DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

En consultar els horaris de tren, decidisc passar la resta de la vesprada en Cotlliure, un poble que limita pel sud amb Argelers i que ja havia vist passant a l'arribada. Amb tres mil habitants, la població es troba encaixada en una  cala  dibuixada al llarg dels segles pels sediments dipositats pel  Duí , torrent que travessa el terme, i els seus braços. Dispose d'hora i mitja per a visitar la població, però no és gaire gran i l'estació és ben a prop del centre. Ara bé, quan arribe em penedisc de no haver-hi estat més temps. Em pareix un poble preciós, com algun tipus d'escenari de pel·lícula, això sí molt més ple que Argelers. Cotlliure ha estat habitada des de la Prehistòria, el seu nom deriva del llatí  Caucoiliberris , que significa el port d' Iliberris , l'actual Elna. La seua etimologia ja ens parla de la seua importància estratègica. A la riba esquerra del  Duí  trobem el nucli històric, que originalment era un raval de pescadors. I a la banda dreta...

El  tren s'esvara suaument per la Marenda i el sol pega amb força a les finestres en este matí d'agost. Quan he eixit de l'estació de Portbou, era plena de gom a gom amb tot de jóvens amb motxilla vinguts del continent europeu. Després de travessar la serra de l'Albera, deixe arrere l'Empordà i m'endinse en el Rosselló. La primera parada és Argelers, un conegut centre turístic de la comarca amb el comercial nom de Costa Vermella. Argelers que deu el seu nom a la planta  ulex   europaeus , dita vulgarment  argelagaga , és un  municipi  de vora deu mil habitants que inclou l'esmentada vila i una  série  de llogarets. S'escampa des de la serra de l'Albera, nom derivat del llatí albus amb el sentit de blanc o en referència a l'arbre  populus  alba , i el riu Tec.  Este  riu que naix als Pirineus i desaigua a la Marenda després d'haver fet un recorregut de 80 quilòmetres, era conegut pels antics romans com a  Ticis,  d'or...

L'altre dia vaig anar amb uns amics a dinar a Alcalalí, a EIXE bar, i va ser trist el fet de  vore  en què ha quedat tot, en un museu del moviment obrer, cobert de pols i de nostàlgia, com a mòmies i peces d'exposició. Sense futur. On van els turistes perquè és un lloc pintoresc i on cada primer de maig es reuneixen brigadistes vells i laboristes, sí, eixos que voten Tony Blair. Sona la Internacional, sona l'Estaca, sona Raimon, però ningú ja no escolta.  Pósters  de  Die   Linke , banderes de l'URSS i de Palestina, fotos del  Ché , retalls de premsa i estreles,  falces  i corbelles i polsim. Roig a tot arreu, roig al vi, roig als tovallons, roig al cor, un roig que es desllueix amb el pas del temps. Mapes dels Països Catalans, frases de Fuster, de Sanchis Guarner i d'Estellés i comensals als quals els agarren fics si lligen la carta en valencià. Ens sentim vells, cansats d'una comarca que ha fet del cinisme la seua bandera, un cinisme superv...

  Després d'un flam i un café i més de mitja hora d'espera, per fi em porten el compte i me'n puc anar a l'hotel, encara que a penes desfaig la bossa, la torne a omplir amb el banyador, la tovallola i les  carranqueres  per a anar a la platja, ja que s'ha fet massa tard per a estirar-me al llit. Baixe a la cala i camine tot resseguint un petit sender damunt de  les  roques dels cingles i que en un temps no gaire llunyà feien servir els carrabiners per a vigilar la costa i evitar els desembarcaments de contrabandistes. Arribe fins a una caleta solitària on no hi ha ningú. No he caminat molt, a penes 15 minuts i em pareix meravellós. Això a la Marina ja és impossible, trobar una cala deserta al ple de l'agost. I com que estic a soles, em deixe el banyador a la motxilla i em clave dins de l'aigua. Quan ja estic ben xopat, me n'isc a prendre el sol i pense a què puc dedicar la resta de la vesprada, atés que ja no em queda res més per a  vore . Llavors comenc...