FIGUERES: EL SURREALISME

Dilluns, abans d'abandonar Girona vull vore dos edificis més de Massó que estan al costat de l'estació del tren. Ambdós eren de la família d'Alfons Teixidor, un industrial gironí. La Casa Teixidor o de la Punxa, per la seua agulla, pertany a l'eclecticisme noucentista més tradicional de Catalunya, mentre que a la Farinera Teixidor, conjunt de fàbrica, oficines i residència dels propietaris es veuen la influència de l'escocés Mackintosh i de la Sezession vienesa, ja en un modernisme més geomètric, però sense renunciar a la decoració orgànica pròpia del modernisme ondulant. Em va semblar un edifici bellíssim i mostra d'una sensibilitat i detall per construir esta tipologia d'edificis que després en el segle XX es perdria en favor de la funcionalitat.

Abans de migdia arribe a Figueres, la capital de l'Empordà i la ciutat més poblada de la comarca, dalt o baix hi viu la mateixa gent que a Dénia. També és la vila natal de Salvador Dalí i de Manuela Trasobares. La seua ubicació geogràfica ha fet que siga un nus important de comunicacions amb França i la resta del continent europeu així com cap a la resta de la Península. Ocupa una planura molt rica per a l'agricultura, formada pels contraforts més orientals dels Pirneus, la Serralada Costera-Catalana i la Mar Mediterrània. La vila se situa als peus del Tossal dels Caputxins i històricament, la seua importància també radicava en la seua condició jurídica com a vila real, un baluard dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó al costat dels territoris dels totpoderosos comtes de l'Empordà. 

Des de l'estació del tren vaig cap a l'hotel, a tocar del nucli històric. Travesse dos grans places que comuniquen la ciutat medieval amb l'eixample modern: la Plaça del Gra, seu del mercat setmanal i la Plaça Catalunya, dominada per una enorme coberta metàl·lica a tall de porxada que serveix com a espai cívic arrecerat dels capricis meteorològics, sense ignorar l'impacte visual que provoca cada volta que hom se la troba.

A primera vista em crida l'atenció la diversitat de població que hi viu: americans, xinesos i magrebins juntament amb catalans, i alhora em preocupa com es gestionarà en el futur, d'ençà que fa poc el desencís del Procés insatisfet ha virat cap a postures més radicals de l'extrema dreta europea que parlen d'una Catalunya blanca, essencialismes i es fan eco de paranoies com la teoria del reemplaçament demogràfic (que no és tan nova, els moriscos foren expulsats del País Valencià sota les mateixes premisses). No, el futur no és gens esperançador i el futur ja és ací.

Deixe la maleta en un hotel de decoració prou ampul·losa, elegant en una altra dècada, però hui totalment démodé, que es troba al fons d'un carreró. Les parets estan empaperades amb quadres de Dalí, malgrat que desentonen amb la resta del conjunt, Figueres s'ha bolcat en l'obra del pintor surrealista. De fet, unes formigues al paviment marquen la ruta urbana dels llocs pels quals passà el pintor, a tall de Via Dolorosa de l'avantguarda europea. Eixa mateixa nit em despertaré moltes vegades per culpa d'unes formigues que es passegen pel matalàs i no em queixaré a recepció per por que formen part d'una performance surrealista. Si no ho sabeu, les formigues són un motiu iconogràfic recurrent en l'obra del figuerenc.

Arreplegue el mapa turístic a l'oficina, situada a l'edifici de l'Antic Escorxador i a pesar del seu nom tan esfereïdor, una mostra de l'arquitectura modernista de Josep Azemar i Pont. A Figueres també hi ha panells amb informacions sobre edificis històrics tot i que en este cas no apareixen al mapa, d'esta manera hom va trobant-se'ls pel carrer. 

No tinc gaire temps per a explorar perquè a la 13.00 tinc l'hora d'entrada al Teatre Museu de Dalí. No és recomanable traure les entrades eixe mateix dia a la taquilla, més que no recomanable diria que és gairebé impossible. Sort que vaig tindre una flamada unes setmanes abans i me les vaig comprar, la de Figueres i la de Cadaqués. Així que em dedique a caminar en cercles concèntrics al voltant del Teatre mentre faig temps. En una d'eixes passe per la Rambla, antic llit del riu Galligants cobert i convertit en un passeig per a la burgesia a finals del segle XIX. 

Hi ha un monument a l'inventor del submarí, Narcís Montiurol, oriünd de la ciutat, per torna allò més bonic de la Rambla per a mi és la Llibreria Canet. És la botiga de llibres més antiga de la ciutat, obrí les portes l'any 1932 i fou molt inspiradora en la joventut Josep Pla. L'element més destacat és la seua arquitectura que s'adiu amb els principis del Moviment Modern (que no modernista), també anomenat Estil Internacional.

Passe també per l'església de Sant Pere, de factura majoritàriament gòtica amb parts romàniques i clàssiques, una sola nau i capelles en els contraforts, coronada per un cimbori octogonal igual que el campanar, que serví com a torre guaita del recinte murat. Durant la guerra civil fou incendiada i a causa dels desperfectes hagué de ser enderrocada. Que els republicans la cremaren apareix diverses vegades en cartells, com si no volgueren que s'oblidara el fet, que acabada la contesa hagueren de reconstruir-la presos republicans i comunistes com a mà d'obra esclavitzada per les autoritats franquistes, apareix en lletra menuda. Comptat i debatut, l'edifici és espectacular i trist.

La torre Galatea o torre Gorgot és el monument més emblemàtic de la ciutat. És la torre de l'antiga muralla que Dalí va decidir redecorar en un color roig molt vistós, tot un pegat de pans que simbolitzen l'abundància i una dotzena d'ous gegants a tall de merlets que representen la vida i el renaixement. La Generalitat la va comprar a principis dels 80 i Dalí la va convertir en la seua residència, donant-li l'aspecte actual en homenatge a la seua muller i a tots els enigmes. Tot el prestigi que tindrà Dalí, però no deixa de ser una obra històrica completament desvirtuada pel caprici d'un milionari.

I com no, també hi ha les omnipresents lletres amb el nom de Figueres. Un fenomen que s'escampa com una pesta a tots els llocs. Estem en un procés de despersonalització urbana, totes les ciutats es pareixen com els aeroports, a més d'eixa necessitat dels ajuntaments per crear escenaris per a fotografiar, com si els ja existents no s'ho meresqueren. Les lletres a més a més, apareixen derringlades, un toc "dalí", del qual no sé què en pensaria el pintor surrealista, eixes escultures que ja són "mainstream". En una faula en què els habitants de les ciutats han oblidat on viuen i necessiten recordar-ho contínuament. 

Mire el rellotge i encara no és hora, m'allunye un poc del centre i em trobe amb una preciositat d'edifici d'estil internacional que funciona com a centre cívic. Hi vorem els sostres plans, figures geomètriques i absència d'elements decoratius que caracteritzaren este moviment arquitectònic. La Cate, per Patronat de la Catequística, fou construïda als anys 30 per l'entitat d'Acció Catòlica, que lluitava contra el laïcisme rampant i els anticristians. A imatge dels ateneus anarquistes, contraatacaven amb les mateixes armes per atraure's el poble pla. Em crida molt l'atenció que una associació d'este tipus triara el racionalisme per a fer la seua seu.

Per fi es fa l'hora d'entrar al museu i malgrat tindre l'entrada, damunt cal fer cua. Amb tot, les penes s'obliden quan s'assoleixen els objectius. El teatre museu de Dalí és construí als anys 70, en el Franquisme i no és cap secret les simpaties que tenia el pintor vers el règim en la darrera etapa de la seua vida. Originalment, era el típic teatre burgés neoclàssic de mitjan segle XIX. Al final de la guerra civil les tropes nacionals l'empraren com a caserna i un incendi el va destruir. Més avant es decidí recuperar l'edifici com un museu de belles arts de la ciutat, amb una sala especial dedicada a Dalí. Salvador que no es caracteritzava per la seua modèstia, va considerar que ell necessitava un museu sencer per a la seua obra. Les autoritats figuerenques claudicaren perquè si no tot el seu llegat se n'aniria al Prado en morir ell i la dona. El teatre està coronat per una cúpula geodèsica, caprici de Dalí i tot un seguit de maniquins. Tot i que cap de les seues obres més conegudes hi és, hi ha una bona col·lecció.

El museu no em va agradar. Val a dir que en general els museus em pareixen avorrits per la manera en com es conceben: un magatzem d'atifells en el qual el visitant ha d'adoptar una actitud passiva, la de simple espectador i meravellar-se perquè són coses antigues i importants. Però d'este museu en concret no m'agradaren, en primer lloc, la saturació de gent, s'hi venen massa entrades al dia i algunes de les sales són claustrofòbiques, avançar és impossible amb tanta gent,  alguns que volen fotografiar cada quadre, no sé ben bé per què, xiquets. Quin mal deuen les criatures per a ser torturades així?

I, en segon lloc, l'absència d'explicacions. Sort que estudie art i encara així el surrealisme no m'apassione, perquè si no, no hauria entés res de les obres allà exposades i és un dels greus problemes dels museus d'art, que sobreentenen que qualsevol és un entés d'art i sovint s'escuden amb el pretext que explicar l'art és constrényer-lo a un únic punt de vista, que el visitant ha de tindre l'oportunitat de fer la seua pròpia valoració. Tanmateix, això és trampós perquè la valoració no és innata, cal educar-la i trobe que els museus són els indrets més indicats per a això.

Quan aconseguisc eixir-ne ja és hora de dinar, de manera que m'allunye del centre, una trampa per a turistes francesos que cerquen tapes i sangria com a epítom de la seua experiència espanyola. Tot fugint-ne de moliner, acabe en una mena de forn amb restaurant. Demane una ensalada i un entrepà. El servei és terriblement lent i quan arribe a l'hotel a descansar és tard si vull aprofitar la vesprada.

A la vesprada i amb tota la calor decidisc que és el millor moment per a pujar al Castell de Sant Ferran, un baluard construït damunt del tossal dit dels Caputxins, als afores de la vila i  no tan lluny que hom no hi puga arribar caminant, atés a més que no hi ha transport públic que ho faça. En total trobe recordar, que són uns vint minuts. Això sí, amb el sol d'agost i la companyia musical de les xitxarres que a mi personalment, em provoquen més calor addicional.

En diuen que és la fortalesa més gran d'Europa, construïda al segle XVIII per a protegir la frontera dels francesos. Em crida l'atenció perquè el segle XVIII amb Borbons a banda i banda dels Pirineus, les relacions entre ambdós estats es caracteritzaren per l'aliança i la cooperació. Vaja, que els d'ací no acabaven de refiar-se dels seus cosins d'allà. El castell també fou l'escenari de les últimes corts de la Segona República abans que molts dels diputats se n'anaren a l'exili en febrer de 1939 i per això durant un temps també hostatjà el valuós patrimoni del Museu del Prado. Fins ben entrat el segle XX ha funcionat com a caserna militar  i ja a finals del segle XX es va obrir al públic, encara que hi ha una residència de majors que deduïsc que és per a personal de l'exèrcit. 

S'hi proposen dos visites interessants, una amb jeep pel glacis del castell i una altra amb barca pels seus subterranis, malauradament cal reservar-les a temps i vaig haver d'optar per la clàssica visita. La veritat que em sorprengué de manera grata no trobar-hi ningú, i això contrastava amb l'aglomeració humana del matí. A banda d'uns cérvols que pasturaven al fossar, tampoc vaig trobar cap signe de vida, com si estiguera en l'escenari d'una apocalipsi zombi. No negaré que en eixes condicions, algunes sales provocaven un poc de por. En conjunt, com que soc humà, una de les coses que més em cridà l'atenció foren les latrines, unes clàssiques d'estil romà amb banc corregut i unes altres més modernes a la turca, en forma d'estrela i uns mínims separadors que atorgaven un poc d'intimitat als soldats. També em sorprengueren les cavallerisses per la seua grandària. De la resta no hi ha molt a vore, restes de murs i de l'església que al final no s'arribà a construir.

Mentre camine tossal avall cap a Figueres pense en l'impacte que ha d'haver tingut el castell en la seua vida, la presència continua de militars, el conservadorisme ranci que pareix haver planat sobre la vila en dècades anteriors i que va produir personatges com Dalí.

Volia visitar el Museu del Joguet i el d'Història, tantmateix, quan hi arribe és gairebé hora de tancar i aleshores em dedique a passejar pels carrers, m'allargue fins a l'estació d'autobús per a esbrinar el transport de l'endemà, prenc una orxata que sé que no m'agradarà perquè no estic a casa i trie per a sopar un restaurant prop de l'hotel que té un pati interior. Tinc darrere unes dones que han quedat per a prendre alguna cosa, es demanen uns còctels de regust tropical i una d'elles amb un to molt altiu exigeix al cambrer que li'n traga un altre perquè eixe no és el que ella està avesada a prendre en Cancun. Així, ben alt perquè tots sapiguem que és molt viatjada. En fi, hi ha gent que no sé per què ix de casa.

A la la nit abans de gitar-me, em sorprén trobar unes formigues caminant per la paret. Mira, com si es tractara d'un quadre de Dalí es tractara. Representen la mort i la descomposició dels cossos, ens recorden la mortalitat. Evoque la darrera escena de Cent anys de solitud i mentre desfaig el llit i em gite, confie en què no em molestaran. Apague el llum.