CASTELLÓ, LA CAPITAL D'EMPÚRIES

Hui faig via cap a Castelló, cap i casal dels comtes d'Empúries. Em dirigisc a l'estació per a agarrar l'autobús de línia, ja que no hi arriba el tren. És un edifici d'aspecte abandonat i degradat, parets que els cau la pintura, ferros rovellats, restes d'adhesius i de xiclets, brutícia a tot arreu. Karina hauria admés que qualsevol temps passat fou millor. L'autobús és el vehicle del proletariat i per això les estacions no reben les atencions que mereixen.

Aplegue amb el temps just i trobe una sorpresa desagradable:hi ha una llarga cua davant de la taquilla. La majoria són treballadors que necessiten desplaçar-se al lloc de faena. Cares de decepció perquè la companyia ha canviat els horaris d'un dia per a l'altre i a molts ja no els ve bé la combinació per a aconseguir ser-hi a temps. Discussions i laments que endarrereixen el ritme de la fila i mire el rellotge de manera compulsiva, com si el fet de fixar els ulls sobre l'hora fera que avançara més a espaiet i al mateix temps permetera de conjurar els futurs hipotètics que fermenten al cap: hauria d'haver comprat el bitllet ahir, ara no tindré seient o el xòfer se n'anirà abans que puga dir-li bon dia a la dona que atén. Finalment, ella resol les vendes amb la diligència de qui n'està avesat i per a qui allò no és més que un altre dia de rutina, no hi ha drama i tot se soluciona bé per a mi. 

Castelló és a un tir de pedra de Figueres i no tarde a desembarcar-hi. Encara que la parada es troba ben als afores, en un polígon amb un taller de fusteria metàl·lica, un concessionari de cotxes, una jardineria i un negoci de margenadors. He de travessar una carretera que a eixes hores ja comença a estar ben atapeïda de trànsit. Franquege el riu Muga i veig la pobla damunt d'un tossal que domina tota la plana al·luvial i entenc perquè els comtes la triaren com a la seua seu. Primerament, ho feren a Sant Martí, ben a prop de l'antiga Empòrion que dona nom a tota la comarca, però l'exposició als atacs marítims aconsellà cercar una nova ubicació més arrecerada. Té una població d'onze mil habitants i escaig repartida entre dos nuclis, el de Castelló i el d'Empuriabrava, antigament una zona d'aiguamolls amb quatre masos dispersos que durant el Franquisme esdevingué en una sort de Venècia de vint duros. Formen una simbiosi que em recorda molt a la de Teulada i Moraira.

Quan, com un cavaller medieval entre al recinte emmurallat, imaginari perquè de muralles ja no n'hi ha, cerque un lloc per a almorzar i aconseguisc una taula en la porxada d'un forn, un croissant i un café amb llet. El negoci el duen tres dones, una que atén la caixa, una altra que despatxa el pa i la cambrera que ha de servir la vintena de taules que hi ha escampades per la plaça. Turistes europeus i senyores que ixen de missa es barregen. No és d'estranyar el gest que du dibuixat al rostre la cambrera, una expressió d'estar-se fins més amunt de la coroneta.

En havent acabat d'omplir l'estómac, m'encamine cap a l'església. En qualsevol població de tradició cristiana, és l'edifici més important, no sols pel seu significat religiós sinó també com a epicentre de la vida social en uns temps en què la diferència entre societat civil i religiosa no acabava de quedar gaire clara i la dissidència ni es contemplava. Solen articular tota la trama urbana, així que hi comence per a tot seguit anar navegant entre els carrers.
L'església de Santa Maria és una construcció enorme d'estil gòtic amb una portalada que no ha d'envejar en res les joies del gòtic francés. Llig que la seua grandària desproporcionada per al que representava demogràficament Castelló en els temps medievals, es deu a la voluntat dels comtes de tindre una seu episcopal als seus dominis, naturalment, el bisbe de Girona va retindre la seua influència sobre la comarca. Lluites de poder medievals que ultrapassaven l'àmbit terrenal i s'endinsaven en l'espiritual. Una de les figures de la portalada està escapolada. Es tracta del pobre Sant Judes Tadeu, l'advocat dels impossibles, que al llarg dels segles molts han confós amb l'altre, l'Iscariot traïdor i han descarregat en ell les seues frustracions a base de pedrades.

La basílica d'origen romànic i factura principalment gòtica es caracteritza per la seua planta de saló (de l'alemany Hallenkirche) típica de l'estil cistercenc, sense creuer i amb tres naus, una central més alta i més ampla que les laterals. Al pati es troben restes epigràfiques hebrees, ja que al costat de la capçalera del temple hi hagué un dels dos cementeris jueus que tingué Castelló, l'altre es trobava fora de les muralles, tot passant una séquia d'aigua. La vila tingué una jueria important i hi ha localitzades dos sinagogues al voltant del grup de carrers que formen el call. La primera després de construïda no es permeté el seu ús per ser massa ostentosa i que acabà per ser comprada per uns cristians que hi instal·laren una fonda, i una altra ja més modesta i menys ofensiva a ulls dels cristians. Els jueus igual que a moltes poblacions de la Corona d'Aragó foren expulsats a finals del segle XV com a acte final d'un segle d'assetjament.

En un dels flancs de la basílica es pot vore l'arqueria que formava la llotja, una llotja de tipus italià, és a dir oberta i res a vore amb les de les  cinc grans capitals de la Corona, tancades i de grans dimensions. 

Tot i que Castelló tingué una llotja d'este tipus en la plaça major i on era a més el consolat de mar, per tant hi ha un debat sobre si esta llotja faria de funcions auxiliars o si realment no era la llotja sinó part d'un hospital. És dia de mercat i sota les arqueries hi ha paradetes, ja no es comercia amb productes del llunyà Orient sinó amb roba de llit i tovalloles que duen impresos logotips del barça, i que probablement ben mirat venen d'Orient sols que hui Orient s'anomena Xina i no té tant de glamur. No obstant m'agrada que els edificis conserven les seues funcions al llarg dels segles, si de veritat fou una llotja.

A continuació em dedique a perdre'm pels carrers i passe per l'antic convent de Santa Clara que hui funciona com a edifici municipal molt transformat. Acabe als afores del nucli urbà i trobe l'antic escorxador i el llavador públic, on les castelloneres acudien a llavar draps, bolquers i roba de tota classe. Un espai exclusivament femení en un temps que això del repartiment de tasques domèstiques no existia, eren un centre de reunió, el lloc on assabentar-se de què passava urbi et orbi.

D'enfront de l'escorxador tot just en eixir de la vila, hi ha una fàbrica farinera de dies pretèrits i entre ambdós espais interposant-se una séquia d'aigua contínua i no és un fet gens casual. L'aigua corrent accionava els mecanismes del molí, aprofitava per a netejar la carn escorxada i encara assortia les basses del llavador, a més a més feia de petit fossar que protegia un dels flancs de la ciutat medieval. Abans els recursos s'aprofitaven bé. Primer resseguisc la séquia, deixe arrere un portalet de les muralles i aparesc a un bancal on temps fa, hi hagué un cementeri per als jueus. Hui sols hi resta però, una placa il·lustrativa i un erm d'herbes.

Me'n torne arrere i entre ara a la Farinera, posada en valor i convertida en un ecomuseu. Desconeixia el concepte i pareix que defineix una entitat museística arrelada a un territori, amb la finalitat de donar a conéixer una part del patrimoni local i que es contraposa al clàssic museu que hostatja una col·lecció d'objectes no sempre relacionats amb el territori, segons la definició d'Hugues de Varine.

Bé que en principi el món de la mòlta de farina pot semblar massa apassionant, tanmateix, el resultat està ben resolt: s'hi mostren totes les parts del procés de producció de farina, des dels camps de cereals fins al pa que arriba a la taula, des dels molins de sang fins a la introducció de les màquines i els motors de gasolina. Addicionalment, hi ha lloc per a la fantasia, en la forma dels farinons, uns simpàtics donyets que vivien al molí i que pareixen formar part més de la inventiva del museu per a atraure els xiquets que del folklore local. Finalment, al mateix edifici hi ha una exposició sobre els ecosistemes del cap de Creus.

De la població antiga em falta per vore el Museu d'Història de Castelló situat a la Curia i que al seu torn ocupa el solar del castell dels comtes d'Empúries. Cap al segle XIV i a mesura que això dels nobles vivint en castells d'accés complicat anava quedant arrere, s'hi va ubicar la Cort de l'Audiència General del comtat d'Empúries, quan els senyors tenien atribucions jurídiques i que alhora feia  les funcions de cort de la vila, seu notarial, l'arxiu i la presó senyorial. S'hi poden contemplar aspectes referents a la vida medieval de Castelló, especialment de la seua comunitat jueva, així com les cel·les dels presoners, que destaquen pels seus grafits amb dibuixos de persones, naus i frases desesperançadores sobre el destí. Un eco del passat d'anhels i frustracions que morien entre parets humides. Hi ha així mateix la seu del Centre d'estudis trobadorescs que s'ocupa d'aquest art, amb poemes cantats medievals, això li hauria agradat a l'amic Josep Vicent.

Com que acabe la visita més prompte del que tenia programat, quan vaig a soles pareix que duga un coet al cul i s'apodere de mi l'esperit d'un turista japonés, decidisc baixar a la platja abans de dinar i fer un bany perquè la calor apreta. Descarte anar a Empuriabrava, preferisc Roses i visitar així un nou municipi. De manera que quan isc de la Curia, m'acomiade de Castelló i me'n torne al polígon aquell a esperar l'autobús. Al migdia el trànsit és continu, pren la densitat de l'oli i fins i tot veig irrompre l'autobús entre l'estampida, em pose de peu i terror, no  s'acosta a la parada i passa de llarg mentre el conductor em fa ensenyes amb la m, " que no puc parar, vaig atibacat fins als varals". Tirat en mig de la carretera al ple de la calor d'un dia d'agost, m'hi quede com la nòvia de Pinet.