"Benidormaes"

 

Benidorm o t’encanta o l’odies o això diuen. A mi no m’entusiasma, em pareix una ciutat impersonal, de ningú, sense horaris, caòtica, un ressort de vacances. Un lloc sense ànima, en el qual cada cantó era fa una generació poc més que un secà. Passegem vora la mar un diumenge a la vesprada, l'endemà de cert festival de música i s’hi veuen els tres gèneres: marikongs, jubilats i britànics.

Els primers van tots a la moda, és un col·lectiu en el qual costa encaixar perquè has d’estar a l’última última. Visten de manera molt heterogènia, curiosament, però tots destil·len el mateix aire de rebels conformistes, roba esgarrada, però de marca, peces associades a estrats socials baixos comprats en un Thara, ungles pintades de negre perquè la transgressió té un límit cromàtic. Caminen al llarg de la platja ensenyant el gènero, van a vore i ser vistos. Sent en una entrevista que este festival ajuda a la visibilitat del col·lectiu, tanmateix, en este col·lectiu es veu massa la G i la resta de lletres són invisibles, al cap i a la fi encara som hòmens i hem de copar tots els espais.

Pel que fa als jubilats, s’arrepleguen en grups per a ser més forts. Es dediquen a passejar amunt i avall ja que és l’única font d’oci gratuïta, fingeixen escandalitzar-se amb el panorama que els envolta, en canvi, en el fons ho gaudeixen de manera que se’n tornaran als seus pobles amb moltes experiències per a contar de l’ambient llibertí i depravat de la platja.

Els guiris des del seu privilegi, es torren al sol, en bars que desconeixen el concepte d’intimitat, bevent litres i litres de cervesa o sangria. S’hi observa una gran diferència amb la gent meridional i és que ells desconeixen el concepte de fred, per a ells si fa sol, van mig despullats, exhibint una pell acartonada a base d’hores i hores i banys solars, recoberta de tinta amb tatuatges d’allò més diversos i participant de l’horror vacui epidèrmic.

Per cert, a tall d'esta paraula que designa el turista nord-europeu em diu un alumne que segons son pare dir guiri és igual d'inadequat que dir negre o gitano, el problema és que a cap britànic l'han reduït a espais segregats, ni l'han tancat en camps de concentració o han sigut sotmesos a programes de reeducació per ser guiri, novament s'imposa el fet de parlar des del privilegi.

A mig camí entre el segon i el tercer grup hi ha les motomamis que cavalcant les scooter elèctriques, avancen sense mirar arrere ni avant, fins i tot es permeten el luxe d'avançar la policia que no els diuen res.

Tots tres grups s’observen amb desconfiança, tement què s’amaga en l’altre grup. Ací i allà alguna familia ben endiumenjada i alhora desubicada que desconeix que en Benidorm desentonen, que cal anar fets un quadre perquè això és el que imposen el sol, la platja i l’arena, un espai informal i sense etiquetes.

Mentrestant alienes a este particular univers, un grup de gavines es baralla, formen dues bandes, de les de plomatge blanc i blavós amb el bec groc i mirada assassina i de les locals, xicotetes, amb plomes marrons. Es disputen el contingut d’una paperera, les deixalles, restes de menjar i d’envasos, gots de plàstic i cigarrets que han dipositat els turistes. De fons sona Linkin Park des d’un bar. Això, o t'encanta el decadentisme o l'odies. A mi m'agrada el decadentisme, però per a un període breu, no hi podria viure.