DE RACISMES

He mirat la pel·lícula francesa Qu'est qu'on a fait au Bon Dieu? (Traduïble com a: Què hem fet per a meréixer això?) de l'any 2014. L'argument tracta d'un matrimoni catòlic i gaullista de posició benestant que viu en un casalot de la Vall del Loira. El marit és notari i tenen quatre filles. Tres són casades amb un advocat algerià musulmà, un mamprenedor israelita jueu i un banquer xinés respectivament. Al matrimoni no els fa gens de gràcia este multiculturalisme,  però els roman l'esperança que la quarta filla es case amb un xic francés i catòlic. Tanmateix la quarta filla s'emparella amb un actor de la Costa d'Ivori. Això sí, catòlic. Ara bé, subsaharià. Clar, amb l'esperança perduda els pares cauen en una depressió i els gendres, que al principi no es duen bé amb el sogre ni entre ells i que després d'adonar-se que comparteixen un amor irracional per la bandera i l'himne francés es reconcilien i  intenten sabotejar la relació de la benjamina, perquè clar amb un de l'Àfrica tropical posen la ratlla, que després tindran fills mestissos. Malgrat tot el matrimoni va avant i entren en joc els pares del promés, viuen a Abidjan en un casalot amb servei i xòfer degut al fet que el patriarca és un militar retirat, que tampoc sent cap fervor pel matrimoni del fill amb una blanca. Com que és una comèdia romàntica, al final els problemes se solucionen. Els dos caps de família estan tallats pel mateix patró i la història acaba bé. Entre mig un bon grapat de bromes previsibles i llocs comuns a costa dels estereotips. En definitiva és una barreja entre Endevina qui ve a sopar (Guess who's coming for dinner, 1967) i Es peligroso casarse a los 60 de Paco Martínez Soria (1980). 

El missatge del llargmetratge és que tots en el fons som racistes i tenim els nostres prejudicis, això no obstant a la fi l'amor i la família poden amb les adversitats. És una comèdia, no espereu un missatge més profund. De tota manera, el fet curiós és que als Estats Units no s'ha estrenat pel seu contingut racista, que eixes bromes estan bé per a la vella Europa, en canvi són de mal gust allà. Així que em venen al cap algunes qüestions interessants.

El punt de partida és que el racisme no és exclusiu de blancs i occidentals, que també hi ha racisme dels negres cap als blancs, dels jueus cap als àrabs, dels xinesos cap als jueus i tots els viceversa. Nogensmenys, no podem comparar la situació atés que hi ha un racisme estructural que al llarg de la història ha posseït del conjunt de mecanismes d'un estat per a fer efectiva la segregació racial i que eixes seqüeles encara s'arrosseguen i l'altre és la típica desconfiança dels uns cap als altres. Però no podem perdre de vista la relació de poder que és sempre dissimètrica. 

Està clar que sofrir una opressió no et converteix en ésser de llum, que hi ha dones racistes, homosexuals masclistes, xinesos classistes, etc, en qualsevol cas si una dona considera que un home és inferior es queda aquí, en un pensament, un comentari desafortunat, si un negre no vol vore els blancs és un punt de vista sense cap més transcendència ja que eixe desig no es tradueix en una segregació ni persecució per se. El problema és que parlem d'estructures, d'un masclisme estructural, d'un racisme estructural, d'un classisme estructural, etc. Un blanc que se'n vaja al Senegal no patirà una discriminació sistemàtica pel seu color de pell, que una dona odie els hòmens no farà que estos sistemàticament guanyen menys diners ni els condemnarà a tot un seguit de tasques domèstiques,  que hom diga que li fan oix els heterosexuals no provocarà que demà a un heterosexual li obrin el cap per ser-ho. Per tant, és la direcció sempre d'estos comentaris. 

Aleshores traslladant-ho a la pel·lícula qualsevol dels gendres correrà més riscos de ser exclòs pel seu origen que el pare de família francés blanc. I eixa és la barrera entre l'opressió o no, quan disposen de cada element d'un estat per a fer efectiva l'opressió. Per no parlar de la freqüència i la normalitat dels comentaris racistes, homòfobs, classistes, masclistes, etc. A pesar de que cap d'estos missatges és desitjable perquè, al cap i a la fi, es nodreixen de prejudicis, no podem caure en la idea que els extrems es toquen. 

Sobre l'altra qüestió, la de la seua "prohibició" als Estats Units em pareix que és més una qüestió de no saber gestionar el tema, encara que és cert també que a un afroamericà la policia el pot matar impunement pel seu color de pell a la qual se li atribueixen un seguit d'idees preconcebudes. Justament també he mirat Se n'anà amb el vent (Gone with the wind, 1939) que fou retirada d'algunes plataformes i que ara ha tornat amb una advertència pel seu contingut és racista. Al remat trobe que caldria diferenciar aquelles obres que són específicament racistes com és el cas del Naixement d'una nació (The birth of a Nation, 1915), d'aquelles en què el racisme és col·lateral per retratar una època en què el racisme era un fet habitual, com també ho era el masclisme o el classisme, com és el cas de Se n'anà amb el vent.