DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Quan hom pensa en els Països Baixos o en Holanda, un dels símbols indelebles que sempre hi va associat és la flor de la tulipa. De color taronja, grogues, roges o morades han esdevingut en flor representativa, malgrat que no en són originàries. Com moltes altres coses que hui en dia ens pareixen europees de tota la vida, la tulipa és nativa de l’Orient, se la pot trobar des dels Balcans fins a l’altiplà del Pamir a l’Àsia Central. Ja hi existien en al-Àndalus però no deixava de ser una raresa, així la seua introducció es produeix en Europa al segle XVI a través de l’imperi Otomà. Als soldans els agradava adornar-se amb estes flors i de fet la paraula tulipa prové del turc tülpen que és el nom que rep el turbant que hi utilitzaven.  A finals d’aquella centúria, en plena guerra per a alliberar-se del domini Habsburg, els holandesos buscaren estretir les relacions amb els otomans, per allò de “els enemics dels meus enemics són els meus amics” i a través d’estos conta...

Els carrers de la ciutat antiga d’Amsterdam són estrets i irregulars, bé,   gairebé com en la majoria de ciutats antigues que no han patit un pla Hausmann. Aquí però, s’entén que atesa la importància dels canals per al transport, els carrers foren un element secundari, eixe tros de terra que separa els edificis de l’aigua. Endinsar-se per estos carrers és llavors sempre un goig i també entropessar amb raconets amagats que no apareixen a les guies turístiques. Però compte, si arribeu a uns carrers en què totes les portes són roges i es pareixen les unes a les altres, heu arribat al famós Districte Roig o Rosse Buurt, barri que té el nom oficial de De Wallen (els murs). Hom esperaria trobar-lo als afores de la ciutat, allà on les ciutats amaguen les seues vergonyes tanmateix es troba al bell mig de tot, fins i tot l’església antiga d’Amsterdam hi és al centre d’aquesta zona. Amsterdam que va créixer al caliu d’una guerra religiosa, ha sigut sempre famosa per la s...

Els mots de hui estan relacionats amb l’agricultura, camp semàntic en què els manlleus lèxics foren molt importants atés la gran aportació de la civilització islàmica al desenvolupament de l’agricultura de regadiu i la quantitat de productes que portaren des de Pèrsia, Índia o la Xina. Séquia: segons el diccionari de l’AVL, és un canal excavat en terra pel qual es condueix l’aigua d’un riu o d’un torrent per a regar camps. El sequiol és un canal secundari, per a poder fer ús de la séquia calia pagar el sequiatge i el que s’encarregava de controlar el bon funcionament de la séquia era el sequier. Prové de l’àrab ساقية (saqiya) derivat de سَقَى saqa , regar. En àrab egipci saqiya té el mateix significat que per a nosaltres nòria i sénia, una roda hidràulica que permet recollir aigua i regar amb ella els camps, per tant saqiya amb el sentit que li donem nosaltres és una forma dialectal de l'àrab andalusí encara que en Sicília trobarem l’equivalent que és la saia. Séquia d...

Amsterdam es situa sobre un terreny d’aiguamolls i marenys a pocs metres sobre el nivell de la mar. Els seus habitants han lluitat de manera constant mitjançant dics, pòlders i canals per a conquerir cada pam de terra ferma. Els canals en certa manera han permés de domesticar l’aigua i de controlar l’efecte dels vessaments i el nivell de les marees que amenaçarien d’ofegar els seus carrers.  Hom pensaria que un terreny així és difícil que es desenvolupara una gran població però ans al contrari, Amsterdam no ha deixat de créixer malgrat tot. La vespra del seu Segle d’Or la ciutat tenia cent mil habitants, a principis del segle XVIII frisava els dos-cents mil. Els seus canals són les artèries de la ciutat i dibuixen cercles concèntrics des de la desembocadura del riu Amstel i fan la forma d’un ventall obert.  Naus vingudes de totes bandes s’endinsaven a través dels canals per a descarregar les seues mercaderies: armes i pells del Bàltic, vins de la Xampanya, bl...

Amsterdam és injustament anomenada la Venècia del Nord, com tantes altres ciutats d’aquelles contrades (Hamburg, Lübeck, Sant Petersburg, Anvers...), un epítet cansat que repeteixen la premsa i els fullets turístics.   L’únic que comparteix amb la Sereníssima és que tota la ciutat està solcada per canals d’aigua que són o foren els nervis de la ciutat. Bé, això i la vocació comercial d’ambdues. Però mentre que Venècia fou senyora de la Mediterrània Oriental fins que l’ascens dels otomans la va obligar a girar-se cap a terra endins, el domini d’Amsterdam arribà més lluny, a les Antilles, a Surinam, a Indonèsia, encara al Japó. Els holandesos foren els únics occidentals a qui el govern dels shogun permeté tindre relacions comercials, en la badia de Nagasaki en concret. La història d’Amsterdam és el relat d’una lluita contra l’element aquàtic. Al contrari que altres capitals europees,   Amsterdam no gaudeix del privilegi de poder comptar amb una data fundacional a pa...

Un elefant segons un llibre llombard del segle XV فيل [fil], elefant. És un mot que els àrabs prengueren de l'acadi a través del persa. Hom pensa que és una paraula africana d'on també provindrien el grec elephas ( elefant )  i el llatí ebur ( ivori ) . Tenim en valencià el mot alfil (o orfil) que vol dir "l'elefant". En origen la peça dels escacs era un elefant de guerra (el joc ve de l'Índia) i en el nord d'Europa acabà transformant-se en el bisbe per la semblança amb una mitra. També tenim marfil, "l'os de l'elefant"- ['azm alfil]. Marfil és sinònim d'ivori, que ve del llatí ebur pres de l'egipci o berber "elefant".  Girafa representada en un mosaic d'una església bizantina de Petra زرافة [zarafa], girafa Mot que els àrabs prengueren del persa zurnapa (   زُرنَاپَا ‎ ) "flauta+ cama" per les seues cames tan esveltes (curiós perquè és un animal que destaca sobretot pel seu coll...

Quan arriba maig, muntar a Laguar, a la Gallinera o a Ebo és un espectacle per als sentits perquè les Valls s'inunden amb el roig dels cirers prenyats que s'esgolen barranc avall pels marges de pedra. Pels carrers, davant de cada portella amb una tauleta de platja, una cadira de bova i un cartó escrit a mà, les famílies venen les seues caixetes de cireres als excursionistes. Però els més ambiciosos no s'esperen a a l'arribada de visitants i amb el cotxe carregat, baixen al litoral a buscar-los. En el Mascarat, el congost que separava irremissiblement les dos Marines i que a penes fa un segle que es pot salvar gràcies als túnels, es col·loca un d'estos venedors. Seu dins del cotxe i espera pacient hores. pensarà en la collita d'enguany, en si el València guanyarà la lliga o en què farà en tornar a casa. El veig cada dia a la tornada del treball. Em recorda a eixos perennes venedors que hi ha a la carretera d'Oliva, a les  barraquetes amb l'estanquera i ...