37

 Quan eres professor, les queixes que més se senten entre els companys tenen a vore amb l'actitud dels alumnes, que si no escolten, que quan els manes fer alguna cosa la fan com volen i sense seguir les instruccions. Alguns ho atribueixen a una qüestió generacional, d'altres culpen a les pantalles. La bona qüestió és que després es parlen i s'aproven assumptes als claustres o a les reunions d'equips docents i molts d'eixos companys que clamen contra la desatenció de l'alumnat, posen el crit en el cel per decisions que s'han pres i que a ells ningú els ha informat prèviament perquè eixe dia estaven en la lluna de València.

Jo no trobe que siga generacional, el que ja no sé és si això forma part de la naturalesa humana, el no sentir-se interpel·lat quan es parla des de dins d'una multitud o que som d'ànima punki i ens posem en contra de tot per sistema. O pot ser, es deu al fet que estem tan envoltats d'estímuls que la nostra ment per a protegir-se d'eixa allau, desconnecta i ja no escoltem, sols sentim, i ja no mirem, sols veiem. Estem físicament presents, però les nostres ments vaguen en un món de fantasia. 

Eixa sobreestimulació la faig extensiva també a les relacions humanes a través de la tecnologia. Hui més que mai tenim presents a totes les persones que ens envolten: família, amics, companys, coneguts, persones amb les quals vas coincidir en una excursió ara fa deu anys... Tanmateix ja no ens interessa el que tinguen a dir, s'han convertit en un fantasma que ignorem com si foren els personatges de la tele o els que poblen els anuncis, els fem i ens fem invisibles a força de sobrerepresentar-nos. 

Enyore uns temps que no he conegut.