EL GRIFÓ DE PISA

Els museus catedralicis, me’ls he imaginat des de fa temps com un dipòsit de vestits sacerdotals, relíquies i la custòdia del Corpus, tot art sacre embolcallat per una atmosfera d'encens i santedat que als entesos del teixit i la metal·listeria els deu paréixer interessants. Tanmateix, he de dir que el Museu de la Catedral de Pisa em va resultar curiós, en concret per una de les seues sales, en què el visitant se sorprendrà en trobar frases tretes de l’Alcorà amb lloances a Al·là. No, no es tracta de cap intent sincrètic d'acostar religions, es deu al fet que formen part del repertori decoratiu d’una série de peces provinents del món musulmà. Aquestes peces són un capitell una escultura de bronze. 

Excitat per la troballa, vaig intentar esbrinar més detalls sobre els seus orígens al panell informatiu, ara bé la informació és molt neutra. Segons s'hi llig, són una mostra de les relacions que s’establiren entre la República de Pisa i l’Orient. Clar que, quin tipus de relació? Comerç? Una ambaixada? Una troballa fortuïta? Un regal? Com a historiador vos l'avance i ja vos dic que és tot més profà:pirateria. Els mariners medievals es podien dedicar a pescar, transportar mercaderies o a assaltar embarcacions i vilatges litorals depenent de l’ocasió. Trobe que és la tercera entrada que dedique a Pisa i en la qual he de parlar del caràcter tan ambigu de la marineria medieval, cosa que no deixa en bona posició als pisans.

L’escultura de bronze és un animal mitològic, un grifó, una bèstia amb cos de bou o de lleó i amb ales i cap d'àguila. És ben conegut que l’Islam prohibeix la representació d’éssers vius, per això crida poderosament l'atenció, el fet de trobar una mostra d'insurrecció. La realitat és menys romàntica, però, perquè justament a ambdós extrems del món musulmà medieval, a Pèrsia i a l'al-Àndalus no és gens estrany trobar pintures i escultures d'animals, ben coneguts són els lleons de l’Alhambra com a exemple. És que la realitat resulta menys monolítica de com ens la imaginem.

Des del punt de vista iconogràfic, el grifó és una bèstia meitat de lleó/bou, meitat d'àguila que en combinar elements terrestres i celests, resulta una representació del cosmos i que en la mitologia del Pròxim Orient sempre ha tingut una funció cabdal com a esperit protector i alhora s'ha identificat en la reialesa. El podem vore als salons del tron assiris i perses en forma de grans ortòstats, així com en frescos als palaus de Creta o en l'heràldica occidental. Fins i tot se'ls podia vore a les canonades d'aigua, d'ací que a molts llocs el grifó també definisca l'aixeta.

Grifó cretenc

Sobre el grifó de Pisa, no se sap ben bé d'on ve, encara que la teoria més acceptada apunta a Mallorca. L'any 1114 els pisans ocuparen l'illa dins de la guerra que tenien amb Muhàjid de Dénia pel control de Sardenya i que havia dut a l'emir gairebé a Roma. Muhàjid somiava a estendre els seus dominis a la Mediterrània Occidental i per això conquerí les illes Balears que eren una plataforma excel·lent per a poder controlar les rutes comercials entre la bota i la Península, així com entre Berberia i les boques del Roine. Després decidí prosseguir i posà un peu en Sardenya. Eixe fou el primer episodi d’una llarga guerra que protagonitzaria en contra dels pisans i del Papa, temorosos d'un poder emergent i de pas, de l'avanç de la religió de l'enemic. Muhàjid arribà a enviar els seus hòmens fins al litoral de la Toscana i del Laci. Com a resposta, els pisans contraatacaren fent ràtzies sobre Mallorca, en una de les quals probablement s’endurien el grifó. Finalment, Muhàjid hagué de replegar-se i Sardenya acabaria convertint-se en una mena de protectorat pisà primer, genovés després fins que tornà a vincular-se amb el llevant peninsular, ara dins de la Corona d'Aragó. 

Potser interessa deixar aquestes peces dins d'una atmosfera d'origen incert per no evidenciar les vergonyes i afegir més llenya al debat sobre les peces d'art furtades.

Grifó persa