Des del Pouet del Moro, el viatger troba el camí del Boticari que corre en paral•lel al barranc de l’Horta fins a arribar a una corba que el connecta amb el camí de Sant Miquel acompanyat d’ametlers, llimeres i ceps. En eixe punt sols cal deixar-se guiar per la silueta del campanar de Santa Caterina que per la seua esveltesa i elegància ben bé podria ser el Micalet de la Marina. Poc abans d’aplegar a la vila, es troba la Creueta de l’Ave Maria des de la qual, segons la tradició, Sant Vicent Ferrer beneint la vila de Teulada, la va protegir de l’atac dels pirates i de les pestes i segons pareix així ha sigut al llarg del segle. Entén però els pirates que venien en vaixell per la mar i no els que baixen de cotxes cars i duen maletins i les pestes malaltisses que delmaven la població i no les que es mengen el paisatge tot deixant una taca de formigó, contra eixos mals de la modernitat pot podia fer el Sant.
Per fi la vila de Teulada però encara ha de passar per un altre dels escenaris que conegueren els portents del pare Vicent. Un dia la seua germana Constança va voler fer-li per a dinar arròs amb pésols i com que no en tenia a casa, va decidir agarrar-los d’un hort que no era seu. Sant Vicent, que hauria de ser patró dels crítics culinaris, se n’adonà que els pésols havien sigut furtats i manà que tornaren a la seua beina de l’hort, i així els pésols, un a un isqueren de l’olla i se n’anaren al bancal.
Pel carrer del Migdia s’arriba al carrer d’Avall on hi havia el Portal de Baix, la porta que donava accés la vila murada pel migdia. En el mateix carrer, on hui hi ha la societat musical, segles arrere hi havia l’hospital de Sant Martí per a l’atenció de gent sense recursos. Tot pujant pel carrer del Migdia el caminant troba d’un colp l’església de Santa Caterina amb el seu gràcil campanar. L’església fou bastida a finals del segle XVI amb una sola nau d’estil gòtic i serví també amb els seus murs robustos com a fortalesa dels teuladins. Aquest massís edifici contrasta amb la delicadesa de l’ermita de la Divina Pastora que hi ha al seu costat, construïda amb un renaixement tardà i decorada amb elements barrocs i rematada amb una cúpula de teules vidrades ben característiques de l’arquitectura valenciana del segle XVIII.
Davallant el carrer hi ha la plaça dels Porxes que hostatja el Saló de jurats i Llotja de Contractació, seu del poder municipal i econòmic de la vila. L’edifici està recobert amb la pedra tosca que s’obtenia a vora mar, en les tosqueres sobre les quals es construí el castell de Moraira. Veïna de l’edifici és la casa de Na Constança Ferrer, germana dels sants Vicent i Bonifaci, casada amb el notari de la vila, En Pere Sínia. Aquesta relació motivà les estances estiuenques de Sant Vicent a Teulada, avançant-se a les hordes de turistes que atracarien en el segle XX, un altre miracle.
Temps és de deixar la vila, continuant pel carrer Roquetes es dirigeix cap al camí que duia a la vila de Benissa, situada a penes a uns quilòmetres de distància. Encara troba a vora camí, una ermita dedicada a Sant Vicent Ferrer en el lloc on segons la tradició, el Sant es va acomiadar de la població abans d’anar-se’n a predicar pels camins. Erigida a finals del segle XVIII presumiblement sobre una construcció anterior. Als seus peus hi ha el casalici on s’obrà el miracle del moro bufetejat que per no fer-ho llarg, es reserva de contar.
En deixar Teulada el viatger s’enfila cap al camí de Xàbia, però abans passa per l’estació de ferrocarril, solitari paratge que encara espera poder tornar a funcionar per a vertebrar, més mal que bé, la comarca. I muntant costera amunt uns xiprers anuncien l’arribada al cementeri, parada última de tots però també en esta ocasió, parada final de l’etapa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada