L'HORA TERCERA

 

Sovint m'oblide de tot i pareix que vaig avant, però de vegades m’assalten els records, que agotzonats esperen en les ombres el moment just per a saltar: les telefonades, aquella vesprada que mon pare em digué que l’havien tornat a ingressar i no s’atrevia a demanar-me que hi anara perquè significava que s’aproximava el desenllaç, una altra telefonada al sendemà, el meu germà per  a dir-me que tot havia acabat, a tercera hora, i d’aleshores ençà que cada dijous a tercera hora ho rememore tot com una pel·lícula que no em cansara de vore, totes les visites a l’hospital, els plans de futur, les esperances dels metges, cada nou ingrés, cada nova habitació. Després recorde el tanatori, l’església, el cementeri, acompanyant-la al mercat espitjant la cadira de rodes, ella contenta perquè li havien fet un nou tractament  i tot aniria a millor, tot el ball de metges i sanitaris, cadires d’hospital amb els molls trencats, safates amb menjar insípid, vies, goters, esparadraps, aquella última conversa tremolant en el llit i encara amb plans de futur, però amb por als ulls i una última promesa de tornar demà a vore com havia passat la nit, sense que hi haguera un demà possible. El temps va passant, i els records broten cada setmana el dijous a tercera hora.