DE L'AMISTAT

 L'altre dia a un grup d'amics debatíem sobre el concepte de l'amistat, de com l'amistat no és un concepte universal, és a dir que no tots l'entenen de la mateixa manera, i de com el fet d'aqueixa disparitat de comprensions pot conduir a malentesos i a una frustració. Hom pot entendre que no hi ha un desenvolupament recíproc.

A mi és una qüestió que em produeix neguit. D'ençà que me'n vaig anar de Xàbia a Calp he perdut el contacte amb molts amics, fins i tot he notat que moltes amistats han anat gelant-se, com a plantes que de no regar-se amb el contacte, han anat secant-se fins a morir. D'altres amistats són molt contextualitzades, es desenvolupen en un lloc i en un moment concret i quan eixes circumstàncies desapareixen és normal que l'amistat desaparega, o es quede atrapada en el temps. Sol passar amb la gent que he conegut en altres països o amb els amics de la facultat. Amb aqueixos quan estàvem l'últim any de carrera ens deiem, o ens enganyàvem, que ens trobaríem diverses voltes a l'any, i així va ser al principi. Després les trobades s'allargaren en el temps, una volta a l'any, cada dos anys i alguns d'ells ja no els he vist des de fa anys. Trobe que la Covid també va jugar un paper important. 

També pense que a partir d'una edat és molt complicat fer nous amics. Les colles d'amics al País Valencià acostumen a ser molt tancades, es formen en l'adolescència i no es tornen a obrir, després malgrat que els seus membres van creixent i tenint personalitats dispars, romanen junts per rutina, com un matrimoni vell que té por de trencar la unió i començar de zero. Jo com que no vaig tindre d'això, no forme part de cap colla. Una volta una madrilenya em va dir, i no m'agrada donar-li la raó, que els valencians són molt tancats pel que fa als grups d'amistats, que no incloem els altres amb facilitat, que ens agrada marcar la diferència entre qui està dins i qui està fora del grup, bé això últim ho afig jo per experiències personals.

M'agrada recordar una parella d'amics dels meus pares que formaven un grup de huit membres, quatre parelles, que es trobaven cada setmana per a sopar i que no convidaven ningú més perquè dien que havien trobat el número ideal. Clar, en un poble xicotet això va dur a molts greuges i gent agraviada. Fins i tot quan una de les parelles es va separar, van haver de fer una mena de càsting per a incorporar la quarta parella. La realitat supera la ficció. 

El meu principal lloc de socialització és la faena i no aconseguisc encaixar-hi, després la vida no fomenta les interaccions. Les xarxes socials van nàixer per a pal·liar eixe problema, però trobe que més aïna l'accentuen. És a dir, abans el fet de no saber d'un amic podia motivar una telefonada, una trobada. Però ara estem al dia de tot el que fan els amics, els veiem a tota hora a través d'una pantalla i no en la realitat. 

Dani que és més savi en aquests assumptes, diu que les amistats evolucionen, que no poden romandre immutables. És normal que algunes vides caminen de manera paral·lela un temps i arribats a un punt, es separen per a trobar-se amb altres vides. Això no m'agrada perquè m'agradaria que les coses no canviaren, que foren sempre iguals i que es fota Heràclit. Just he començat a vore la sèrie de Time traveler's wife i en un dels capítols un personatge diu una cosa molt pareguda: la gent no s'uneix, està unida un temps i després se separa, però no cal lamentar-se'n, cal celebrar el temps que s'ha estat unit i que per això cal gaudir el moment. 

M'agradaria viure el moment, però visc instal·lat entre la nostàlgia del passat, de les coses que no tornaran i l'esperança del futur, les coses bones que poden vindre i tot plegat m'oblide del present, l'únic que podem viure i en el que realment tenim marge de maniobra.