DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

No recorde quan vaig aprendre a llegir però en el primer curs del parvulari ja llegia molt, llegia i rellegia tot el que em passava per les mans, va arribar un temps però, en què vaig deixar de llegir llibres i em limitava a les revistes o als diaris, que també són lectura, que conste. D'ençà que vaig reprendre el gust per llegir llibres, n'he llegit molts, vora una mitjana de 60 llibres anuals però això no vol dir que me'n recorde de tots. Alguns llibres ens marquen i ens deixen un record indeleble, uns altres però, passen amb més pena que glòria per les nostres vides i amb el pas del temps, fins i tot oblidem haver-los llegit. També hi ha llibres que he llegit i no recorde gens sobre l'argument i finalment alguns llibres he acabat associant-los a persones i moments de la meua vida. Vull repassar alguns d'ells perquè suposen també fites en la meua vida per a resseguir un camí. Trobe que el primer llibre de cert volum que vaig llegir fou  Harry Potter i la pedra fil...

 Ja hem començat el curs en la nova normalitat, o com diu Dani, en l'única normalitat que tindrem. El panorama encara és pitjor de l'imaginable en estiu: jornades senceres amb la carasseta posada, forçant la veu perquè el so penetre les teles gruixudes, corredors amb alumnes que avancen en fila índia, cadires separades les unes de les altres, prohibició de compartir materials, vet a qualsevol classe de contacte i desinfecció de mans cada volta que s'abandona l'aula o s'entra al centre. També la distància social obliga a deixar en un racó tots els esforços per a desenvolupar un ensenyament cooperatiu i tornen a la individualitat. La nova normalitat té molts visos d'improvisada i caòtica, amb normes que constantment es revisen i canvien o s'hi afegeixen d'acord amb l'experiència. El treball dels companys acaba reduint-se a fer de policies, sempre amb quaranta ulls a l'aguait de què cap alumne infringisca qualsevol de les normes per a previndre cont...

 El confinament va ser dur, treballar a casa va resultar una experiència més esgotadora del que podia paréixer al principi sobre tot perquè mai hi havia un acabament de la jornada, les obligacions laborals planaven al llarg de tot el dia, les reunions de treball igual eren dins de l'horari com a les huit de la vesprada, els correus arribaven a qualsevol hora. La faena anà acumulant-se a mesura que s'apropava l'avaluació i de sobte un dia, va acabar tot però sense cap final celebrat, de la manera més descafeïnada possible i quan la festa ja havia acabat i sols restava el silenci, quan començava a abundar el temps lliure i podíem tornar a eixir de casa, llavors es va fer el buit intern i els pensaments negatius van vindre a omplir eixe buit com em succeïx habitualment en els períodes no lectius. Aquesta volta però, el colp va ser tan dur que vaig decidir buscar ajuda professional i tot i que el pronòstic era més greu del que pensava, amb conflictes interns que he anat arrosse...

 Si pense en este estiu, el primer pensament que em ve és el de no haver fet res, d'haver restat a casa enclaustrat. Tanmateix si hi pense més detingudament, recorde que he estat a València i a Alacant, per l'Alt Millars, a la Vila, a Xàbia i a Llutxent, que he vist molts amics que no havia vist des d'abans del confinament, que n'he conegut a altres nous, que he anat a la mar i que he descobert llocs nous de la Marina. A més a més l'estiu encara no ha acabat, falten per vindre algunes setmanes més d'encontres i mar mentre torne a la rutina. Trobe que tota la comèdia del virus ha fet que l'estiu no haja representat un punt i apartat, més aïna un punt i seguit del curs anterior i això es notarà. Així que en general ha sigut un bon estiu, exceptuant totes les hores que he dedicat a preparar classes i que estic veient com les puc llançar al fem per un canvi d'instruccions. La vida.