POLS I FANG

 Comence a llegir La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver, un dietari escrit entre el 2018-2019, molt vell ja, atés com ha canviat el món des de la irrupció de la pandèmia. S'inicia amb una breu reflexió sobre eixa Polònia ultraconservadora que fins no fa molt era un règim sospitós que amenaçava  l'estabilitat de la Unió Europea i que hui, amb un canvi d'enemic número 1 pel mig, ha esdevingut una democràcia aliada i arrenglerada amb els valors d'Occident.

Com dic comença amb Polònia i una polèmica llei que pretén negar qualsevol implicació de la societat polonesa, l'eslava vull dir, amb el genocidi nazi. Els polonesos no tingueren res a veure amb els pogroms ni amb els camps de concentració, solament en foren víctimes. I per si els polonesos de hui no n'estan convençuts del tot, la llei els ajudarà a fer-ho. 

És una idea a la qual fa molt de temps que li pegue voltes. Hem creat un relat del nazisme en què l'únic culpable de tot fou Hitler i com a molt la societat alemanya del moment, que la resta d'europeus foren tots víctimes per igual de la bogeria d'un sol home. Este relat ha ajudat a configurar una imatge excepcional del nazisme, com una cosa que no es pot tornar a produir, atés que un sol home i una sola societat no tornaran i que en tot cas, la societat alemanya fou convenientment desnazificada. Clar, si no tenim en compte el nombre de polítics nazis que fugiren a Amèrica Llatina o que acabaren refugiant-se als Estats Units, cortesia de l'administració Carter. També ho podem creure si passem per alt que bona part de la burgesia alemanya pronazi no va vore qüestionat el seu estatus social i econòmic i que molts dels alcaldes i presidents continuaren en llocs privilegiats. I si això succeí en l'Alemanya única culpable, que no podem esperar dels règims còmplices? De França, dels Països Baixos, de Noruega, d'aquell Regne Unit que va fer els ulls grossos perquè la seua preocupació era una altra, d'aquella burgesia que es va llançar de braços al feixisme per no compartir ni un brou de la seua riquesa acumulada a base d'explotació, i una llarga llista. I ja no entraré als règims feixistes que van morir plàcidament al seu llit i es van maquillar convenientment perquè en una maniobra lampedusiana, tot canviara perquè tot continuara igual. 

En fi, que d'aquella pols, este fang i encara ens preguntem per què torna el feixisme. Com si se n'haguera anat mai.