LA BARCA DE L'ARNO

Com una barca varada a la riba del riu, se'ns apareix l'església de Santa Maria della Spina, una petita joia del gòtic pisà. La seua presència és captivadora, especialment al capvespre quan la blancor del marbre es fon amb la llum del tramonto i deixa tot cobert amb una tonalitat rosàcia com de cotó de sucre. Fins i tot a l'hivern, estació trista per excel·lencia, no perd ni un bri del seu encant. El nom de Pisa va irremissiblement lligat al de la seua Torre, però aquest petit temple mereix una visita que, per una altra banda, no lleva gaire temps, atesa la seua escassa grandària i al fet que es troba ben a prop de la Plaça dels Miracles, epicentre turístic de la vila toscana.

L'Arno és el principal riu que travessa la Toscana. Al llarg de 241 quilòmetres des del seu naixement en els Apenins fins a la seua desembocadura a la mar de Ligúria passa per importants ciutats com Arezzo, Florència o Pisa. No es coneix l'origen del seu nom i per això podem estar segurs que es perd en la nit dels temps. Diversos investigadors hi han volgut vore l'arrel indoeuropea er- fluir, córrer que és el moviment natural d'aquests cursos aquàtics. Com a bon riu mediterrani, acusa sequeres prolongades que esdevenen crescudes catastròfiques quan arriben les pluges equinoccials. Per exemple encara s'hi recorda la crescuda de l'any 1966 que tingué conseqüències catastròfiques i ací i allà per la ciutat de Pisa o de Florència es poden observar manisetes que diuen "fins ací va arribar l'aigua" i que ens recorden a les inundacions de València de 1957 o a la pantanada de Tous de 1982. Els rius ens agermanen a tots els pobles de la Mediterrània, més que siga per a mal. De segur que algun cantautor toscà ha cantat això de al mio paese, la pioggia non sa piovere.

Tornant a l'església, es troba en l'actualitat uns metres més amunt de la seua ubicació original. Aquesta intervenció es va fer al segle XIX per a protegir-la de la fam voraç del riu, tot i que l'operació no estigué exempta de polèmica. Entre d'altres, el pintor i poeta prerafaelita anglés John Ruskin criticà encesament aquestes obres que alteraven la fisonomia original del temple. Quan parlem d'art i puresa sempre se'm planteja el dubte de si podem parlar d'un estat intacte d'un edifici, més si sabem que el temple gòtic no era l'original, més que res perquè la capella de Santa Maria es va construir a l'edat mitjana com un oratori al costat del Pontenuovo, que hui ja no existeix devorat per l'aigua i en aquell temps primigeni tenia la forma d'una llotja, tancada per un costat i oberta amb arqueries per l'altre. A més a més, malgrat no haver trobat unes altres informacions, em jugaria a què era un lloc de culte molt anitc vinculat amb alguna divinitat aquàtica.

 Al segle XIV fou sotmesa a un canvi per a adaptar-la als nous gustos gòtics més dignes d'hostatjar la relíquia que li dona el nom, della Spina, és a dir de les espines que formaven la corona de Jesucrist i és que aquesta havia sigut duta per uns comerciants l'any 1333.
A l'edat mitjana eren freqüents les aparicions de relíquies pertanyents als diversos personatges bíblics com ara claus, espines, mants, fusta de la creu, llet de la mare de Déu, queixals, molars i premolars, cabells, ungles, pintes, cinturons... aquests objectes de gran valor intrínsec eren cobejats per les diferents viles perquè la seua possessió significava l'afluència de pelegrins que arribats de tot arreu esperaven guarir les seues penes físiques o morals. Sobra dir que la majoria d'aquests turistes medievals viatjaven amb la bossa plena de monedes. 

Clar que si els éssers celestials no agraciaven un lloc amb una relíquia sempre es podia aprofitar qualsevol viatge comercial per a atacar llocs de Terra Santa i tornar ben carregats. Ja vaig dir en una entrada anterior que la línia que separava la marineria, el comerç i la pirateria era molt fina, gairebé invisible. Si en Terra Santa no hi havia relíquies sempre hi havia el recurs d'assaltar un altre territori preferiblement musulmà, però cristià també valia. Que li ho diguen als valencians que d'una visita a Marsella es portaren de souvenir el braç incorrupte de Sant Lluís. Finalment, també hi havia el recurs de falsificar-les.

Dins es poden vore algunes obres de mestres renaixentistes com Andrea Pisano, o Giovanni Antonio Bazzi dit il Sodoma pels seus costums afectivosexuals, tot i que hi ha qui ha volgut veure-hi més una alteració d'alguna expressió del seu Piemont natal. Però és curiosa la primera relació perquè la Toscana renaixentista era famosa pel seu llibertinatge.

La seua façana està feta de marbre de dos colors. Presenta una decoració profusa a base de pinacles, cassetons, rossasses i nombroses estàtues de sants. Presenta una doble porta d'entrada i entre ambdues trobarem la Mare de Déu amb l'infant escortada per una parella d'àngels. L'elecció del sant titular és molt adient perquè ens recorda a la iconografia de la deessa egípcia Isis acompanyada pel seu fill Horus i que era objecte d'una processó fluvial damunt de la seua barca. D'aquesta manera tornem a la barca inicial que se'ns apareix, varada en el riu. Heràclit d'Efés deia que mai no ens podríem banyar en la mateixa aigua d'un riu, però en la història tot torna, com les ones de la mar.