DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

  Jo pensava que les primeres setmanes serien les més difícils, i no fou un tràngol senzill, però em sentia acompanyat. Després el temps va passant i la vida continua, la gent se n'oblida i després d'un temps de cortesia en el qual s'accepta el dol, cal que la vida torne a la normalitat. Llavors ve la vertadera solitud, quan et sents sol davant de l'agra realitat i pareix que parlar del tema és molestar, ser redundant o pecar d'autocompassió. En realitat, és un camí que cal transitar a soles. Les primeres setmanes són promeses de bons propòsits, de  vore 'ns més, de no deixar que el temps ens menge, molts cafés que d'haver-se complit haurien suposat la mort per una pujada de tensió i passats els dies, s'imposa de nou la realitat amb les seues rutines que a penes deixen llibertat, i ens passa a tots, tot allò que no entra dins de la rutina, és devorat per un forat negre i acaben per intentar entrar en buits de l'agenda de qualsevol, amb moltes dificul...

  El persa درخت [derakht], escrit дарахт en tadjiik, fa referència a un organisme viu amb fulles i un tronc de fusta que en ocasions dona fruits, és a dir un arbre. El mot indoeuropeu, segons alguns estudiosos vindria de l’adjectiu dur. Del persa ha passat a l’hindi com a  दरख़्त [darakht] En grec donà δόρυ , llança, mentre que en les llengües godèiliques hi ha el gal·lés dâr i el gaèlic escocés darach f ent referència no a qualsevol arbre, sinó al roure. D’una paraula derivada apareix el germànic trewa d’on venen l’anglés tree i el suec träd , i el grec δένδρο . També el llatí durus i els seus derivats a les llengües llatines referits a la duresa. Finalment també hi veiem el rus i ucraïnés дерево i el serbi-croat дре̑во/drêvo , tot arbres.

  Fa uns mesos vaig rebre una carta de l'Ajuntament convidant-me a unir-me a la comissió de festes perquè per anys, corresponia a la meua quinta. Vaig anar a la primera reunió a ataüllar un poc el personal, perquè tampoc en coneixia cap i francament, també m'espitjava un interés morbós per  vore  com envellia la gent de la meua generació. Finalment, esperava que m'ajudara a socialitzar i oblidar un poc els problemes familiars i també em trobava immers en una crisi d'identitat perquè no em sent lligat a cap lloc La veritat que no em van fer mala impressió, llevat d'algun personatge i l'odi que senten en  este  poble pel valencià. A més a més, em feia comboi això de treballar en barres els dies d'orquestra per a recordar els dies de joventut malvivint de l'hostaleria. M'apanya menys això d'assistir a misses i actes perquè "és tradició". També forma part de la identitat el valencià i això no els  cau  tan mal carregar-s'ho. En fi, que ...

                                               La Calàbria és una de les penínsules meridionals que conformen la bota italiana, a un tir de pedra de  Sicília  i al bell mig de la Mediterrània, ha sigut un lloc de pas obligatori per a naus que anaven de banda a banda de la Mediterrània: comerciants, soldats, pirates ... però  també apàtrides hi han trobat refugi i com a conseqüència posseeix una rica cultura que la mala fama sovint amaga. No sols s'hi parla l'italià, llengua arribada recentment arran de la unificació, però  sobretot  de l'aparició dels mitjans de comunicació de masses. En són indígenes el sicilià i el napolità, bé que conformen un mateix continu lingüístic que es fon en  esta  península.  Tanmateix,  la forta diglòssia imperant les condemna a l'àmbit casolà, sota l'etiqueta de  dialet...