DE JESÚS POBRE A LA XARA

El viatger abandona Jesús Pobre pel carrer Major en direcció cap a ponent, entre bancals d’ametlers i de vinyes. A l’esquerra, sobre un tossal s’acomiaden uns molins de vent, dels quals sols queden les torres, erigides al segle XVIII per a moldre el gra i obtindre’n farina gràcies a la força del vent. Són un record d’allò que hui ja no trobaríem a la Marina, camps sembrats de cereals, però dels quals Cavanilles ens parla al segle XVIII, n’hi havia molts i observava el botànic amb preocupació, que aquest territori tenia una agricultura tan fèrtil, que els seus habitants no tenien gens d’interés a desenvolupar les activitats artesanals. Restes d’aquests molins encara els podem veure en alt a Xàbia, a Pedreguer, a Gata, a Benissa o a vora mar a Calp, testimonis muts de temps pretèrits.

Des de l’eixida de Jesús Pobre el camí s’enfonsa en una vall, els contraforts del Montgó que comencen a deixar pas a la gran plana del riu Girona. Abans però, hi troba l’alqueria de Bisserot, una alqueria morisca que conserva un arc de mig punt fet de tosca i un contrafort massís a vora camí. Al seu costat hi ha un pou del segle XVIII distribuïdor de la preuada aigua entre les séquies que alimenten les hortes dels voltants. Aquest espai ha estat poblat des de ben antic. No gaire lluny s’hi han trobat restes d’una terrisseria romana que subministrava àmfores a les diferents explotacions d’oliveres i ceps que descansen en el subsol de les Valls del Montgó, no en va Jesús Pobre es troba al bell mig del camí que des de Dianium, vorejava el Montgó per a anar a trobar la factoria de l’Arenal de Xàbia.

Continuant pel camí de Dénia a Pedreguer i a Xàbia, el caminant es veu acompanyat per la silenciosa presència de les vies del trenet de la Marina, el vell ferrocarril que tantes esperances ha provocat i que no ha deixat de ser això, un trenet de joguet, dissenyat als interessos dels senyorets de principis del segle xx i més enfocat a l’exportació de la pansa cap al port de Dénia, que al transport dels seus habitants. El trenet espera ara el dia que puga tornar a estar en funcionament, quan acaben les obres de renovació, que per la seua durada, pareix que siguen les obres de la Seu. També destaca en el paisatge la verdor artificial d’un camp de golf al gust dels senyorets de finals del segle XX.

Més avant voreja el Montgó per la Benimaquia, una elevació adjacent al Montgó i al seu damunt, allà dalt en el Pic de l’Àguila, dormen les runes d’un poblat ibèric, del qual es pot dir que és un dels primers centres productors de vi de la península Ibèrica. Aquests camps de ceps que ara travessa hauran patit pocs canvis en més de dos mil anys i hauran vist treballar-los a llauradors ibers, romans, musulmans, moriscos i cristians.

Travessa després les hortes de tarongers, un conreu molt més recent, no més anterior al segle XX, quan la crisi de la pansa va obligar els productors a buscar un nou manà, un nou monocultiu que portara l’abundància i llavors fou el regadiu la resposta a totes les pregàries. Però el regnat de la taronja fou més aïna breu, no tindria gaire a fer front al totpoderós formigó i és que pareix que la Marina haja viscut sempre botant de monocultiu en monocultiu.

Per fi arriba a la Xara, probablement l’antiga alqueria morisca de Benimaquia o Benibaquia de què parlen les fonts. Va quedar abandonada després de l’expulsió dels moriscos fins que a principis del segle XIX, un llaurador de Senija, Mateu Ivars s’hi va establir amb la seua família a la vora del barranc del Regatxo. Poc després hi arribaren nous colons, de Xàbia, de Benissa, del Verger i de Pedreguer, picapedrers atrets per una demanda de cases, atés que la burgesia pansera denienca competia per bastir edificis imponents. A finals del segle XIX s’hi va construir l’església parroquial, un temple senzill dedicat a Sant Mateu, en honor d’eixe primer repoblador. Malauradament, després de l’atac de la fil·loxera, que acabà amb bona part dels ceps, els picapedrers de la Xara hagueren d’emigrar als Estats Units, a fer les Amèriques o anar-se’n a l’Algèria, al moro on les perspectives econòmiques eren molt més optimistes.

El Regatxo, una excavació del terreny que condueix l’aigua com indica el seu nom, que abraça la Xara nodreix el llavador, edifici comunal de mitjan segle XX on les dones es reunien per a fer la bugada i a l’hora centre de reunió social i entre sabó i brutea, es comentava el dia a dia. Per totes bandes destaca la imponent silueta del minaret de la Finca de la Muntanyeta, una construcció neoàrab, obra personal de l’escriptor xabienc i soldat republicà Antonio Armell que va somiar a crear un recinte on es reunirien totes les cultures de la Mediterrània, començant per les seues construccions. Aquell projecte ja fa molt que va quedar oblidat, i hui la finca llangueix entre la malesa, en mans d’una promotora a l’espera del dia que unes pales permeten anunciar la construcció d’habitatges perquè, a la seua manera, també es reunisquen els diners d’arreu de la Mediterrània i d’Europa.

04.10.2019