DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Arran d'anar mirant cosetes sobre etimologia aquests mesos, vaig trobar que hi ha nombrosos noms d'origen àrab i que en l'actualitat continuen tenint un significat en l'àrab estàndard. D'altres no, bé perquè s'han perdut eixos mots o perquè els topònims serien d'origen àrab hispànic, unes varietats de l'àrab que ja no existeixen. Per això voldria posar aquí algunes d'eixes paraules perquè la toponímia també pot ser una ferramenta per aprendre llengües. Davant de tot cal fer un breu apunt gramatical. En àrab l'article determinat (el nostre el, la) és al, per això hi ha tants arabismes que comencen per eixes dues lletres perquè en passar a la nostra llengua, l'article va quedar fossilitzat en el mot. Això és sobretot més freqüent en castellà i en portugués que en català, per exemple: algodón < cotó; azúcar > sucre; albornoz > barnús; alcachofa > carxofa (i en menys casos succeeix al revés: berenjena > albergínia). غار  ...

El darrer cap de setmana vaig estar a Mallorca amb amics i he de dir que em va recordar molt al País Valencià pel que fa al paisatge. La impressionant Serra de Tramuntana amb les cales, els barrancs i els penya-segats em va semblar com estar a la Marina però tot molt millor conservat. Ajuda a imaginar com seria el litoral de la Marina si no estigués plagat de xalets. Al cap i a la fi és la continuació del sistema Bètic, les nostres muntanyes emergides de nou després de precipitar-se a la mar en el Montgó i el Cap de la Nau. En canvi, en l'arquitectura sí que hi vaig trobar diferències. Lluny de les cases emblanquinades, totes les façanes estan recobertes amb pedra de tova, en un estil molt semblant al d'altres illes mediterrànies com Sicília o Malta. A més a més hi ha les omnipresents mallorquines. Una altra cosa que em va cridar l'atenció fou l'ampla presència del mallorquí per tot arreu, fins i tot a Palma. En altres llocs s'invisibilitza la llengua pel turism...

De què fa olor l'estiu? zimzum zimzum, de què fan olor els núvols? Hi ha una sèrie d'olors que relacione amb l'estiu, l'olor de lleixiu, per exemple o el del clor, la gespa acabada de tallar, la crema solar, la suor, les algues en descomposició, l'arena, el fregitório en cadena dels bars. L'arena fa olor? Sí, fa olor de sol, a vidre i a terra. En canvi l'olor de la mar no és un que em recorde a l'estiu perquè t'acompanya tot l'any. Tot i que no és la mateixa mar la de l'hivern que la de l'estiu. No, va canviant amb les estacions i mostra un color diferent. Però el que sí que em recorda a l'estiu és l'olor de la panotxa dels pins, és una olor que t'omple el nas i que et satura els conductes respiratoris i quasi sempre va associada al cant de les xitxarres. No vos passa que en sentir una xitxarra fa com més calor? Les xitxarres també em recorden a eixes llarguíssimes vesprades d'estiu, caloroses, avorrides, mortes en què s...

Darrerament he estat llegint la novel·la de Carme Miquel Aigua en Cistella, que és una expressió que sempre diu ma mare: Amor d'amo, aigua en cistella . I què vol dir? Bé, agafa una cistella d'eixes de llata o de vímet i ompli-la d'aigua. Al principi vessarà alegre però tan bon punt com deixe de rajar la font, l'aigua anirà colant-se ràpidament entre les vetes fins a no quedar-ne ni rastre. I em recorda a moltes situacions de la vida laboral, als cafés gratis, als colpets a l'esquena, a les felicitacions, als dinars de Nadal, als dies de permís, a les propines, als dons que concedeixen graciosament els caps però que sempre tenen una cara B. Ah sí! En la majoria de caps totes les accions tenen una cara B, especialment pel que fa a allò de declarar els ingressos. Colpets a l'esquena i salari mínim, felicitacions i si estàs malalt no cobres, café gratis però vine a treballar els dissabtes sense cobrar i quan deixes de ser necessari, patada i a casa. I no intentes ...

Passat el primer trimestre de l'any és moment de revisar la llista de propòsits anuals. L'únic que tenia jo enguany era escriure més i mireu, han passat gairebé quaranta dies des de l'última entrada, ja puc passar a 2018. Cert és que en determinats moments he oblidat l'existència d'aquest diari interactiu  i també en part l'última entrada em va deixar extenuat i en part perquè la meua vida és tan interessant com un quilo de creïlles. No es pot negar que aquest blog ha viscut la seua època daurada vivint fora i com eixa etapa ja està tancada eixos dies no tornaran. És com si aquella època d'esplendor fora l'imperi romà i aquesta decadent, l'imperi bizantí. Però ei, l'imperi bizantí va durar el doble en el temps així que poseu-vos còmodes. Per a explicar el títol he de contar una historieta de la mitologia grega així que esperaré mentre recolliu les vostres coses i fugiu... ...bé, per als supervivents, Tàntal era rei dels frigis i fill de Zeus ...

En aquesta entrada no parlaré de la manera en què s'ordena el territori xabienc ni els problemes que comporta, ja ho vaig tractar un poc en parlar del turisme. Ara però, preferisc parlar de la vessant patrimonial i sobretot, d'un breu resum de l'arquitectura xabienca dels darrers dos segles (i poc).  Si haguérem de definir l'arquitectura contemporània de Xàbia (i de la Marina Alta) amb poques paraules, diríem que és una arquitectura conservadora i desconnectada d'allò que es fa a les grans ciutats properes com València o Alacant. Això no vol dir que no trobarem exemples però sí que aquests destaquen per la seua singularitat. Aquest conservadorisme es deu primer al tradicional aïllament respecte a la resta del país per la xarxa de transport i l'orografia i més endavant per les mateixes dinàmiques del Franquisme. El primer estil que vull mostrar és el neoclassicisme. Aquest estil nascut a França al segle XVIII apareix per un esgotament del Barroc i ta...

No acostume a llegir dues vegades el mateix llibre, és una de les manies que tinc. Però darrerament estic rellegint-ne un que vaig llegir fa tres anys i que m'encisa, La Gran Mar  una història de la Mediterrània per David Abulafia. Abulafia és un historiador anglés descendent de sefardites i tot i que la seua història se centra sobretot en les ciutats i en els intercanvis comercials és una de les obres sobre aquesta temàtica que més m'agrada. Com que Marx deia que la història sempre acaba per repetir-se, vull dur aquí una d'eixes històries tristes que caracteritzen el segle XX i que hui en dia tornen a estar d'actualitat, la massacre d'Esmirna. Esmirna era el nom que rebia antigament la ciutat turca d' İzmir , situada a la vora de la Mar Egea, en la costa occidental de la península d'Anatòlia. Des que fóra colonitzada per immigrants eolis allà pels remots temps del 1000 aC, havia sigut una ciutat de cultura grega, fins i tot encara després de ser conque...