Jules Verne (1828-1905) com Els fills del capità Grant (Les enfants du Capitaine Grant, 1867) en què una família britànica, dos xiquets i un científic s'embarquen a buscar el capità Grant desaparegut per l'hemisferi sud. La novel·la no té trama, el protagonista és el paisatge, és com una guia de viatges literària que recorre el paral·lel sud número 37. En la primera part de la novel·la es recorre el territori de la Patagònia, l'Oceà Atlàntic i Índic i la terra meridional d'Austràlia. 

25. Les novel·les que de moment he llegit d'Isabel-Clara Simó (1943-2020) sempre em fan la impressió d'emular altres obres i d'incorporar sempre un gir a mitjans de la lectura cap a un to completament diferent de les primeres pàgines. En el Gust amarg de la cervesa, 1999 pareixia que tindria una evolució similar. Al principi l'argument recorda massa a la finestra indiscreta de Hitchcock, i després es perd amb històries d'altres personatges que tenen menys interés. Em va fer la sensació que eren diverses històries a les quals no va saber donar-los una novel·la pròpia i va acabar barrejant-les en aquesta. 

26. Apòcrifs de l'Antic i del Nou Testament (Apócrifos del Antiguo y del Nuevo Testamento, 2010) és una selecció de textos bíblics que en el seu dia foren descartats per l'Església de Roma com a llibres oficials per a la doctrina cristiana, però que han influït en la història del cristianisme i en l'evolució de les seues pràctiques. És una obra del doctor en filologia clàssica Antonio Piñero (1941). És interessant per a conéixer més la cultura del món judeocristià. 

27. La mort d'un general franquista en un poblet de la mar Cantàbrica trau a la llum els secrets més sòrdids d'aquells que l'envoltaven. Eixa és la premissa de la novel·la Bella en les tenebres (Bella en las tinieblas, 1997) en la qual l'escriptor castellà Manuel de Lope (1949) ens endinsa des del punt de vista d'un advocat madrileny que hi arriba per a posar en ordre tots els assumptes de l'herència. 

28. Ventes, hostals i ventorrillos pels camins i carreteres de la Marina Alta (2016) és un treball de Fernando Sendra Bañuls en què repassa la sempre difícil d'articular comarca de la Marina alhora que ens apropa a una categoria d'infraestructures i edificis que tots hem vist i que de tant de veure'ls, a penes els hi parem atenció. 

29. Setembre de 1943, les tropes nord-americanes han alliberat Nàpols i la ciutat es llança a una voràgine desesperada per sobreviure a la misèria, una estampa molt negra i decadent de la que va ser una de les metròpolis mediterrànies, dibuixada pel periodista feixista Curzio Malaparte, àlies de Kurt Erich Suckert (1898-1957) en La Pell (La Pelle, 1949). Propi d'un llenguatge decadenista referit a la mediterrània i que no sobreviuria al pamflet turístic, el mateix escriptor és el Virgili del lector i dels soldats americans pels carrers de la ciutat a la vora del Vesuvi. 

30. Tota mentira té una part de veritat i totes les històries fabuloses parteixen de la realitat, eixa és la filosofia que inspirà a Robert Graves (1895-1985) a escriure les seues antologies de Mites grecs (Greek Myths and Legends, 1955) amb els quals intentava traure la veritat que s'amaga darrere de la mitologia grega. I tot i que s'han fet bons estudis i se'n poden extraure coses interessants. En el cas de Graves ell era més poeta que historiador o filòsof i es nota un abús de les mateixes interpretacions i un poc de triar de l'arbre les fruites més interessants i deixar de costat les que no obeïxen a la seua línia interpretativa. 

31. Després d'haver llegit a Robert Graves, un altre punt de vista de la mitologia grega ens el dona l'escriptor toscà Roberto Calasso (1941) en la seua Les Noces de Cadmo i Armonia (Le nozze di Cadmo e Armonia, 1988) des d'un punt de vista contemporani i sense entrar en la seua base històrica, reflexionant més sobre l'ésser humà i la seua cosmovisió. 

32. Los Aires difíciles (2002) és una novel·la de l'escriptora madrilenya Almudena Grandes (1960) en què dos famílies de Madrid se'n va a viure a Cadis a donar a menjar als simpàtics indígenes que parlen estrany i tenen un comportament primitiu. Les dos famílies són sofisticades i urbanites que fugen de la gran ciutat per a deixar arrere un passat de dolor un poc estrafolari. 

33. Un petit assaig, i alhora molt interessant és l'obra Tirant contra l'Islam (Tirant contra el Islam, 1993) de l'arabista Maria Jesús Rubiera Mata (1942-2009), que analitza des de diversos vessants les relacions entre el Tirant lo Blanc i els musulmans, la imatge que en dona, les possibles influències de la literatura musulmana en el Tirant i els coneixements sobre l'Islam i la seua cultura que posseïa l'autor. Fins i tot diu l'autora, que el fet que en l'obra hi ha dos imatges ben diferents de l'Islam, seria un argument a favor de la tesi que defensa una doble autoria d'aquesta obra de la literatura valenciana. La llàstima és que siga una anàlisi tan breu. 

34. Blasco Ibáñez (1867-1928) tenia ganes de fer una novel·la històrica sobre els Borja i el que li va eixir és Als peus de Venus (A los pies de Venus, 1926) una obreta en què un descendent dels Borja del segle XX s'enamora d'una femme fatale argentina, tot això intercalat entre pàgines i pàgines de coneixements enciclopèdics sobre la família Borja i la Itàlia del Renaixement. De totes les obres que he llegit de Blasco Ibáñez, esta és de les més oblidables. 

35. En les últimes décades s'ha posat de moda la microhistòria, una branca de la història que s'ocupa de les petites històries, que aporten moltíssima informació i completen el coneixement, però que acaben apartades dels grans relats històrics. Per això, paga la pena abocar-se al coneixement local per a poder completar un trencaclosques. Així Valencians a Nova York: El cas de la Marina Alta (1912-1920) ens parla de les emigracions de gents de la Marina, de municipis com Orba o Murla a la gran ciutat americana, tot de la mà de la filòloga Teresa Moll, orbenca ella mateixa i filla d'eixos emigrants.

36. En els últims anys ha guanyat importància en l'àmbit acadèmic la revalorització de les diverses varietats diatòpiques que conformen una llengua, això després d'anys de mantres i idees prejutjades sobre els dialectes com un element descurat d'un sistema lingüístic. Tot i que aquesta revalorització de vegades no passe de l'àmbit folklòric, és d'agrair que en una societat tan globalitzada, es reivindique la diversitat lingüística. Així em vaig comprar el llibre Hömma, Sprache in Ruhrgebiet (Ascolta'm!, La llengua en la Vall del Ruhr) de Claus Sprick (1946), un traductor alemany  que ha estudiat la varietat alemanya que es parla en dita vall de l'estat de Renània del Nord-Westfàlia. Aquesta varietat es compon per una banda del substrat baix alemany que s'hi parlava més l'alt alemany i la llengua que parlaven els immigrants de l'Alemanya oriental atrets per la demanda de treball a les mines del Ruhr. Aquests immigrants parlaven una varietat d'alemany amb moltes influències de les llengües eslaves i baltoeslaves de Polònia així com del jiddish. 

37. Daniel Bensaïd (1946-2010) va ser un filòsof francés que l'any 2002 va publicar una col·lecció d'assajos que sota el nom Canviar el món (Un monde à changer. Movement et stratégies) reflexionava sobre els reptes als quals s'enfrontava la societat del segle XXI dominada per la globalització i l'expansió del neoliberalisme. Vint anys després moltes de les seues receptes poden haver quedat obsoletes i altres encara mantenen la vigència perquè com ell mateix deia, el món canvia cada volta més ràpid. 

38. L'Amadís de Gaula és un conjunt de novel·les de cavalleries que daten dels segles XIII-XIV tot i que l'edició més antiga és del 1504, i que narren les aventures del cavaller Amadís, originari d'Anglaterra. Les novel·les l'autoria de les quals es desconeix tot i que s'apunta a un autor portugués, imiten el cicle artúric i en el seu temps foren un clàssic del gènere. 

39. L'escriptor lleonés Andrés Trapiello (1953) va escriure l'any 2004 Al morir Don Quijote una hipotètica continuació de la novel·la de Cervantes en què explora que passà amb alguns dels personatges després de la mort del Quixot. El resultat és força interessant i entretingut de llegir i no cal conéixer la novel·la mare per a entendre de què parla, a més a més tracta d'actualitzar molts dels temes que són presents allà. 

40. Babel, la volta al món en vint llengües (Babel, around the world in 20 languages, 2019) és un assaig del lingüista neerlandés Gaston Dorren sobre les llengües més parlades del món. En lloc de limitar-se a fer-ne una descripció, aprofita cada llengua per a abordar una qüestió relacionada amb la lingüística i la sociolingüística: dialectes, complicació, mort, escriptura, oralitat, evolució, globalització, etc. Així esdevé alhora un breu manual de filologia aplicada. 

41. L'aranya negra (La araña negra, 1892) és un fulletó dramàtic a l'ús dels que es feien en el segle XIX escrit per Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). En aquesta novel·la, una família és dominada i destruïda per la Companyia de Jesús al llarg de diverses generacions, des dels temps del rei Ferran VII fins a la revolució del 1868. Va ser la primera novel·la que vaig llegir de Blasco Ibáñez, fa ara més de 15 anys i m'abellia rellegir-la, un erro greu per part meua perquè en el seu temps em va agradar i ara la trobe desllavassada i exagerada. Clar que cal tindre en compte el gènere en què s'emmarca, però sens dubte no destaca com de les millors obres de l'escriptor valencià. De fet, ell mateix la va repudiar en certa manera. 

42. El saforenc Rafael Chirbes (1949-2015) va morir deixant pendent de publicar l'última de les seues novel·les, París-Austerlitz (2015) una obra breu que conta la relació acabada entre un jove emigrat a París i un obrer de fàbrica més major i moribund. En esta obra en què va treballar més de vint anys, l'autor va abocar alguns dels seus temors, la mort i la malaltia, i sobretot la soledat en el món homosexual que tan lligat a l'aspecte físic i a la joventut pareix que estiga.

43. Emma (1815) de l'escriptora anglesa Jane Austen és un personatge que resulta un poc antiheroic perquè és la típica jove burgesa de l'univers austenià, però que més preocupada per buscar marit i solucionar el futur de la seua hisenda, es dedica a intentar emparellar a les persones del seu voltant, tot provocant una série de problemes més propis de la comèdia de situacions. A més la novel·la té un poc del mite de Pigmalió amb els intents d'Emma per convertir la seua amiga Harriet Smith en una dama de l'alta societat, tot i que per a ella l'ascensor social està trencat. 

44. La Marina Alta segons l'informe de Fabián y Fuero, 1791 (2007) és un estudi del teuladí Joan Ivars Cervera sobre aquest document de gran valor. Fabián y Fuero va ser arquebisbe de València i a finals del segle XVIII va manar fer un estudi de caràcter geogràfic, d'eixos que estaven tan de moda en la Il·lustració, dels territoris de l'arquebisbat de València i el resultat és una fotografia de la Marina Alta d'aquell temps. 

45. L'aragonés Ramón J. Sender (1901-1982) exiliat als Estats Units va publicar l'any 1953 una novel·la breu en pàgines i àdhuc molt grossa pel que fa al seu rerefons anomenada Réquiem por un campesino español en què parla sobre l'assassinat d'un jove aragonés per part dels feixistes en una petita aldea i també sobre eixa calma tensa que hi havia a molts entorns rurals durant el conflicte. 

46. Els constructors de l'Horta de València (2019) és una obra d'investigació de l'historiador valencià Ferran Esquilache que estudia la formació d'este paisatge, analitza la seua evolució i qüestiona alguns dels mites que al respecte s'hi havien anat consolidant. En definitiva, m'ha agradat molt per eixa reivindicació del passat andalusí i de l'entorn rural, però sobre tot l'aspecte toponímic que és el que més m'atrau últimament. 

47. Gabriel García Márquez no fou solament un fabulador còmodament instal·lat en el realisme màgic, també s'aventura en altres gèneres com el periodístic i una bona mostra d'això és Noticia de un secuestro (1996). S'hi narra els segrestos reals de diverses persones que tingueren lloc a principi dels noranta a Colòmbia en un context de forta tensió entre diverses organitzacions narcotraficants i l'estat. I malgrat la gravetat de l'assumpte, hi ha lloc per a l'humor i per al costumisme, també evita les lectures maniquees amb què normalment s'aborden estos temes. 

48. La memòria del nostre passat (2010) és un conjunt de treballs sobre història, geografia i etnografia del municipi de Xaló fet per diversos autors. 

49. La tercera part de la saga de l'Os de les cavernes és els Caçadors de mamuts (The Mammoth Hunters, 1985), de l'escriptora nord-americana Jean M. Auel (1936). Ací Ayla, la protagonista, coneix un altre grup d'Homo Sapiens. Aquesta novel·la de vora mil pàgines se'm va fer força llarga de llegir per diversos motius: la història és molt fluïxa, més pròpia d'una série d'adolescents; l'autora haguera pogut contar el mateix amb la meitat de pàgines; la protagonista és massa perfecta, tot ho sap fer i ho fa bé, una mocatriu que no desperta simpatia. 

50. Jo, que no he valgut els budells d'un gos és un breu poemari de la poetessa afganesa Nadià Anjoman (1980-2005). Aquesta escriptora, que va morir víctima de la violència de gènere i hi reflexiona sobre la condició de la dona al seu país.

51. Quan s'apropa Tots Sants és una bona idea apropar-se al gènere del misteri i el terror i un bon exemple són les Llegendes (Leyendas, 1856-1865) de Gustavo-Adolfo Bécquer (1836-1870). Aquest escriptor romàntic va saber utilitzar les paraules per a crear atmosferes tètriques i melangioses i dibuixar paisatges en què els temors humans habiten a gust, va saber posar-nos els pèls de punta sense recórrer a la sang i a les vísceres com fa el gènere hui. Ben mirat en l'obra no sòls hi ha relats de por, també apareixen relats de temàtica oriental, inspirats en la mitologia hinduista, un altre subgènere del romanticisme, la cerca d'entorns exòtics i llunyans.

52. El París dels anys quaranta del segle XIX, tot regnat Carles X de l'efímera dinastia Orléans, és l'escenari en què es desenvolupa l'acció de la Cosina Bette (la Cousine Bette, 1846), una tessel·la més dins d'eixe mosaic que és la Comèdia Humana d'Honoré de Balzac (1799-1850). L'escriptor francés ens va deixar així un retrat de la societat burgesa del seu temps. En aquesta peça en concret, vorem els intents de la protagonista, la tal cosina Bette, per destruir la seua família tot afavorint les relacions extramatrimonials entre el seu cunyat i una poca-solta. Personalment, és la cinquena obra que llig enguany que té com a protagonistes a una família burgesa ociosa i se'm va fer pesat. 

53. Vaig llegir Dràcula (1897) quan encara estudiava la carrera. Recorde llegir-lo assegut al porxo de la facultat quan venia de la piscina i esperava que fóra l'hora d'entrar a Introducció al pensament polític medieval. En guardava bons records de l'obra de l'irlandés Bram Stoker (1847-1912) i per això he decidit rellegir-lo. Clar que 10 anys i molts llibres després, m'ha desencantat, sobretot havia oblidat eixe inici aterridor que comença a desunflar-se a meitat novel·la fins a arribar a un final tebi i sense interés. En aquest cas trobe que ha sigut el cinema qui ha donat vida a una novel·la prou fluixa. 

54. Uthred, el pagà (Uthred, the pagan lord, 2013) és el volum que fa 7 de la série de Saxons, vikins i normands de l'escriptor britànic Bernard Cornwell (1944). Com que ix tots els anys, no m'allargaré. En el regne de Mèrcia s'ha produït un relleu en la corona i això du canvis que a uns beneficien i a altres, perjudiquen. La série està bé o estava perquè quan tens novel·les com esta que es veuen una peça de reblit dins del conjunt, et fa maleir el sistema econòmic que s'obstina a exhaurir qualsevol peça cultural fins a deixar-la en els ossos. 

55. L'any 1882 va nàixer l'Amic Manso (El amigo Manso) de Benito Pérez Galdós (1843-1920), una burla a la societat madrilenya de la Restauració en què la petita burgesia i la burgesia indiana lluiten per a fer-se un lloc en el cim mentre es desenvolupen entre llotges de teatre, duels, sopars pantagruèlics i passejos inacabables pels jardins. 

56. La religiosa (La religieuse, 1796) és una obra pòstuma i inconclusa de l'il·lustrat francés Denis Diderot (1713-1784) en què es conta les desventures d'una jove aristòcrata obligada a entrar en un convent pel seu origen il·legítim. En la primera part de la novel·la, la protagonista ha de fer front a les humiliacions i a l'assetjament d'una Mare Superiora i les seues companyes perquè no té vocació. En la segona part, acaba en un convent en el qual la seua Mare Superiora se li enamora i haurà de viure un altre tipus d'assetjament. La història està basada en fets reals, en una jove que acabà fugint d'un monestir i va cercar l'ajuda d'un advocat i pareix que Diderot i els seus amics decidiren gastar-li una broma a aquest advocat escrivint una història que pareixia el diari de la jove. 

57. Brigitte Évano és una escriptora francesa (1950) que ha recopilat i adaptat alguns Contes i llegendes de l'Antic Egipte (Contes et Légendes de l'Egypte ancienne) per al públic juvenil.

58. Sherlock Holmes és un dels personatges més icònics de la novel·la policíaca i el Gos dels Baskerville (The Hound of the Baskerville, 1902) una de les seues obres més conegudes. En aquesta, el personatge creat per l'escocés Arthur Conan Doyle (1859-1930) investiga una maledicció que pareix planar sobre una família acomodada de la campanya anglesa. Allò que pareixia un relat típicament romàntic deixa pas a una història en què la racionalitat és més important, un signe dels temps del positivisme. 

59. Testimoni dels déus (Witness of gods, 1978) és un llibre vell que tenia per casa, sense contraportada, em vaig llançar a l'aventura tot desconeixent-ne el contingut. Així, jo que esperava alguna cosa mística, vaig trobar una entrevista molt llarga a un pretés divulgador suís anomenat Erich von Däniken (1935) que n'està convençut de l'arribada d'alienígenes a la Terra que regalaren tota la seua saviesa als humans. Estranyament no em va resultar tan desagradable la lectura. 

60. Isaac Asimov (1919-1992) va ser un conegut divulgador científic nascut a Rússia però nacionalitzat nord-americà. També va escriure obres de caràcter històric en què repassa la història de la humanitat. El proper Orient (The near East, 1968) és un llibre no gaire llarg, i no obstant molt ambiciós perquè recorre la història del proper Orient des de la civilització mesopotàmica fins a la creació de l'estat d'Israel. Això sí, a mesura que s'allunya de la història antiga, este repàs és cada volta més general i breu. 

61 i 62. Gabriel Miró (1879-1930) és d'eixos escriptors valencians que viuen a cavall entre dos móns i no existeixen en cap. Nuestro Padre San Daniel (1921) i el Obispo leproso (1926) són dos obres o una tot plegat dedicada a la ciutat d'Oriola i en què la mateixa ciutat és la seua protagonista. En aquest escenari-personatge transcorren tot un roser de vides, des d'hortolans fins a l'alta jerarquia eclesiàstica. A més s'hi recullen tota una série de valencianismes que ens recorden que hi hagué un temps en què el valencià era la llengua del poble. 

63. París, el període d'entreguerres. La ciutat de la llum és una urbs de tenebres i depravació o eixa és la fotografia que ens va llegar l'escriptor francés André Gide (1869-1951) en els Moneders falsos (Les Faux-monnayeurs, 1925) que segueix les vides d'uns joves de classe mitjana alta sense gaire expectatives de vida i que viuen en un ambient immoral d'homosexualitat i pederàstia. Costa de no perdre's en este laberint d'històries creuades i més quan descobrim que un dels personatges escriu una novel·la que té com a marc les vides dels Moneders falsos i llavors la realitat i la ficció es traven com els fils d'un tapís. 

64. D'Isaac Asimov (vegeu el 60) també he llegit Els grecs (The Greeks: a Great Adventure, 1965). S'hi fa un repàs de la història de Grècia des de la civilització micènica fins a la dictadura dels coronels i el problema de Xipre, però igual com passa amb el del Pròxim Orient, el gros del llibre se centra en l'època clàssica i des de la presa de Corint pels romans fins al segle XX, el relat és molt general i resumit. A més, un altre element de crítica a estes històries d'Asimov és que se centra en la història política de grans personatges sense tindre en compte ni els models de producció ni les relacions socials. 

65. Finalment i per a acabar l'any, un llibre que se m'ha resistit i resisteix, que he començat unes quantes voltes i l'he abandonat unes altres i que ara llig per casporra i perquè ja no puc deixar de llegir llibres que m'avorreixen: l'Ulisses (Ulysses, 1922) de James Joyce (1882-1941). Ara fa dos setmanes que el vaig començar i encara me'n quedarà una altra més si no abandone, clar. Allò que fa difícil l'Ulisses és el fet que s'endinsa en la nostra ment i la copia. A ningú no li passa constantment que comença per pensar una cosa i els pensaments s'encadenen els uns amb els altres fins a acabar en un lloc molt diferent? Això és l'Ulisses, més de 600 pàgines d'un únic dia d'uns personatges prou vulgars que passegen per Dublin i que els seus caps bullen de pensaments que provenen dels records, d'allò que veuen, allò que lligen, allò que senten, de la publicitat, de les converses que agarren al vol, de les imatges mentals que dibuixen dels desconeguts...Un caos en definitiva, el nostre caos diari.