EL LLIBRE DE L'IBN KHURRADAHBIH

 Entre els populosos carrers de Bagdad va créixer l’Ibn Khurradadhbih (820-910) que passarà a la història com un geògraf persa de la cort abbàssida. Vers l’any 870 escrigué la seua obra més coneguda, el Kitab al-Masalik wa al Mamalik, és a dir El llibre dels camins i dels regnes, que volia ser un compendi dels territoris que estaven sota l’autoritat del califa, dels seus pobles i de les seues riqueses, de les meravelles i de les rutes comercials i que al remat ens proporciona una preciosa descripció del món islàmic des del Magreb fins al Japó, encara que ell mateix mai no viatjà pels territoris esmentats i es basava en diverses fonts de l’època.

Quan es refereix als territoris més occidentals, els de l’Al-Àndalus, parla que abans de la conquista musulmana estaven governats per un tal Lodarik originari d’Isfahan, una ciutat del centre de Pèrsia, que acabà per donar nom a tots els habitants del seu regne, els hispans. El tal Lodarik és el rei visigot Roderic i supose que el fet de fer-lo originari de Pèrsia era per a connectar el nom d’Hispània amb la ciutat i explicar les semblances fonètiques. Després de la conquista de Toledo, a les terres septentrionals viuen els politeistes i encara que esta referència és sucosa per a comprendre el grau d’extensió del cristianisme i la pervivència del paganisme, probablement es referisca als cristians mateix, ja que per a molts musulmans, la Trinitat era una sort de politeisme.

En un altre apartat es dedica a ressenyar les coses de la naturalesa que li han cridat l’atenció i entre d’altres esmenta el volcà Etna de Sicilià o la inexistència de mones en al-Àndalus, atribuïble a la presència d’un gran nombre de feres. En Toledo hi havia un tresor visigot format per 24 corones que contenien el nom, els anys de regnat i l’edat del rei propietari i que deuen ser les conegudes corones votives, de les quals la més famosa és la del rei Recesvint i que es pot vore al Museu d’Arqueologia Nacional a Madrid. Conta que segons una tradició estaven dipositades en una càmera que ningú no podia obrir, però que el rei Roderic s’empenyà en fer-ho conduït per la cobdícia i en fer-ho trobà uns genets àrabs que preludiaven la conquista del 711. Tot i que en l’actualitat es considera que 33 reis hi van regnar, és una llegenda curiosa.

Després el geògraf menciona algunes tribus berbers, poble que segons ell, era originari de Palestina i el seu rei era Djalout (Goliat) que fou assassinat pel rei israelita David i llavors hagueren de fugir cap a l’oest. S’instal·laren llavors al nord d’Àfrica, a les costes del Magreb i de Líbia, com els Hawwara que ens han deixat noms com Mislata o Malilla i que s’instal·laren en Tunísia, forçant els grecs a emigrar cap a Sicília, els Awraba dels quals tenim Orba, els Zanata que donen noms a pobles valencians com Atzeneta d’Albaida i del Maestrat o Sanet a la Marina i optaren per les muntanyes, els Sanhadjah que retrobarem a Senija…

En resum, és una obra curiosa que ens apropa a la forma medieval de fer ciència, tot barrejant realitat, tradició, fantasies i opinió.